Paul Whaley (1947-2019)

PAUL WHALEY

(1947-2019)

Si Blue Cheer van esdevenir el pont entre la psicodèlia més rocallosa i el heavy metal en la seva concepció més primitiva, un dels factors que va determinar el so del trio californià va ser sens dubte la mastodòntica i monolítica bateria de Paul Whaley, qui va formar part del grup durant els seus primers àlbums i posteriorment va tornar-hi en diverses ocasions. Ens deixava aquesta setmana a l'edat de 72 anys.

Chuck Prophet i Charlie Sexton interpreten "Some Girls"

Sexton i Prophet, la nit passada a l'escenari de Razzmatazz 2.

CHUCK PROPHET & CHARLIE SEXTON performing "Some Girls"

Razzmatazz 2, Barcelona

30 de gener de 2019

Quantes coses podrien arribar a fer plegats Chuck Prophet i Charlie Sexton si les seves respectives agendes els ho permetessin. És la primera impressió que un es podia emportar la nit passada després d'assistir a l'homenatge al "Some Girls" (1978) dels Rolling Stones que el californià i el texà es van treure de la màniga amb motiu del quarantè aniversari d'aquesta obra capital -els recolzava la base rítmica East River Truckers-. Un dels discos essencials de Ses Majestats, reinterpretat per dos pesos pesants de la música nord-americana que no es van enfilar a l'escenari com a tals sinó com a incondicionals absoluts del cànon stonià.

Van trencar el gel versionant a Chuck Berry, perquè no fos dit, i de seguida van entrar en matèria amb un "Shattered" que va posar el respectable en situació i va anunciar que el repertori no seguiria l'ordre establert ara fa quatre dècades sinó el que havien pactat prèviament Prophet i Sexton. Van començar a alçar el vol amb el "Just My Imagination" dels Temptations. Van sonar corrosius a més no poder amb la peça titular. Van rebaixar tensions amb "Beast of Burden". Van posar la sala de potes enlaire amb "Miss You". Van interpretar "Far Away Eyes" com si fos seva. Sexton va assolir les textures vocals de Keith Richards a "Before They Make Me Run". I van acabar d'agafar embranzida amb "Respectable".

Després de tancar el tram central del concert amb "Lies", encara es van treure de la màniga un "Brown Sugar" dels que marquen la diferència, i ja en tanda de bisos van acabar de rematar la feina amb "Star Star" i una expansiva "Jumpin' Jack Flash". "Vivim en un món complicat, ho sabeu tan bé com nosaltres. Aquesta cançó ens retornarà a uns temps més senzills", va anunciar Prophet abans d'atacar "When the Whip Comes Down". Possiblement, més enllà de les celebracions de rigor, sigui aquesta la funció d'actuacions com la d'ahir. Oferir-nos un respir i transportar-nos a un lloc i a un temps que probablement mai hagin existit però on malgrat tot seguim trobant santuari. Algú va dir una vegada que el rock'n'roll era això, oi que sí?

50 anys del 'rooftop concert'

Els Beatles actuant al terrat de Saville Row.

Era el primer concert dels Beatles des que havien decidit deixar els escenaris l'agost de 1966. I a la pràctica va esdevenir l'últim, ja que el grup es trobava immers en una crisi interna de la qual ja no es recuperaria. El cas és que avui fa 50 anys d'allò que es va anomenar rooftop concert, l'actuació que els Fab Four van dur a terme al terrat de les oficines d'Apple al número 2 de Saville Row, en ple cor de Londres. Un episodi que durant prop de tres quarts d'hora va paralitzar part del centre de la capital britànica i va culminar amb la intervenció de la policia. Metafòric final per a un concert emmarcat en les desastroses sessions de gravació d'un disc que s'havia de titular "Get Back" i que finalment va veure la llum com a "Let It Be" (1970) i havent passat pel filtre de tot un Phil Spector. Un procés que havia de servir els Beatles per superar la seva primera gran crisi com a grup, però tan sols va aconseguir fer més gran i incurable la ferida. Abandonat aquell projecte, encara van tenir forces per entrar a l'estudi a enregistrar el que esdevindria "Abbey Road" (1969), però l'acta de defunció del quartet estava gairebé signada.

Resseguint una tradició

La Preservation Hall Jazz Band, amb Jaffe al capdavant - Foto Danny Clinch.

"A Nova Orleans existeix la idea que sempre estem resseguint els passos de les generacions anteriors que hi va haver musicalment abans de nosaltres. Això és molt important a la nostra cultura perquè valorem la nostra pròpia història. Entenem que seguim el camí de gent que va caminar per aquests carrers i que va tocar aquestes notes abans que nosaltres. I tenim la responsabilitat d'honrar-los". Ben Jaffe, director artístic de la Preservation Hall Jazz Band, en una entrevista publicada per Ruta 66 aquest mes de gener. M'agrada la idea d'una comunitat de músics mantenint viva una tradició que ve de lluny i que no tan sols sobreviu sinó que avança de la mà dels propis músics, especialment en un negoci que sol confondre la novetat amb el fet efímer. Nova Orleans és una capital per mèrits propis de la música popular dels darrers 100 anys. Gèneres com el jazz, el blues, el soul, el funk o el rock no serien els mateixos sense les aportacions i troballes d'incomptables músics de la Big Easy que tenen com a comú denominador tota una sèrie de patrons discursius que n'identifiquen la procedència geogràfica amb independència de variables com ara el temps o el gènere. Al capdavall, l'art no deixa de ser com la pròpia història humana. Només pot avançar a través del coneixement i la consciència del seu propi bagatge.

Al Montseny amb Iron & Wine

Les carreteres que s'enfilen cap a les profunditats del Montseny, amb Iron & Wine sonant de fons. Una combinació guanyadora.

Guitarra, baix i bateria - Programa 199

PAVVLA - Foto Cristina Tomás.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Prèvia del Minifestival de Música Independent amb Kristin Hersh i Estruç, novetats discogràfiques de Wilko Johnson, Jesse Dayton, PAVVLA i Somebody, i les bandes sonores de "Cold War" (2018), "The Green Book" (2018) i "BlacKkKlansman" (2018). Disponible en podcast.

Th'Booty Hunters i Tecum Terra a Palautordera

Th'Booty Hunters - Foto Joan Mas.

TH'BOOTY HUNTERS + TECUM TERRA

Pati del Cau, Santa Maria de Palautordera

27 de gener de 2019

Th'Booty Hunters és una d'aquelles bandes que no van pels llocs a fer amics sinó a predicar amb l'exemple una concepció de la música country que evita formalismes, esquiva protocols i enllaça les formes més viscerals i indòmites de la tradició nord-americana amb allò que la parròquia rockera entén com a actitud punk. Les seves cançons són l'antídot definitiu contra la correcció política més recalcitrant, relats de vici, perdició i mala vida amanits amb referències satàniques i estètica Southern Gothic, i disparats a tota castanya per una banda que no estableix diferències entre Hank Williams i Motörhead ni entre Johnny Cash i Pantera.

D'amics també en fan, és clar. Davant de cada escenari on actuen s'hi concentren autèntiques parròquies on els nous conversos conviuen amb veterans devots. La qual cosa fa que es puguin sentir com a casa en entorns com el Baix Montseny, tal i com va recordar el seu vocalista, Xavi Ollé, durant l'actuació que el quintet barceloní va oferir ahir al migdia en el marc de la festa major d'hivern de Santa Maria de Palautordera -organitzat per la gent de Som del Montseny i Hora Roja-. Una hora llarga de repertori on no van faltar cites al seu treball més recent -l'encara flamant "Speaking of the Devil" (2018)- ni encerts pretèrits com "Railroad Train", i que va culminar amb els cinc components del grup actuant desendollats entre un respectable absolutament entregat.

Abans havia actuat Tecum Terra, un jove duet de Sant Celoni que es dedica a recuperar gèneres d'arrel tradicional com la jota, la glosa o la cançó d'autor i a reinterpretar-los des d'una òptica renovadora i contemporània. Peces com "Gallo rojo, gallo negro" o "Què volen aquesta gent?", traslladades a unes coordenades sonores i estètiques on poden ressonar des de Sílvia Pérez Cruz fins a Dead Can Dance passant per She Owl. Les veus d'Ariadna Ruiz i Noelia Sànchez, alternant instruments de percussió i reforçant el seu discurs amb apunts de dansa contemporània que atorguen color i singularitat a la seva posada en escena. El d'ahir era el primer concert que oferien fora del seu municipi, però la seguretat i la solvència amb què es van defensar denoten taules acumulades i auguren un llarg recorregut.

Th'Booty Hunters, viscerals i indòmits - Foto O.S.

Tecum Terra, renovant la tradició - Foto O.S.