Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jerry Garcia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jerry Garcia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de gener del 2026

Bob Weir (1947-2026)


Diu la llegenda que Bob Weir va conèixer Jerry Garcia tot perseguint el so d'un banjo. Va escoltar-ne les notes quan caminava pel carrer, va entrar al local d'on venia la música, i qui tocava era Garcia. Va ser la llavor de Grateful Dead, la banda més paradigmàtica de l'escena de San Francisco durant la dècada dels 60, un dels pilars del California Sound. La seva trajectòria assenyala l'ascens i la caiguda de la psicodèlia durant l'era d'Aquari, també les rutes orgàniques que el rock va adoptar un cop superada aquella etapa tot redescobrint registres com els del folk, el blues, el country o el jazz en les seves diverses manifestacions. Ha mort Bob Weir, guitarrista, cantant i membre fundador dels Dead, i com a tal un dels pilars de la música nord-americana de l'última meitat de segle. Durant les últimes dècades havia alternat una fructífera trajectòria a títol personal, amb la preservació del llegat i l'esperit d'una banda simplement irrepetible. Ens deixava un 10 de gener. Com Howlin' Wolf mig segle enrere. Com David Bowie ara fa una dècada. Com Jeff Beck ara fa tres anys.

dimarts, 4 de novembre del 2025

Donna Jean Godchaux (1947-2025)


Ha mort Donna Jean Godchaux (nascuda Donna Jean Thatcher), corista de Grateful Dead entre 1972 i 1979. Tant ella com qui aleshores era el seu marit, el teclista Keith Godchaux, s'havien incorporat a la banda poc abans d'iniciar la gira europea que donaria peu a l'àlbum en directe "Europe '72". També va formar part de la Jerry Garcia Band, i un cop fora dels Dead va engegar la Heart of Gold Band amb el seu marit, que va morir el 1980. Abans d'entrar a l'òrbita Deadhead havia treballat com a vocalista de sessió, arribant a cantar en pistes de la mida del "Suspicious Minds" d'Elvis Presley.

divendres, 1 d’agost del 2025

83 anys amb Jerry Garcia


Es commemoren avui 83 anys del naixement de Jerry Garcia. La ciutat de San Francisco ho celebrarà dedicant-li el nom d'un carrer al barri on va créixer, i amb tot un cap de setmana d'actuacions musicals, entre les quals destaquen els tres concerts de Dead & Company –amb Bob Weir i Mickey Hart encara a bord- al Golden Gate Park. Concerts que també serviran per commemorar el 60è aniversari de la fundació de Grateful Dead.

Jo ho celebro d'una manera més discreta, tornant a punxar el recopilaori "Dead Roots. The Grateful Dead Songbook" que la revista Mojo va distribuir amb la seva edició de juliol, i on figuren les lectures originals o més canòniques d'algunes de les cançons que els Dead solien versionar –expandir- en directe. Una quinzena de pistes entre les quals conviuen noms com els de Jimmy Reed, Hank Williams, Elizabeth Cotten, Marty Robbins o els Mississippi Sheiks.

dijous, 24 d’octubre del 2024

Osona des de la R3

Driving that train
High on cocaine
Casey Jones you better
Watch your speed
Trouble ahead
Trouble behind
And you know that notion
Just crossed my mind
(Jerry Garcia / Robert Hunter)

Osona, octubre de 2024.

diumenge, 25 d’agost del 2024

Jerry Garcia, retratat per Grace Slick


Jerry Garcia retratat per Grace Slick. El quadre decora una de les parets del Hard Rock Cafe de San Francisco. El local és pràcticament idèntic a la majoria d'establiments d'aquesta cadena, si bé la seva col·lecció de memorabília fa honor al llegat de Frisco com a quilòmetre zero de la música psicodèlica.

Tampoc és estrany escoltar-hi aquest tipus de música mentre un degusta qualsevol de les seves especialitats de cuina nord-americana. Cosa poc habitual, per no dir inèdita, al Hard Rock Cafe de Barcelona (per exemple), on només vaig arribar a escoltar rock'n'roll previ a l'era MTV una nit que hi punxava Little Steven.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

divendres, 9 d’agost del 2024

29 anys sense Jerry Garcia


Avui fa 29 anys que va morir Jerry Garcia. Cada any commemoro el 9 d'agost d'una manera o d'una altra, però enguany la commemoració és més especial que mai perquè torno a ser a San Francisco, i perquè no fa ni una setmana que vaig escoltar a Bob Dylan versionant "Stella Blue" a pocs metres de la badia.

Ahir a la tarda vaig estar passejant per Haight-Ashbury i em vaig parar una bona estona a contemplar la casa on havien viscut els components de Grateful Dead (des de fora, perquè a l'immoble hi viu gent). Però la millor manera que se m'acut ara mateix de recordar-lo, és amb aquesta cita seva que vaig veure a l'aparador d'una botiga de la zona.

San Francisco, California, agost de 2024.

dilluns, 5 d’agost del 2024

El divertiment de Dylan


BOB DYLAN
Outlaw Music Festival Tour
Shoreline Amphitheatre, Mountain View
3 d'agost de 2024

Ara que sabem que Bob Dylan tornarà a Europa d'aquí a un parell de mesos amb més Rough and Rowdy Ways, el format que està desplegant cada nit a l'Outlaw Music Festival Tour es pot entendre com un divertiment. Però quin senyor divertiment, si se'm permet l'observació.

Que Dylan surt a l'escenari a fer el que li dona la gana ja no és cap secret, però això d'ahir a Mountain View va ser de traca. Per què interpretar himnes que tu mateix has compost, posem per cas "Blowin' in the Wind", quan pots recrear-te versionant a Chuck Berry i a The Fleetwoods?

Va ser emocionant escoltar "Stella Blue" de Grateful Dead a pocs metres de les aigües on reposen les cendres de Jerry Garcia –i recordar que Dylan va tocar aquesta cançó per primer cop ara fa poc més d'un any a Barcelona-. I va ser un gustàs poder tornar a escoltar en directe "Highway 61 Revisited", "Love Sick" i "Things Have Changed".

Va convidar Elvin Bishop de la Butterfield Band a fer un "Early Roman Kings" amb fort accent de Chicago, i el va acabar convencent perquè es quedés a amenitzar una hipnòtica "Can't Wait". Tot això, sense oblidar que a la bateria hi havia tot un Jim Keltner –completaven la banda Tony Garnier, Bob Britt i Doug Lancio, alguns vam trobar a faltar Donnie Herron-.

La recta final va ser d'impacte, amb la càlida "Soon After Midnight" desembocant en una torrencial "Ballad of a Thin Man", i un "Simple Twist of Fate" en clau de balada per a piano obrint pas al rhythm & blues desvergonyit d'"I'll Be Your Baby Tonight", l'única coincidència amb el repertori del RRW Tour.

La d'ahir també va ser la nit en què Dylan va venir a dir que ha estat llegit les cròniques de la present gira. I quan bona part dels cronistes destaquen el seu look distès amb camisa blanca mig oberta, va ell i es presenta a Mountain View amb camisa negra d'estil western i (atenció) gorra de llana. 60 anys descol·locant el personal, i encara li queda corda per estona

dissabte, 3 d’agost del 2024

La tomba de Ron "Pigpen" McKernan


Si Jerry Garcia era l'ànima de Grateful Dead i tota la resta n'eren el motor, Ron "Pigpen" McKernan era bona part de la imatge del grup. El teclista d'estètica outlaw i fins i tot biker, que solia intimar amb Janis Joplin i que, com ella, va marxar massa d'hora d'aquest món.

Aquest matí he pelegrinat fins a la seva tomba, al cementiri d'Alta Mesa, a Palo Alto. McKernan està enterrat a pocs metres de Tennessee Ernie Ford, també sota una làpida força modesta, si bé atapeïda amb els presents i records que hi sol deixar la comunitat Deadhead.

El que queda dels Dead està fent a hores d'ara una residència a Las Vegas. Tot plegat em queda una mica lluny, però d'aquí a unes hores tinc previst veure a Bob Dylan actuant a pocs quilòmetres d'aquí. I és molt probable que el repertori inclogui alguna cita als de San Francisco. Pot ser molt emocionant.

divendres, 2 d’agost del 2024

82 anys amb Jerry Garcia

Jerry Garcia (1942-1995)
Es commemoren 82 anys del naixement de Jerry Garcia, l'ànima de Grateful Dead i una de les figures capitals del rock més genuïnament nord-americà. Casualitats de la vida, escric aquestes línies des de la Badia de San Francisco, on es van escampar la meitat de les seves cendres quan va morir –l'altra meitat van anar a parar al riu Ganges, a l'Índia-. Les seves aigües han estat el primer que he vist aquesta tarda, mentre l'avió aterrava a l'Aeroport Internacional de San Francisco. I ha estat molt emocionant.

dijous, 10 d’agost del 2023

Robbie Robertson (1943-2023)

ROBBIE ROBERTSON

(1943-2023)

La casualitat ha volgut que Robbie Robertson deixés aquest món un 9 d'agost. La mateixa data que marcava el calendari el dia que va morir Jerry Garcia, amb 28 anys de diferència. Robertson i Garcia venien de backgrounds certament distants, però les seves trajectòries presenten paral·lelismes com a mínim notables. Músics excepcionals i artesans de la cançó més genuïnament nord-americana, però sobretot estudiosos i divulgadors de tota una tradició que ells mateixos van contribuir a renovar i a transmetre. Que un dels nexes entre les seves carreres fos Bob Dylan, ve a refermar moltes coses.

Robertson ja havia militat en diversos grups i sumava un quilometrage important en escenaris del seu Canadà natal quan Ronnie Hawkins el va reclutar per la seva banda d'acompanyament, The Hawks. Hi va entrar com a baixista, al cap de poc temps va passar a ser-ne guitarrista, va arribar a compartir tasques compositives amb el mateix Hawkins i fins i tot el va acompanyar a diverses editorials per ajudar-lo a triar títols aliens que incorporaria al seu repertori. Intèrpret virtuós però sobretot versàtil, va fer un pas al costat juntament amb altres components dels Hawks –Levon Helm, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson- per anar a perseguir nous horitzons.

A principis del 1964 van deixar Hawkins i el rockabilly per endinsar-se en les coordenades del rhythm & blues, primer sota el lideratge de Helm i alternant actuacions pel seu compte amb feines com a banda de suport per a tercers. L'agost de 1965, pocs dies abans de publicar-se "Highway 61 Revisited", Robertson va rebre una trucada d'Albert Grossman, aleshores mànager de Dylan. El va convidar a l'estudi, li va fer escoltar "Like a Rolling Stone" i la resta va ser història. Els Hawks esdevindrien la banda d'acompanyament del de Minnesota durant un dels capítols més essencials no tan sols de la seva carrera sinó de la música del segle XX.

Després va venir la controvèrsia, els crits de "Judas!", el retir a Woodstock i les fundacionals sessions que acabarien donant peu a "The Basement Tapes" (1975). I sí, va ser justament a Woodstock on Robertson i companyia van acabar de prendre consciència de tot el potencial que tenien més enllà del rol de suport i van fer el pas endavant definitiu. Dylan podia seguir comptant amb ells –i ho faria quan tornés a la carretera al cap d'uns anys-, però ja no eren només una banda d'acompanyament. Eren The Band –el nom el van triar a consciència i van encertar-, i amb obres com "Music from Big Pink" (1968) o l'àlbum homònim de 1969 van posar bona part de les bases d'allò que anomenem Americana.

Eren els dies en què el rock començava a deixar enrere tota la coloraina àcida de l'Estiu de l'Amor per capbussar-se en les seves essències fundacionals i redescobrir d'on venia. The Band hi van contribuir de forma decisiva, com també ho van fer des de l'altra punta dels Estats Units Garcia i els seus Grateful Dead amb obres de la mida de "Workingman's Dead" o "American Beauty", tots dos de 1970. Robertson ha mort a l'edat de 80 anys. El penúltim supervivent de The Band –encara queda Hudson, que en té 85-, un dels darrers testimonis de la reconversió elèctrica de Dylan, una figura cabdal de la música del nostre temps. En pau descansi.

divendres, 21 de juliol del 2023

George Tickner (1946-2023)

GEORGE TICKNER

(1946-2023)

Veterà de l'escena psicodèlica de San Francisco, al guitarrista George Tickner se'l recordarà sobretot per haver estat un dels fundadors de Journey juntament amb Neal Schon (guitarra), Gregg Rolie (veu i orgue) i Ross Valory (baix). Va tocar al primer àlbum del grup, publicat el 1975 amb títol homònim. Aquell mateix any va deixar la banda per anar a la universitat, però va seguir col·laborant amb els seus excompanys durant una bona temporada –va ser coautor de diverses cançons incloses a "Look into the Future" (1976) i "Next" (1977), segon i tercer àlbum del grup respectivament-.

La seva carrera musical havia començat a les files de Frumious Bandersnatch, formació de trajectòria efímera –tan sols va durar dos anys, de 1967 a 1969- on va coincidir per primer cop amb Valory. El seu ep homònim de 1968 és molt apreciat als cercles lisèrgics. Un cop dissolt el grup va formar Faun, amb qui va publicar un àlbum homònim el 1972. El 1973 va tocar de forma esporàdica amb la banda de Jerry Garcia (Grateful Dead) abans de fundar Journey. Des de la seva sortida d'aquests últims havia tocat en diversos projectes, destacant VTR –novament amb Valory- ja en ple segle XXI. Ha mort a l'edat de 76 anys.

dimecres, 28 de juny del 2023

Dylan recorda Robert Hunter

Robert Hunter (1941-2019) - Foto Ed Perlstein/Getty Images.
El company Pere Agramunt (La Brigada) em feia notar a través de Twitter que divendres passat, 23 de juny, era l'aniversari de Robert Hunter, col·laborador habitual de Jerry Garcia i lletrista d'incomptables cançons de Grateful Dead, que va morir ara fa prop de quatre anys. I que aquest hauria estat, segons apunten fonts ben informades de l'òrbita dylanòloga, el motiu pel qual Bob Dylan no tan sols hauria interpretat aquella mateixa nit al Liceu un clàssic dels Dead com "Stella Blue" –confirmat, no l'havia fet mai abans en directe-, sinó que amb ell hauria sumat una peça al repertori –si normalment fa 17 cançons, durant la primera nit a Barcelona en van caure 18-.

Dylan no va citar en cap moment el nom de Hunter, simplement va deixar anar "Stella Blue" com si ell i la banda que l'acompanya en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour la fessin cada nit –i amb uns arranjaments que recordaven als Beatles d'"Abbey Road" (1969)-. Va ser la seva forma de recordar-lo el dia del seu aniversari –per cert, hauria fet 82 anys, els mateixos que va fer el de Minnesota el mes passat-. Una alteració del guió –per dir-ne d'alguna manera, ja que aquest concepte fa de mal dir quan parlem de qui parlem- que fins ara només s'havia produït en un únic concert de la present gira, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis. Misteri resolt, i un d'aquells detalls que engrandeixen encara més el mite.

diumenge, 1 de novembre del 2020

50 anys d'"American Beauty"


En un temps en què era habitual que les bandes publiquessin diversos àlbums durant el decurs d'un mateix any, Grateful Dead van lliurar al llarg de 1970 dues de les seves obres capitals. El mes de juny va arribar "Workingman's Dead", un plàstic que trencava amb les essències psicodèliques marca de la casa per presentar els de San Francisco com a flamants exponents de tota una sèrie de corrents, com el folk rock o el country rock, que havien vingut a reivindicar i a posar el dia la música d'arrel nord-americana. La seva continuació va ser "American Beauty", un disc publicat tal dia com avui de fa 50 anys, que va arrodonir la fórmula del seu predecessor i va treure del forn algunes de les composicions més memorables de Jerry Garcia i companyia.

L'obra en qüestió s'obria amb "Box of Rain", un càlid exercici de folk rock amb uns acabats i unes harmonies vocals que podien perfectament remetre a contemporanis com Crosby, Stills, Nash & Young, i es tancava amb els cinc robustos minuts de "Truckin'", un blues rock galopant que cantava les bondats de la geografia nord-americana des de la perspectiva d'un camioner, i que amb el pas dels anys ha esdevingut un himne de carretera per mèrits propis. Entre una peça i l'altra, el relat folk de "Friend of Devil" convivia amb el country rock d'"Operator" i les essències pantanoses de "Sugar Magnolia", una peça que per moments s'aproximava al southern rock i que acabaria consolidant-se com el títol més cops interpretat en directe per la banda.

A cinc dècades de la seva publicació, "American Beauty" és considerat per bona part de la crítica especialitzada –i per un notalbe segment de la comunitat deadhead- com el punt àlgid de la discografia d'estudi dels californians –un altre tema són els discos en directe, un capítol essencial en una banda que tenia a l'escenari el seu hàbitat natural-. També es considera com un dels grans àlbums de rock de la primera meitat de la dècada dels 70, i com una de les obres essencials de la música d'arrel nord-americana.

diumenge, 9 d’agost del 2020

25 anys sense Jerry Garcia

Jerry Garcia (1942-1995) - Foto David Corio/Redferns/Getty Images
Un quart de segle es commemora avui de l'adéu de qui no tan sols va esdevenir l'ànima i el motor dels irrepetibles Grateful Dead, sinó una de les icones més perdurables i incorruptibles del hippisme, l'estiu de l'amor, la primera era psicodèlica i, en definitiva, tot l'impacte d'allò que es va anomenar contracultura en la societat nord-americana (i per extensió occidental) durant la segona meitat dels 60 i més enllà. Amb Jerry Garcia no tan sols s'acabaven els Dead, també s'esvaïa per sempre més el somni d'aquella revolució que mai havia arribat a ser. Recordem-lo, però sobretot tinguem-lo present.

diumenge, 14 de juny del 2020

50 anys de "Workingman's Dead"


Si els tres primers discos de Grateful Dead es poden contemplar com a pilars fonamentals de la primera era psicodèlica, "Workingman's Dead" (1970) és un dels grans paradigmes del retorn a les essències més orgàniques que va definir el relat pop durant el canvi de dècada dels 60 als 70. Un cop de timó estilístic en tota regla que va tallar d'arrel amb les excursions lisèrgiques i els paisatges àcids per abraçar gèneres com el folk o fins i tot el country a partir d'una instrumentació essencialment acústica i d'unes harmonies vocals que es van situar definitivament en un primer pla.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, aquell quart disc també va significar la consolidació del tàndem compositiu que Jerry Garcia i Robert Hunter havien estrenat tot just un any abans a "Aoxomoxoa" (1969). Set de les vuit pistes que conformaven el plàstic les signaven conjuntament –Phil Lesh els va donar un cop de mà a "Cumberland Blues"-. I la vuitena, "Easy Wind", tenia a Hunter com a únic autor. Tal va ser el pes del poeta i lletrista en la gestació d'aquell disc que, malgrat no ser membre de la banda, va aparèixer a la fotografia de la caràtula juntament amb els sis components oficials.

Quant al repertori, la inicial "Uncle John's Band", un homenatge a la tradició musical nord-americana tant a nivell líric com sonor, esdevindria una de les peces més reconegudes del catàleg dels Dead gràcies a la seva melodia irresistible i a aquelles harmonies que podien competir perfectament amb les de contemporanis com Crosby, Stills, Nash & Young. També esdevindria un dels títols de capçalera del grup "Casey Jones", la història del llegendari conductor de ferrocarril que havia sacrificat la seva vida per salvar les dels seus passatgers, narrada a ritme de polsegós folk rock. I "Dire Wolf" abordava el country a la manera de Gram Parsons o els primers Poco, situant-se a l'avantguarda de l'aleshores incipient country rock.

dimarts, 19 de maig del 2020

Els bootlegs digitalitzats de Grateful Dead

Els Dead al seu hàbitat natural, l'escenari.
The Internet Archive publica al seu web gairebé 15.000 bootlegs de Grateful Dead. La xifra és tan descomunal a priori com absurda sobre el terreny. El paradís digital de qualsevol Deadhead d'arrel? O un símptoma més de l'afany acumulador d'un entorn 2.0 que tendeix a confondre quantitat amb qualitat? 

La relació dels components de Grateful Dead amb els seus seguidors va arribar a ser tan estreta, que aquests últims –coneguts popularment com a Deadheads- solien tenir el costum d'enregistrar els concerts del grup i d'intercanviar-se'ls entre ells amb forma de bootlegs. Una pràctica que l'entorn de la banda no tan sols tolerava sinó que fins i tot encoratjava, i que va donar peu a una inabastable quantitat de gravacions bona part de les quals no s'ha arribat mai a escoltar més enllà de l'àmbit estrictament Deadhead.

The Internet Archive, una biblioteca digital sense ànim de lucre que des de fa més de dues dècades es dedica a recopilar documentació per difondre-la a la xarxa de manera gratuïta, ha publicat a través del seu portal 14.571 d'aquells enregistraments, tots ells prèviament digitalitzats i catalogats –òbviament, la magnitud de la xifra implica que existeixen diversos documents relatius als mateixos concerts-. Són gravacions realitzades entre els anys 1973 i 1995 –quan la banda va deixar d'existir arran de la mort de Jerry Garcia-, i moltíssimes hores de música que en línies generals tornen a refermar els Dead com una de les grans bandes de directe de la història del rock, claríssim precedent del fenomen jam band.

Dit això, i per no perdre el món de vista, caldria recordar que com a bons hereus dels primers hippies, els Deadheads concebien la pràctica de gravar els concerts dels seus ídols com una manera de fer xarxa i mantenir viva la seva comunitat a través de l'intercanvi, no pas amb l'afany de fomentar-ne l'acumulació perquè sí. Un esperit que xoca frontalment amb l'accés sobtat i indiscriminat a gairebé 15.000 documents que perden bona part del seu sentit un cop trets de context –és que ni tan sols estan ordenats per ordre cronològic-. Coses d'un entorn digital que sol confondre quantitat amb qualitat, i on l'acumulació sol cotitzar més que no pas el rigor o la profunditat.

Potser estaria bé, en aquest sentit, que algun dia es dediqués algun estudiós de la matèria Deadhead a examinar tots aquests arxius, a separar el gra de la palla i a contextualitzar-los. A assenyalar quins d'aquests documents resulten imprescindibles, quins ens ajudaran a entendre millor l'essència de la banda i el seu llegat als escenaris, i quins es poden considerar més representatius de cada etapa. En definitiva, a guiar el neòfit a l'hora d'endinsar-se en una selva digital on difícilment arribarà a orientar-se sense tota una sèrie de coneixements i consideracions que, a diferència dels arxius de torn, no es troben ni es trobaran mai a l'abast d'un simple clic.

Al moment d'escriure aquestes línies he escoltat sencers dos dels documents publicats. Dubto molt que mai arribi a escoltar els 14.569 restants –és molt més probable que segueixi tornant a qualsevol dels discos en directe publicats de forma oficial i dels quals disposo en algun suport físic-. Si vostès s'hi animen malgrat tot, poden posar-s'hi a través del web de The Internet Archive.

dimecres, 25 de setembre del 2019

Robert Hunter (1941-2019)

ROBERT HUNTER
(1941-2019)

El seu nom sol figurar en un (no necessàriament discret) segon pla, però ni la trajectòria de Grateful Dead ni la primera onada psicodèlica de la Cost Oest dels Estats Units es podrien entendre sense la seva presència. Robert Hunter era amic d'infantesa de Jerry Garcia, i en plena adolescència el va acompanyar en diversos projectes musicals de naturalesa efímera, previs a l'ingrés d'aquest últim a The Warlocks, la formació que acabaria esdevenint Grateful Dead. Al mateix temps, va participar en alguns dels primers experiments amb LSD promoguts pel mateix govern nord-americà. El seu marc de col·laboració amb els Dead es va gestar a partir del tercer disc de la banda, "Aoxomoxoa" (1969), esdevenint des d'aleshores el lletrista de referència del grup i un aliat clau per a Garcia en matèria de composició. Entre les peces que van fer plegats, autèntics pilars del catàleg del combo californià com "Sugar Magnolia", "Truckin'", "Friend of the Devil" o "Casey Jones".

dijous, 20 de juny del 2019

50 anys d'"Aoxomoxoa"


Són abundants les veus autoritzades que assenyalen "Aoxomoxoa" (1969) com el sostre de la primera etapa dels Grateful Dead i, en conseqüència, com una de les obres clau tant de la discografia dels californians com del rock psicodèlic facturat a San Francisco durant la segona meitat dels 60. Irònicament, aquell tercer disc va suposar també un canvi de paradigma en el so de la formació, que començava a experimentar amb instruments acústics. Quan tornessin a l'estudi al cap d'un any en sortirien amb "Workingman's Dead" (1970), una aproximació a la música d'arrels dels Estats Units que molts contemplen com a precursora d'allò que avui anomenem Americana. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Aoxomoxoa" va suposar també el naixement del tàndem compositiu format per Jerry Garcia i Robert Hunter, que es va estrenar amb títols com "St. Stephen", "Rosemary" o "China Cat Sunflower".

diumenge, 9 d’agost del 2015

Vint anys sense Jerry Garcia

Jerry Garcia (1 d'agost de 1942 - 9 d'agost de 1995). L'últim hippie?
Resulta gairebé irònic que la figura més representativa del hippisme morís a les 4,20 hores -les 4,23 i en horari californià, per ser exactes, tot i que les xifres rodones entren millor en tota llegenda digna de ser explicada-. Avui fa vint anys ens deixava Jerry Garcia. L'ànima i motor de Grateful Dead, i en conseqüència un dels arquitectes de la música popular nord-americana tal i com molts l'hem conegut. De la psicodèlia al folk, del rock espacial als sons més orgànics i de les excursions jazzístiques a la llavor del que actualment anomenem jam bands. Concerts maratonians que esdevenien autèntics rituals, el grup i el seu entorn entesos com una família, i una legió de fans -els celebrats Deadheads- que encara avui dediquen les seves vides a venerar la banda de San Francisco. Diuen que Garcia va ser l'últim hippie, una afirmació sempre discutible. El que no es pot negar és que representava com pocs un esperit que tenia més a veure amb la literatura beat i amb els hipsters de primera generació -els que escoltaven jazz i no lluïen barbes de disseny-, que no pas amb la venda de samarretes de dubtosa qualitat en mercats ambulants i places de poble. També era la peça clau d'un engranatge, el de Grateful Dead, que va esclatar tan bon punt ell no hi va ser. Fa cosa d'un mes, els supervivents de la banda aconseguien posar-se d'acord per a oferir una sèrie de concerts commemoratius i acomiadar-se definitivament dels escenaris. De ben segur van ser vetllades emotives i sobretot entranyables, dignes de la devoció i la passió de tot Deadhead, però francament costa molt d'imaginar-se uns Dead sense la seva figura més carismàtica.