40 anys de "Some Girls"

Quan "Some Girls" va veure la llum tal dia com avui de 1978 no van ser pocs els que es van afanyar a assenyalar-lo com el millor disc que els Rolling Stones havien signat des d'"Exile on Main St." (1972). És curiós, perquè des d'aleshores qualsevol treball de Ses Majestats que superi mínimament la zona mitjana pel que fa a inspiració sol assenyalar-se precisament com el seu millor plàstic des de "Some Girls". I si bé resulta agosarat afirmar que aquest va ser l'últim gran disc dels Stones -tesi que més d'una veu autoritzada ha arribat a defensar amb escreix i que un servidor no subscriu-, no discutirem a aquestes alçades que Jagger, Richards i companyia mai més han tornat signar un àlbum tan rodó. Les deu peces que el conformen entren a la primera l'una darrere l'altra, deixen amb ganes de més i quatre dècades després de la seva edició han esdevingut pedres angulars del cànon stonià.

"Some Girls" va arribar en plena ressaca del punk, amb una escena musical en plena transformació i on l'anomenada New Wave era a punt d'agafar el relleu de tots aquells il·lustres veterans a qui de forma despectiva es titllava de dinosaures. Un sac on els propis Stones estaven caient a marxes forçades fins que es van treure de la màniga el plàstic que ens ocupa. Un treball de naturalesa eclèctica que sonava tan fresc aleshores com ho segueix fent a dia d'avui. Deu pistes que reciclaven en el millor sentit el rock, el blues i el soul marca de la casa ("Respectable", "Beast of Burden", "Some Girls" o la versió del "Just My Imagination" dels Temptations), on Keith Richards marcava terreny com mai abans ho havia fet amb la irresistible "Before They Make Me Run" i on els Stones responien al desafiament punk amb arguments tan sòlids i contundents com "When the Whip Comes Down", "Lies" o la frenètica i gairebé psicòtica "Shattered".

Menció a part mereixia, és clar, el single "Miss You", editat un mes abans que l'àlbum. La carta de presentació de "Some Girls" i la peça que va reintroduir els Stones a les pistes de ball d'arreu del món en plena febre disco. Sí, ens trobem davant d'un disc on les referències discotequeres convivien amb tota una traca rockera capaç de mirar el punk de tu a tu i avançar la New Wave per l'esquerra -la qual cosa no sorprendrà ningú a aquestes alçades però no era gens habitual aleshores-. I per si això fos poc encara treia el cap un tall en clau country-rock que d'alguna manera recordava les aventures dels Stones al costat de Gram Parsons. "Far Away Eyes", un homenatge gairebé purista al so Bakersfield que havia vist la llum originalment com a cara b de "Miss You" -atenció al contrast-. Produït per Mick Jagger i Keith Richards sota el pseudònim The Glimmer Twins, "Some Girls" va ser l'àlbum que va integrar definitivament Ronnie Wood a la mecànica de la banda, i va comptar amb la participació de vells coneguts com Sugar Blue o Ian McLagan. Un clàssic que ja té 40 anys.