Explicar, escoltar, aprendre

"Jo he estat tota la vida a l'escena hardcore. Feies un concert i la gent et seguia. Encara que actuessis a Sant Feliu de Guíxols, venien cinquanta persones des de Barcelona, quelcom inimaginable a dia d'avui. Dins d'aquesta escena hem trobat a faltar un relleu generacional. Ara ha començat una mica, però els que tenim 35 anys, que hi portem des dels 15, ens hem adonat que hi ha una generació que no creu en l'underground o no els l'hem sabut explicar". Càndid Coll, membre de Blood Quartet -i també d'Autodestrucció, Murnau B o Zeidun-, en una entrevista signada per Òscar García i publicada per Rockdelux aquest mes d'octubre. Interessant reflexió, la que fa Coll. La manca generalitzada de relleu generacional a la qual es refereix em sembla evident. El que no tinc tan clar és si diverses generacions no han cregut en l'underground perquè no se'ls ha sabut explicar, o bé perquè amb la velocitat a què avancen els esdeveniments cada vegada hi ha menys temps per a explicacions. S'ha perdut el costum d'escoltar i deixar que t'expliquin? Ens hem arribat a pensar que amb una connexió ràpida a internet i una subscripció a una plataforma d'streaming ja ho hem après tot? Realment ens interessa aprendre? O en tenim prou acumulant dades que ens permetin simular coneixement?

"¡Tan lejos, tan cerca!"

Fotograma de l'escena inicial de "¡Tan lejos, tan cerca!".

Tinc amics i coneguts que no disposen de televisor a casa seva. Hi van renunciar fa temps. S'informen a través d'altres mitjans, i pel que fa a l'entreteniment domèstic han optat per recursos alternatius com la lectura o les seves col·leccions de discos. Diuen que no necessiten la televisió, que tenen poc temps de veure-la o que bona part de les graelles s'omplen amb continguts de gust francament dubtós. I entenc les seves postures. I sóc dels que pensen que, salvant excepcions, el panorama catòdic degenera dia a dia en nom dels factors que tots coneixem. Però prefereixo no pensar-hi. Prefereixo simplement agafar un llibre i apagar la tele quan no fan res de bo, però gaudir les citades excepcions. Gaudir-les i, a aquestes alçades, fins i tot celebrar-les.

Ahir a la nit, per exemple, en vaig tenir un bon motiu. Tan bon punt em disposava a sopar, els responsables de programació de la local Btv van tenir el bon gust d'amenitzar la meva pizza de la secció de congelats -després d'un dia francament llarg, em venia de gust qualsevol cosa menys posar-me a cuinar- amb un petit gran clàssic del setè art. "¡Tan lejos, tan cerca!" ("In Weiter Ferne, so Nah", 1993), segona incursió de Wim Wenders en l'univers d'aquells àngels que ens segueixen, acompanyen i vigilen de prop sense que nosaltres ens n'adonem. Otto Sander en un dels seus grans papers, i secundaris com Natassja Kinski, Willem Dafoe, Lou Reed o fins i tot Mijaíl Gorbachov. La Berlín de la reunificació com a marc de fons i personatges que escenifiquen el millor i el pitjor de la condició humana.

Encendre el televisor i topar de cop i volta no tan sols amb aquest títol de la filmografia wenderiana, sinó també amb aquella irrepetible escena inicial, fa que valgui la pena disposar d'aquest electromodomèstic tan dimonitzat. Btv programava ahir a la nit "¡Tan lejos, tan cerca!". I ho feia a la mateixa hora en què altres cadenes emetien tertúlies de les que només fan soroll, concursos de talent on compta qualsevol cosa menys (irònicament) el propi talent i pel·lícules que perden interès al mateix ritme que es va buidant la bossa de crispetes. Els responsables de programació de l'emissora barcelonina són doncs allò que s'anomena herois quotidians. Persones que des del seu dia a dia contribueixen a fer d'aquest món un lloc una mica millor.

Ahir no tan sols van dignificar la televisió com a forma d'entreteniment. Van recordar-nos que el cinema és quelcom més que blockbusters i desfilades d'efectes especials. És saber aprofitar recursos com la llum o la profunditat de camp. És explicar històries que de vegades entretenen i d'altres fan pensar. És fer que un actor digui més amb un somriure o una mirada que la trilogia sencera d'El senyor dels anells amb els seus milions de dòlars de pressupost. Al pot petit hi ha la bona confitura, diuen. "¡Tan lejos, tan cerca!" i Btv en van donar bona fe la nit passada.

Vents del nord a l'Apolo

Vita Bergen.

DÍAS NÓRDICOS

Sala Apolo, Barcelona

9 d'octubre de 2015

El més fàcil seria dir que VITA BERGEN conjuguen l'èpica d'uns Arcade Fire amb la tensa mala llet d'uns Bad Seeds. I quedar-se tan ample, sabent que s'ha dit la veritat i que tot profà es pot haver fet una lleugera idea de com sona la banda sueca. El més just, però, és afirmar que els de Göteborg tenen tanta definició com vocació de transcendir. Que amb tan sols un ep al mercat i un primer àlbum que és a punt d'arribar, ja es perfilen com un dels grans noms de la música independent europea de cara a un futur no gaire llunyà. Que molts caps de cartell de grans festivals envejarien la seva solvència a l'escenari i que el seu frontman adopta les maneres d'un Jim Morrison, un Pete Townshend -va llençar diverses guitarres al terra en repetides ocasions- o un Nick Cave sense que semblin tòpics. Sòlids i expansius a parts iguals, es van confirmar a l'Apolo com a ferms candidats a rebre banys de masses i encapçalar grans cartells.

La de Vita Bergen va ser una de les cinc propostes musicals que van desfilar per la sala Apolo en el marc de Días Nórdicos. Un projecte d'intercanvi cultural entre països del nord d'Europa, l'Amèrica Llatina i l'Estat espanyol, amb l'objectiu de difondre l'obra d'artistes emergents de diferents disciplines. Havent-se establert a Madrid al llarg de diverses edicions, el festival ha desembarcat enguany a Barcelona per primera vegada. I els encarregats de trencar el gel van ser els noruegs TOMORROW WE MOVE TO HAWAII. Nom de referències càlides per a un duet d'electropop amb actitud punk i un repertori ideal per a trencar pistes de ball. Tota una festa de benvinguda com a preludi de la cerimònia amb què M-BAND es va coronar com un dels grans actius de la nit. Electrònica ambiental, càntics del més enllà i paisatges sonors tan freds i captivadors com la seva Islàndia natal.

Provinents de Finlàndia, HISSER s'havien presentat com una nova aventura de Miikka Koivisto (Disco Ensemble), però el cert és que tenen tanta entitat pròpia com aquell electropop on els passatges atmosfèrics s'alternen amb invitacions a l'èxtasi col·lectiu. Com a mostra, el crescendo final amb què van desfermar tota mena de passions a la pista. En una latitud antitètica però complementària, els danesos GOOMS van sortir a desfer tota norma escrita o no escrita tant del rock com de l'electrònica. Com Fat White Family tocant rock progressiu, com Frank Zappa encapçalant OMD o com Suicide fent versions dels Beach Boys -si s'ho poden imaginar, gairebé ho tenen-. A mig concert van convidar M-Band i els components de Tomorrow We Move To Hawaii a l'escenari. La improvisació resultant va ser tan anàrquica com definitiva.

Tomorrow We Move To Hawaii.

M-Band.

Hisser.

Gooms.

Vita Bergen.

Han presenciat mai un concert en un refugi antiaeri?

She Owl.

Han presenciat mai un concert a l'interior d'un refugi antiaeri? Aquest mes d'octubre tenen vostès la possibilitat de descobrir una de les veus més singulars de la música independent europea, en un entorn gairebé fet a mida del seu discurs. SHE OWL, un duet italià a qui s'ha comparat amb Cat Power, PJ Harvey, Dead Can Dance o Bat For Lashes, presentarà el seu segon disc al Refugi Antiaeri de Sant Adrià de Besòs de la mà de Brubaker. L'objectiu de l'actuació és doble. D'una banda, reivindicar el refugi com a espai de memòria però també de creació. De l'altra, cercar un escenari singular, aliè als circuits habituals de música en directe i on l'experiència vagi més enllà del fet estrictament musical. El concert tindrà lloc el proper divendres, 16 d'octubre (21h.). L'endemà, 17 d'octubre, She Owl actuaran al restaurant-llibreria Anònims de Granollers. Més informació.

Llum Pepa and The Beats a la B1!

Vista privilegiada d'una nit per al record - Foto Marta Fort.

Hi ha dates que un no pot oblidar. 20 de desembre de 2014 a la NAUB1. Nit de rock'n'roll sense concessions amb un dels combos més potents que vaig poder veure en directe la temporada passada. Llum Pepa and The Beats. Veterans de bandes com Liannallull o Prou!, lliurats en cos i ànima a les essències del rock de garatge, el rhythm & blues i la psicodèlia més primitiva. Quina nit, senyores i senyors, quina nit. Quin directe. Quin repertori. Quina actitud. I quina demostració de taules i ofici, la que van oferir aquells quatre -poden llegir la crònica d'un servidor aquí-. Abans i després vaig punxar jo, però la meva intervenció no va anar més enllà de l'anècdota més insignificant. Perquè l'únic que volia fer aquella nit era contemplar l'escenari i beure bourbon a la salut de Mrs. Pepa i els Beats. Que bé que ho van fer! I els amics de Plans Films ho van filmar. I aquesta setmana n'han penjat un clip a la xarxa. I aquell raconet de bourbon que encara queda a l'ampolla va a la salut de tots plegats. Cal fer-ho i és de justícia, que diria aquell. Vegin el clip a Vimeo.

Ted Z and The Wranglers

Imaginin-se un d'aquells bars de motoristes que segurament hauran vist en més d'una pel·lícula. Imaginin-se un grapat de tipus durs i noies de bon veure en una barra on abunden el whiskey de Tennessee i la cervesa genuïnament nord-americana. Imaginin-se les parets de tonalitats rústiques, els llums de neó i, al fons de tot, un petit escenari amb una banda donant tot allò que porta a dins. Aquesta banda bé podria ser Ted Z and The Wranglers, un combo de Costa Mesa (Califòrnia) que sona a Flying Burrito Brothers, Outlaws, Poco, Lynyrd Skynyrd i Nitty Gritty Dirt Band. Country-rock del que es practicava abans que algú s'inventés el terme Americana, amb incursions al folk-rock de la Costa Oest, al Southern Rock menys pesant i fins i tot al rock'n'roll d'uns Jason and The Scorchers o uns Blasters -amb aquests últims comparteixen segell discogràfic-.

Encapçalats pel vocalista, guitarrista i compositor Ted Zakka, les seves cançons tenen gust de desert, autopista i motels perduts en carreteres secundàries, però a nivell líric tant poden cantar a l'amor com als records d'infància o fins i tot a l'agenda política. Tot plegat dóna lloc a un discurs prou transversal com per haver-los permès actuar tant en macroescenaris de grans festivals com en la proximitat de les sales de petita capacitat. El seu quart disc, "Ghost Train", es va enregistrar als Yellow Dog Studios de Wimberley, Texas, amb tot un Monty Byrom (Big House, Eddie Money, George Thorogood, Buck Owens) als comandaments. Veurà la llum el proper 16 d'octubre a través de Rip Cat Records.


Més informació:
Ted Z and The Wranglers  /  Pàgina web

The Birkins - "Souvenirs" (2015)

The Birkins.

El dia que Quentin Tarantino descobreixi The Birkins, fliparà. I es preguntarà com és que no els havia conegut abans. I el més important, per què cap tema del quartet canari no figura encara en alguna de les seves bandes sonores tal i com abans ho han fet els de Nancy Sinatra, Ricky Nelson o Dusty Springfield. Diguin-me exagerat si volen, però quan hagin acabat de portar-se les mans al cap facin-se un favor a vostès mateixos i escoltin "Souvenirs" (2015, El Genio Equivocado). El tercer disc dels Birkins -diuen ells mateixos que el títol es refereix als cinc anys de trajectòria que commemoren enguany- és un monument a qui encara cerca la perfecció en plàstics que giren a 33 revolucions per minut. A la cançó de tres o quatre minuts com a reclam artístic, però també com a contenidor d'emocions i catalitzador de sensacions. A aquell pop que sap manifestar-se solemne i elegant, però a la vegada misteriós i salvatge.

Enregistrat a mig camí entre El Puerto de Santa María (Cádiz) i Las Palmas sota la supervisió de Paco Loco, Álex Labao i José A. López, i amb una nòmina de col·laboradors que inclou tot un Rami Jaffee (The Wallflowers, Foo Fighters, Lucinda Williams), "Souvenirs" és un d'aquells discos que mantenen el factor sorpresa fins al final. On cada cançó trenca estilísticament amb l'anterior sense que això perjudiqui la cohesió ni la coherència del conjunt. On l'èpica penetrant de la inicial "Arabian Nights" enllaça sense problemes amb la urgència en blanc i negre de "Lying on My Bed", on "Sofa" -un trencapistes on T.Rex conviuen amb The Style Council- deixa pas a la boirina onírica de "Rêve d'hiver", i on la marea àcida del tema titular desemboca en els paisatges desèrtics de "Fly Away, Fly High". L'edició en vinil inclou com a bonus track una relectura de "Ne dis rien" (Serge Gainsbourg), aquesta vegada més a la vora de David Lynch que de Tarantino però igualment sublim.


Originalment publicat a Brubaker.