Ran Ran Ran - "Jo faig rànquings, tu poemes" (2023)

Sembla mentida però ja fa deu anys que Ran Ran Ran es van presentar en societat amb "Més brots" (2013), un primer disc autoeditat amb un peu a l'òrbita antifolk i l'altre en allò que s'anomenava Nou Pop Català. Des d'aleshores ha plogut molt i les coses han canviat encara més, però resulta reconfortant comprovar que Ferran Baucells no només segueix lliurat en cos i ànima al noble art de perseguir la cançó (gairebé) perfecta, sinó que encara és capaç d'ampliar horitzons sense deixar de ser ell mateix ni caure en la temptació de cap cant de sirena.

Mirin si han canviat, les coses, que un projecte que havia començat com un duet ha acabat esdevenint una banda de naturalesa polièdrica, amb secció de corda inclosa –els sempre oportuns Joan Gerard Torredeflot (violí) i Núria Maynou (violoncel), veterans de projectes com Appledog o Invisible Harvey-. Una formació –la completen Martina Borrut (teclats i veu), Miguel Ballester (bateria) i Joan Villarroya (baix, violí i veu)- que es va estrenar ara fa dos anys amb el notable "Clàssics populars" (2021), i que es consolida ara a "Jo faig rànquings, tu poemes" (2023) –tots dos els ha publicat la bona gent de Bankrobber, Edita La Servidumbre i Ultra-Local Records-.

Un àlbum on tots els elements del conjunt semblen haver trobat el seu lloc –el pop de cambra plusquamperfet de "L'Estany", amb les seves cordes tardorenques i harmonies vocals a joc; els duets vocals que es marquen Baucells i Borrut a "RV: No serveix si és d'amagat" i "Etapa fosca"-. També una obra de naturalesa reflexiva i madura en el millor sentit, on Baucells es referma com a superlatiu lletrista alhora que presumeix d'una versatilitat fora de sèrie tot conjugant l'alta sofisticació pop de "Danses paganes" amb els ressons orgànics de la dylaniana "Fantasmes, II" o aquest sorprenent "La vida és massa curta per rellegir" –quin gran títol- que remet als Wilco més inspirats. Passen els anys i les coses canvien, però les bones cançons segueixen essent eternes.

Disponible a Bandcamp.

Ran Ran Ran - "Clàssics populars" (2021)

Aviat farà dos anys de la publicació de "Cançons confinades", un dels primers treballs discogràfics –potser el primer- concebuts durant la quarantena de 2020. Un ep que Ferran Baucells va enregistrar en la intimitat de casa seva durant els primers dies d'aquell confinament, i que va editar sota el paraigua de Ran Ran Ran, una projecte que té nom de banda però gairebé es pot entendre com l'alter ego d'aquest artesà de la cançó folk pop amb base d'operacions al Vallès Occidental.

Des d'aleshores han passat moltes coses. D'entrada, el bateria i membre fundador del que havia començat com un duet, Jordi Farreras, ha abandonat la formació per concentrar-se en altres aventures. Al seu lloc hi ha entrat una base rítmica completa, la que formen Miguel Ballester (bateria) i Joan Villarroya (baix), als quals cal sumar una vella coneguda com és Martina Borrut aka Mad'zelle (cors i teclats), ja consolidada des de fa temps com a membre estable del grup, i la secció de corda que integren Joan Gerard Torredeflot (violí) i Núria Maynou (violoncel), veterans de bandes com Appledog o Invisible Harvey.

Debuta aquesta nova encarnació de Ran Ran Ran amb "Clàssics populars" (2021, Bankrobber / Ultra-Local Records/ Edita La Servidumbre), un quart àlbum que efectivament sembla albirar nous horitzons sonors però alhora es manté ferm en un discurs que segueix assenyalant la línia invisible que va de Bob Dylan a Iron & Wine passant per Neutral Milk Hotel. Un disc on la lírica personal i intransferible de Baucells troba nous i oportuns companys de viatge com el violí de Torredeflot, un element que aporta textures diferents al resultat final.

La base de tot plegat, no cal dir-ho, segueixen essent les cançons. I en aquest sentit val la pena destacar passatges tan evocadors com el folk cristal·lí de la inicial "Fulles", els aires Southern Gothic de "Leviatan", o la boirina tardorenca de "Viure". També l'èpica en positiu de "Pioners", des d'ara mateix un dels grans reclams del cançoner d'uns Ran Ran Ran que, havent deixat enrere aquell confinament de fa dos anys, semblen venir a dir que arribat aquest punt toca tornar-se a aixecar.

Disponible a Bandcamp.

Joange

Després d'escoltar-lo al costat de tota mena de projectes (Appledog, Yahi o Invisible Harvey, per exemple), és un plaer poder-li donar la benvinguda en solitari. Es diu Joan Gerard Torredeflot, els amics li diuen Joange i aquest ha estat el nom escollit per al seu projecte personal. Un violí, la seva veu, un looper i molta imaginació per a donar lloc a estructures sonores basades en la improvisació i l'experimentació. En directe s'acompanya de videoprojeccions realitzades per ell mateix. Descobreixin-lo a Soundcloud.

Cançons de retirada

INVISIBLE HARVEY

Pla de la Calma, Cardedeu

4 de setembre de 2015

Com les Richard Hawley o Neil Hannon, les cançons d'Invisible Harvey són d'aquelles que tan bé funcionen a l'hora de retirar-se. Ja sigui una retirada al final de la jornada, de les d'arribar a casa i degustar allò que és bo des de la comoditat d'una butaca, o bé una retirada a primera hora del matí, quan els primers rajos de sol trenquen l'eufòria d'una nit memorable. En el primer cas, les cançons que compon Dimas Rodríguez conviden a somiar despert. En el segon, ajuden a deixar enrere l'eufòria i acomodar-se en la realitat. I, de passada, fan que aquesta realitat no resulti tan dura com podria semblar a priori.

El concert d'ahir també va tenir un cert regust de retirada, però sobretot de recolliment. En un principi l'actuació s'havia de dur a terme a l'exterior del Pla de la Calma, però per causes meteorològiques es va acabar celebrant a dins del local. Es va perdre pel camí l'encant de la terrassa, però a la vegada es va guanyar intimitat i proximitat. Dos factors que el trio barceloní va saber aprofitar a l'hora de teixir complicitats amb el respectable i, sobretot, de mostrar amb tota la seva esplendor un cançoner carregat de petites grans perles.

El nucli central d'Invisible Harvey el conformen Rodríguez, la seva guitarra i les seves agredolces reflexions amb forma de píndoles pop. Ara bé, la diferència la marca el duet de corda que formen Núria Maynou (violoncel) i Joan Gerard Torredeflot (violí). Un embolcall que aporta profunditat i definició al repertori, i a la vegada fa d'Invisible Harvey un exemplar gairebé únic en la seva espècie. Ahir es van acomiadar tot disminuint les revolucions d'"El hijo del hombre bala se va de vacaciones" enmig d'un silenci sepulcral. Amb el respectable rendit a l'evidència i amb la solemnitat de qui pot presumir d'ofici.

Invisible Harvey al Pla de la Calma

Dimas Rodríguez (Invisible Harvey).

Un grup de pop amb secció de corda. Cançons que fan companyia, de les que neixen d'una guitarra i una veu en mode confessional, augmentades per la profunditat d'un violoncel i la força d'un violí. INVISIBLE HARVEY és una banda tan jove que encara no té pràcticament referències a la xarxa, però els seus components són vells coneguts de l'escena independent de casa nostra. En posició central, a la veu i a la guitarra, hi trobem Dimas Rodríguez, guionista televisiu, director cinematogràfic, crític musical i component de la imprescindible Banda Municipal del Polo Norte. Al seu costat, Joan Gerard Torredeflot i Núria Maynou, músics de contrastrada trajectòria amb hores de servei acumulades en bandes com Yahi o els enyorats Appledog. Descobreixin-los en directe aquest divendres, 4 de setembre (22h.), a la terrassa del Pla de la Calma (plaça Sant Corneli), a Cardedeu. Entrada lliure (i escenari interior en cas de pluja). Organitza Brubaker.

Més informació:
Brubaker