Th'Booty Hunters - "Speaking of the Devil" (2018)

Th'Booty Hunters - Foto Desi Estévez.

Mai oblidaré l'ocasió en què vaig presenciar un concert de Th'Booty Hunters en el marc d'una festa major. "Això no és country, això és punk!", va exclamar indignat un dels presents a la plaça com si li haguessin venut gat per llebre, mentre els barcelonins escopien veritats com temples a tota castanya i sense contemplacions. Algun dia entendrem també en aquest país que el country, la música d'arrel nord-americana per definició, és quelcom més que un reclam amable per ballar en línia sota un envelat cada vegada que arriba el bon temps. Però mentre no ho acabem d'entendre, sempre podem acudir a aquesta banda que invoca com cap altra a casa nostra l'esperit d'outlaws i outsiders nats de la talla de Hank III o Bob Wayne.

Th'Booty Hunters són country, per descomptat. I també són punk. I són moltes coses més. Són una colla de hillbillies que no han vingut a entretenir ningú sinó a provocar les ments més benpensants de cada casa. Són aquella facció del so Americana que es nega a claudicar davant cap exercici d'estil o consideració estètica. Són una caravana sònica carregada amb litres i més litres de bourbon, moonshine i cervesa barata. Són Hank Williams, Merle Haggard i Johnny Cash anant de farra amb Motörhead, Supersuckers i Nashville Pussy. I el seu nou disc, "Speaking of the Devil" (2018, Stash Records), és amb tota probabilitat el més sorprenent de tots els que han publicat a data d'avui. Onze talls que sumen matisos al discurs dels barcelonins sense restar-li un sol gram de força ni mala llet.

Fixin-se per exemple en "20 Dollar Job", un duet amb la sempre oportuna Myriam Swanson que no desentonaria a les discografies de Waylon Jennings o David Allan Coe. O en la llòbrega "In a Holler", que tant pot recordar al Nick Cave més polsegós com als American Recordings de Johnny Cash. O en "The Ship that Never Sails", una èpica balada de regust Southern Gothic amb elaborats arranjaments que dibuixen textures fins ara inèdites al cànon dels barcelonins. I no s'oblidin, és clar, de talls com l'inicial "Last Drink for a Dead Man", frenètic punkabilly marca de la casa amb un violí que faria les delicies del mateix Charlie Daniels. I un dels punts forts d'un plàstic que també treu espurnes al ritme de "Black and Decker", "Agonic Blues" o la pròpia peça titular. El presentaran en directe el 19 de maig a la sala 2 d'Apolo. I anuncien que la cervesa es servirà a preu reduït mentre duri el concert. Algú s'ho pensa perdre?


Més informació:
Th'Booty Hunters  /  Pàgina web