Hi ha artistes que saben sorprendre el respectable tot reinventant-se quan ningú s'espera que ho facin. D'altres saben evolucionar sense perdre de vista els trets identitaris que defineixen els seus respectius discursos. Joan Queralt and The Seasicks es troben a mig camí d'ambdues categories. El seu darrer plàstic, "Purple Cannon" (2018), suposa el primer gran cop de timó d'una trajectòria a dia d'avui immaculada. Però a la vegada es manté ferm en les coordenades sonores que tan bons resultats han donat fins ara als barcelonins -un rock orgànic amb un peu en icones alternatives com Jeff Buckley, Blind Melon o Pearl Jam, i un altre en l'ampli ventall de textures i colors conegut com a Americana-.
El primer avís el dóna la inicial "The Jellyfish Choreography", un dinàmic exercici de rock àgil i amb un punt de mística desèrtica. I tot un contrast amb la subtil urgència hivernal d'"I Do", una peça on Queralt i companyia posen sobre la taula tot el seu potencial melòdic i s'alineen per moments amb la sensibilitat pop d'un Ryan Adams. I novament un contrast amb el ritme monolític i les guitarres enceses de "No Confort Zone" o la nocturnitat soul de la preciosa "Tons of Blue". "Purple Cannon" no és el primer àlbum que Queralt signa conjuntament amb The Seasicks, però probablement sigui el plàstic on es fa més evident la química assolida com a banda. L'equilibri perfecte entre unes composicions que valen trajectòries senceres i una execució de contrastadíssima solvència.
Més informació:
Joan Queralt and The Seasicks / Pàgina web
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada