Primavera Sound 2019

Sons Of Kemet. Guided By Voices. Low. Kate Tempest. Neneh Cherry. Primal Scream. Stiff Little Fingers. Liz Phair. Amyl and The Sniffers. Julia Holter. Carcass. Jarvis Cocker. Erykah Badu. Deerhunter. Stereolab. James Blake. Suede. Stephen Malkmus & The Jicks. Julien Baker. Cate Le Bon. Interpol. I sí, també Rosalía i J Balvin. I Kurt Vile i Courtney Barnett programats en dates diferents però no necessàriament excloents -caldrà estar alerta a les sorpreses d'última hora, no fos cas que acabessin interpretant alguna cosa plegats-. Una programació que confirma la seva tendència cap a l'àmbit de les anomenades músiques urbanes, on guanya pes la figura dels caps de cartell i on la lletra petita segueix essent obligada matèria d'estudi. Un programa eclèctic si bé amb una (nova) direcció clara, que obrirà les portes del festival a noves audiències -o no, perquè bona part del públic jove d'aquest país no es pot permetre pagar-ne l'entrada, tal i com va lamentar un dels seus propis directors poc abans de la passada edició- i potser -només potser- alienarà alguns dels incondicionals més vetarans. Sigui com sigui, Primavera Sound ja ha presentat el seu cartell d'aquesta temporada. Tenim mig any per endavant per anar-lo estudiant i començar a definir prioritats.

De biopics, rigor i coneixement

Els Queen de carn i os, una trajectòria que no s'explica en un parell d'hores.

Comença a passar-me amb els biopics musicals el mateix que amb les pel·lícules de superherois i de zombies. Que a mida que es va popularitzant i consolidant la fórmula, sento que cada vegada m'aporten menys i m'avorreixen més -salvant excepcions, és clar-. El cas és que dec ser un dels pocs mortals del meu entorn que encara no han vist la tan publicitada "Bohemian Rhapsody" (2018), biografia a la gran pantalla dels mastodòntics Queen signada per Bryan Singer amb Rami Malek a la pell de Freddie Mercury. Però sí que n'he llegit diverses crítiques, algunes més entusiastes que d'altres, que solen coincidir a l'hora d'apuntar la manca de rigor històric del guió i el fet que el biopic de torn no abasta tota la trajectòria del quartet britànic. Com si el rigor històric resultés indispensable en una indústria, la del setè art, on el que sol comptar no és tant allò que s'explica sinó la manera com s'explica. I com si dues dècades d'estratosfèrica trajectòria artística es poguessin explicar amb detall en el parell d'hores que dura la pel·lícula. Símptoma d'aquests temps de comoditat i immediatesa que ens ha tocat viure, suposo. Esperar que un biopic, una consulta a Wikipedia o fins i tot una sèrie de Netflix ens aportin veritats absolutes i (sobretot) ens estalviïn la feixuga tasca d'anar a cercar el coneixement on sempre s'ha trobat i es segueix trobant, que són les biblioteques i, per extensió, les hemeroteques.

25 anys sense Frank Zappa

Zappa i Beefheart a la caràtula de "Bongo Fury".

Frank Zappa va arribar a publicar més de 60 discos en vida, una xifra que des de la seva mort tal dia com avui de fa un quart de segle ha augmentat fins a superar de llarg el centenar. La qual cosa fa de la seva discografia una de les més inabastables de la història de la música contemporània, i també una de les més riques i eclèctiques si tenim en compte que el nord-americà va alternar les formes més avançades de la psicodèlia i el rock experimental amb discursos que van de la clàssica al rock'n'roll més primitiu. Aprofundir en la seva obra resulta a aquestes alçades tan complex com analitzar determinats gèneres en els seus respectius conjunts. Jo mateix no dec haver arribat a escoltar ni tan sols una quarta part de la seva producció, però tot el que he escoltat d'ell m'ha fascinat. I avui, coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort, trio recordar-lo amb el plàstic que va ser la meva porta d'entrada al seu univers. Aquell "Bongo Fury" (1975) que va signar a mitges amb Captain Beefheart i que d'alguna manera sintetitzava les essències personals i intransferibles però alhora complementàries de dos creadors irrepetibles.

Invocant clàssics i tòtems

Rebecca i Megan Lovell (Larkin Poe), la nit passada a Barcelona.

LARKIN POE + JOAN QUERALT AND THE SEASICKS

Razzmatazz 2, Barcelona

2 de desembre de 2018

Amb quatre discos a l'esquena i l'enèsima gira europea tot just despatxada, Larkin Poe gairebé es poden considerar com el millor que li ha passat al blues amb accent rocker des de la irrupció dels Black Keys ara fa cosa d'una dècada i mitja. Com els d'Ohio, les germanes Rebecca i Megan Lovell s'aproximen a la tradició des d'una òptica respectuosa i alhora renovadora. Quan entren a l'estudi no dubten en aprofitar recursos de gèneres urbans com l'electrònica o fins i tot el hip hop per a enriquir un repertori que s'emmiralla en els clàssics i tòtems del Delta del Mississippi. Però quan salten a l'escenari ho fan sense cap altre ornament que les seves guitarres, les seves harmonies vocals i una base rítmica -baix i bateria- robusta com ella mateixa. Augmentant els decibels i destapant la vessant més crua i orgànica del seu repertori.

Ho van refermar la nit passada a la sala 2 de Razzmatazz, última aturada del tram europeu de la gira de presentació del flamant "Venom & Faith" (2018), especialment en moments tan reveladors com la pantanosa "Look Away" o la misteriosa "Fly Like an Eagle". Van posar-se el respectable a la butxaca amb arguments tan incontestables com "Freedom" o un "Bleach Blonde Bottle Blues" que apunta directament a les places més grans que les d'Atlanta es puguin arribar a imaginar. Van invocar els esperits de Leadbelly, Son House i Robert Johnson amb "Black Betty", "Preachin' Blues" i "Come On in My Kitchen", respectivament. I van presumir d'un ofici, una solvència instrumental i una química interna a prova de bales. D'aquí a poques setmanes sortiran de gira pels Estats Units com a teloneres de Bob Seger, i de cara a la primavera tornaran a estar per aquestes latituds, segons va anunciar la petita de les Lovell. Caldrà estar alerta i, a poder ser, repetir.

En aquest cas que ens ocupa, però, la funció de teloners va ser pels sempre oportuns i infal·libles Joan Queralt and The Seasicks. Amb el sorprenent "Purple Cannon" (2018) encara calent, els barcelonins van sortir a donar-ho tot des del minut zero. Un set breu però contundent i sense fissures, amb un marcat protagonisme del material recent -no van faltar "The Jellyfish Choreography", "I Do" ni "Niagara Park", tres títols que valen per discografies senceres- però sense deixar de banda el fons de catàleg. En aquest sentit, el blues profund de "Cheap Guitar" i les textures surenyes de "Redneck Agenda" van acabar de preparar el respectable per tot el que vindria a continuació. Poques bandes arriben a dir tantíssimes coses en tan poc temps.

Apocalíptica posta de sol

Apocalíptica i tardorenca posta de sol, ara mateix a Granollers.

"Hear the trumpets hear the pipers

One hundred million angels singin'

Multitudes are marchin' to the big kettledrum

Voices callin', voices cryin'

Some are born and some are dyin'

It's alpha and omega's kingdom come

And the whirlwind is in the thorn tree

The virgins are all trimming their wicks

The whirlwind is in the thorn tree

It's hard for thee to kick against the pricks

Till armageddon no shalam, no shalom

Then the father hen will call his chickens home

The wise man will bow down before the throne

And at his feet they'll cast their golden crowns

When the man comes around"

(Johnny Cash)

Glen Matlock - "Good to Go" (2018)

Pocs supervivents de la primera onada punk britànica poden presumir d'haver lliurat una de les seves obres més sòlides un cop encetada la setena dècada vital. Amb 62 anys a l'esquena i encara en plena forma, Glen Matlock ho pot ben proclamar després d'haver publicat el seu primer i flamant àlbum en solitari -sense comptar els que va signar com a Glen Matlock & The Philistines-. Un "Good to Go" (2018) on l'exbaixista dels Sex Pistols abraça de ple gèneres com el rockabilly, el beat, el folk rock o fins i tot l'skiffle, sempre des d'una perspectiva urgent i immediata. Peces com "Won't Put the Brakes on Me" o "Sexy Beast" faran les delícies de qualsevol seguidor de Brian Setzer o The Polecats. "Wanderlust" té un aire de misteri que no desentonaria a l'últim disc dels Damned. "Piece of Work" és un mig temps amb un peu a la Swinging London i l'altre als primers dies de la New Wave. "Strange Kinda Taste" recorda la vena mod que sempre ha habitat a l'interior de Matlock. I la final "Keep on Pushing" és un rhythm & blues trencapistes en la més pura tradició de Wardour Street i Goldhawk Road.

Juanita Stein

Juanita Stein a la caràtula d'"Until the Lights Fade".

Ara per ara fa de mal dir si Howling Bells segueixen o no en actiu, però sigui quin sigui el seu futur tant de bo no afecti la trajectòria en solitari que Juanita Stein va encetar ara fa un any amb el notable "America" (2017) i que recentment ha consolidat amb un "Until the Lights Fade" (2018) que referma i arrodoneix l'aposta inicial. Dotze cançons on l'australiana segueix marcant distàncies amb la banda mare i conformant un discurs a mig camí del pop elegant de Dusty Springfield i l'Americana de traços onírics d'uns Mazzy Star. Per cert, impagable la caràtula del citat segon disc.