Atenes. La capital de Grècia. El bressol de la democràcia i, deien alguns no fa pas tants anys, la nova Berlín. Una ciutat cosmopolita i prou assequible perquè s'hi instalessin artistes, bohemis i criatures de la nit tal i com abans ho havien fet a la capital alemanya. I aleshores va arribar la famosa crisi i s'ho va emportar tot per davant.
Obrigada diuen al seu perfil de Bandcamp que vénen d'Atenes. En realitat vénen de Cardedeu, un poble de la província de Barcelona conegut per haver engendrat un celebrat batut de xocolata i pel seu patrimoni arquitectònic d'herència modernista. Però, com aquesta Atenes que ja només apareix a les notícies quan trontollen els fonaments de la pròpia democràcia, Obrigada són fills d'això que es va anomenar crisi. Fins al punt que la banda es va formar en una plaça, simbòlic epicentre de la vida pública i altaveu de tots aquells que durant aquests anys han plantat cara a la Troica i companyia.
Obrigada també planten cara. No tan sols a un sistema que no acaba de funcionar, sinó sobretot a uns temps dominats per l'apatia, el pragmatisme i la caducitat. I ho fan amb nervi, sang, suor i cançons perdurables. Amb guitarres, baix, bateria i una veu que sap maridar la visceralitat més extrema amb la sensibilitat a flor de pell. "Rectory / To Disagree /" (2015) és el seu segon treball. Un ep enregistrat durant la passada primavera als Estudios Dalton de Parets del Vallès, sota la supervisió d'Aleix Prats (Illa Carolina) i amb les aportacions puntuals però sempre oportunes de Pele McLeod al piano i a l'orgue Hammond. Cinc temes, un interval i dos anys resumits en quinze frenètics minuts. Dos anys, sí, els que separen el debut homònim de la banda (2013) de "Rectory / To Disagree /". Un període durant el qual han tingut temps els vallesans de fer quilòmetres, trepitjar escenaris i consolidar un discurs que ha guanyat tant en vigor com en matisos.
The Clash, Replacements i l'Springsteen més elèctric segueixen exercint com a columna vertebral d'un organisme on guanyen més pes que mai les essències de Hüsker Dü, Texas Is The Reason o Fugazi. Comencen forts, anant a totes amb "Waves to Victory". Post-punk greixós, èpic i fins i tot ballable com a preludi de la instrumental "Overture" i l'adrenalínica "Spirit". "En Silence" aporta l'apunt reposat sense rebaixar els nivells d'intensitat, i "Gos com fuig" sona com els Swell Maps encapçalats per Kurt Cobain o Mudhoney cometent una orgia amb els Stooges. Quan s'acaba la pista, un no pot evitar prémer el play i tornar a escoltar el disc de cap a peus. Una seqüència que s'anirà repetint. Perquè "Rectory / To Disagree /" resulta tan punyent com addictiu, però sobretot perquè el seu minutatge guanya punts a cada escolta.
Més informació:
