Estils de vida

Fotografia vintage de la Ruta 101 al seu pas per San Diego:
de paradís surfer a aparcament per a patos mareaos.

"Boone no sabe la respuesta a aquella vieja pregunta de Ética de su primer año de universidad -si, sabiendo lo que sabes ahora, habrías estrangulado en su cuna al bebé Adolf Hitler-, pero tiene clara la respuesta para Brian Wilson: salpicaría su cerebrito de bebé por todo el moisés antes de dejarlo llegar al estudio de grabación y convertir la 101 en un aparcamiento.
A mediados de la década de 1960, cualquier pato mareao con un tocadiscos o una radio de transistores se ponía a surfear, se amontonaba en los rompientes y se apretujaba en las olas. A la gente que nunca había querido surfear le apetecía 'el estilo de vida'.
'Esa expresión que no quiere decir nada es una mezcolanza híbrida en sí misma -piensa Boone-. Estilo de vida: trata de ser las dos cosas y acaba por no ser ninguna. El estilo de vida, como la seudovida, es una mala imitación de algo que vale la pena vivir. Como si no quisieras la vida, sino solo el estilo'".

DON WINSLOW. "El Club del Amanecer" ("The Dawn Patrol", 2008)
Trad.: Alejandra Devoto


Estils de vida. La cultura popular contemporània en va plena. Indies, rockers, mods, punks, hipsters i bohemis d'estar per casa que fan gala d'una autenticitat marcada per un codi ètic i estètic -el seu- finançat, és clar, amb feines de 9 a 5 que poca cosa tenen de bohèmies, d'underground o del que sigui que presumeixi el portador. A Nova York, el local ocupat antigament pel llegendari CBGB és ara una botiga de moda -punk, evidentment- on es venen caçadores de cuir amb imatges dels Ramones i els Clash a preus que no solen tenir menys de quatre xifres. Hi ha qui les compra, és clar, perquè li atrau l'estil de vida punk. Gent que canviarà de vorera quan es trobi un Sid Vicious perforant-se la vena en una cantonada, però si cal desembutxacarà una fortuna a canvi d'una samarreta dels Sex Pistols. El rock'n'roll way of life. Rebelions de cap de setmana finançades amb la feina duta a terme sense protestar de dilluns a divendres. Estil de vida, way of life... i militància. Sí, segur que vostès també han sentit anomenar la militància. Un terme força utilitzat en determinats àmbits, com per exemple aquells on es promociona la música en directe i a la vegada s'exigeix als músics que toquin sense cobrar -el més fotut del cas és que molts ho accepten-. Ja se sap, els músics poden fer la seva feina per la cara en nom de la militància -sobretot quan no viuen d'aquesta militància sinó d'una feina diürna que els proporciona prou ingressos per a ser alternatius durant el seu temps lliure-, i els que s'hi neguen -és a dir, els que necessiten aquells diners per pagar no pas una samarreta dels Clash sinó el lloguer i el menjar que s'emporten a la boca- són uns estirats. Estils de vida, way of life i militància. I el posat que els va parir a tots plegats.

Anna Hillburg + Antonette Goroch al Pla de la Calma

Antonette Goroch i Anna Hillburg, a punt de marxa.

El somni de Califòrnia. O més ben dit, el somni d'unes noies de Califòrnia que arriben a casa nostra amb tan sols dues guitarres i un bon grapat de cançons. ANNA HILLBURG i ANTONETTE GOROCH. La primera ha tocat amb artistes com Joanna Newsom o Bright Eyes, que han arribat a interpretar les seves cançons. Però la seva millor carta de presentació porta el seu propi nom. Un debut homònim farcit de pop atemporal al més pur estil de Regina Spektor o Joni Mitchell. A Goroch se l’ha comparat amb veus femenines com la de Neko Case, però al seu discurs també hi tenen cabuda els ressons de Jolie Holland o Neil Young and Crazy Horse -en el passat va comptar amb tot un Billy Talbot com a col·laborador-. Amb un peu en les textures del folk i un altre en l’electricitat del rock, el seu repertori celebra la tradició nord-americana en tota la seva plenitud. Aquest divendres, 11 de setembre (22h.), compartiran escenari al Pla de la Calma (plaça Sant Corneli), a Cardedeu. Entrada lliure. Organitza Brubaker.

Més informació:

Anna Hillburg

Antonette Goroch

Brubaker

Recomanació: Esteve Masclans versiona la Velvet Underground

Un dels grans discos de la passada meitat de segle, interpretat de cap a peus per una de les grans promeses de la Barcelona contemporània. "Loaded" (1970), l'últim disc que la Velvet Underground va enregistrar amb Lou Reed encara a les seves files -i, per alguns, el primer disc en solitari de Reed-, versionat per la incombustible ESTEVE MASCLANS BAND. Serà aquest dijous, 10 de setembre (22h), a la sala Rocksound Almogavers de Barcelona. Assistència més que recomanada.

Més informació:
Esteve Masclans Band / Pàgina web
Article a Brubaker

Videoclip d'Obrigada

Atenció al videoclip que acaben de presentar Obrigada, i molta atenció també a la peça en qüestió. "Gos com fuig" formarà part del seu imminent segon disc, enregistrat la passada primavera als Estudios Dalton de Parets del Vallès sota la producció d'Aleix Prats (Illa Carolina). Un salt endavant en tots els sentits. Ganes, moltes, d'escoltar el disc sencer. De moment, poden trobar el clip aquí.

Rico Rodriguez (1934-2015)

RICO RODRIGUEZ

(1934-2015)

R.I.P.

Cançons de retirada

INVISIBLE HARVEY

Pla de la Calma, Cardedeu

4 de setembre de 2015

Com les Richard Hawley o Neil Hannon, les cançons d'Invisible Harvey són d'aquelles que tan bé funcionen a l'hora de retirar-se. Ja sigui una retirada al final de la jornada, de les d'arribar a casa i degustar allò que és bo des de la comoditat d'una butaca, o bé una retirada a primera hora del matí, quan els primers rajos de sol trenquen l'eufòria d'una nit memorable. En el primer cas, les cançons que compon Dimas Rodríguez conviden a somiar despert. En el segon, ajuden a deixar enrere l'eufòria i acomodar-se en la realitat. I, de passada, fan que aquesta realitat no resulti tan dura com podria semblar a priori.

El concert d'ahir també va tenir un cert regust de retirada, però sobretot de recolliment. En un principi l'actuació s'havia de dur a terme a l'exterior del Pla de la Calma, però per causes meteorològiques es va acabar celebrant a dins del local. Es va perdre pel camí l'encant de la terrassa, però a la vegada es va guanyar intimitat i proximitat. Dos factors que el trio barceloní va saber aprofitar a l'hora de teixir complicitats amb el respectable i, sobretot, de mostrar amb tota la seva esplendor un cançoner carregat de petites grans perles.

El nucli central d'Invisible Harvey el conformen Rodríguez, la seva guitarra i les seves agredolces reflexions amb forma de píndoles pop. Ara bé, la diferència la marca el duet de corda que formen Núria Maynou (violoncel) i Joan Gerard Torredeflot (violí). Un embolcall que aporta profunditat i definició al repertori, i a la vegada fa d'Invisible Harvey un exemplar gairebé únic en la seva espècie. Ahir es van acomiadar tot disminuint les revolucions d'"El hijo del hombre bala se va de vacaciones" enmig d'un silenci sepulcral. Amb el respectable rendit a l'evidència i amb la solemnitat de qui pot presumir d'ofici.

Mike Watt - "Ball-Hog or Tugboat?" (1995)

Quin tros de disc que va parir Mike Watt una dècada després del final de Minutemen i encara a anys vista de la seva incorporació a uns reunificats Stooges. "Ball-Hog or Tugboat?" (1995) és tot un exercici de rock musculós i dissonant. Un d'aquells treballs que recullen passat, present i -la història li ha donat la raó- futur del rock alternatiu amb accent nord-americà. Amb el baix en primer terme però cedint espai a bateries i percussions que no deixen lloc a cap mena de treva, guitarres que esquincen l'aire i una il·lustre llista de convidats que fa caure d'esquena: de Frank Black a Nels Cline, de Dave Grohl a Flea, dels germans Kirkwood a les germanes Haden, d'Evan Dando a Kathleen Hanna, de Krist Novoselic a tres quartes parts de Sonic Youth, i la llista podria seguir. Ignoro si l'artefacte en qüestió es manté en catàleg a aquestes alçades, però els prometo que val la pena buscar-lo.