50 anys de "Let It Bleed"

Si 1969 va ser l'any en què el rock entès com a fenomen cultural va assolir el seu punt més àlgid, impregnant-se de les convulsions socials del moment i contemplant la gestació d'algunes de les seves obres més definitives, "Let It Bleed" no tan sols en va esdevenir un dels capítols clau sinó també una de les portes d'entrada a la dècada dels 70 i, amb tota probabilitat, l'obra més transcendental de tot el catàleg dels Rolling Stones. Nou pistes que consolidaven la nova direcció sonora iniciada l'exercici anterior amb "Beggars Banquet" (1968) i posaven les bases dels totèmics "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972).

Efectivament, "Let It Bleed" reflectia com pocs àlbums la ressaca del hippisme, la fi de la dècada dels 60 tal i com l'havia contemplat la cultura pop i la imminència de tota la foscor que era a punt d'arribar –l'endemà de la seva publicació, tal dia com avui de fa 50 anys, els propis Stones protagonitzaven aquell desastre que va esdevenir Altamont-. Començant per la peça que l'encetava, un "Gimme Shelter" que vampiritzava gèneres com el blues o el soul a partir d'una lírica marcadament apocalíptica, una de les peces definitives del cançoner stonià –i una de les preferides de Martin Scorsese-. Per no parlar dels set tenebrosos minuts de "Midnight Rambler", el boogie endimoniat que Jagger i Richards van dedicar a l'assassí en sèrie Albert DeSalvo, o de l'orgia química de la peça titular.

A nivell intern, "Let It Bleed" també és fruit d'un període convuls en què la banda havia decidit prescindir d'un Brian Jones cada cop més erràtic –va ser expulsat del grup quan amb prou feina s'havia començat a gravar el disc- i substituir-lo per Mick Taylor –qui tan sols va arribar a enregistrar un parell de cançons-. Detalls que en part expliquen però en absolut enterboleixen un dels plàstics més sòlids i heterogenis de Ses Majestats, al qual cal sumar també arguments de pes com l'èpic final al ritme de l'eterna "You Cant' Always Get What You Want" o aquella primera incursió en el terreny del country que va suposar "Country Honk", adaptació del seu propi "Honky Tonk Women". Potser farien discos més rodons en el futur, però mai més tornarien a sonar d'aquella manera.

The Good Ones

No és gratuït que una banda com la que ens ocupa es digui The Good Ones, una denominació que bé podria fer referència al virtuosisme instrumental i compositiu dels seus tres components, però que probablement calgui interpretar sobretot en termes de bondat. Ens trobem davant tres grangers de Ruanda, membres de les tres tribus que conviuen en aquest país africà -Tutsis, Hutus i Twas- i supervivents del genocidi que hi va tenir lloc ara fa 25 anys. I és precisament amb l'ànim de commemorar el quart de segle d'aquells fets, de preservar-ne la memòria perquè no es tornin a repetir mai més i de posar sobre la taula les propietats de l'art a l'hora de tancar ferides, que han publicat un tercer disc explícitament titulat "Rwanda, You Should Be Loved" (2019).

Tampoc els títols de les cançons deixen lloc a cap mena de dubte: "Despite It All I Still Love You, Dear Friend", "A Long, Sad Journey Watching You Die" o "Young People Are the Future", entre d'altres. Cançons que conjuguen dolor i esperança, enregistrades de forma rudimentària en un entorn -els seus habitatges- on encara no ha arribat l'electricitat, que expliquen un moment molt concret de la mateixa manera que ho fa la tradició folk occidental -"Life Is Hard" podria haver-la interpretat perfectament Pete Seeger- però sonen al lloc on s'han concebut. Allò que nosaltres anomenem blues, reinventat des de les seves pròpies arrels amb propietats guaridores i on la presència d'una atapeïda galeria de convidats il·lustres -Nels Cline (Wilco), Tunde Adebimpe (TV On The Radio), Corin Tucker (Sleater-Kinney) i Kevin Shields (My Bloody Valentine)- no eclipsa l'essència del conjunt.

Disponible a Bandcamp.

Se'n pot dir commemoració?

The Stone Roses a Spike Island, el 27 de maig de 1990.

S'anuncia de cara a la propera temporada de festivals la commemoració del 30è aniversari de l'històric concert dels Stone Roses a Spike Island, un dels capítols clau de la història del grup i també un dels moments més transcendentals de l'era Madchester. Fins aquí cap problema, però el cas és que a la celebració de torn no tan sols no hi seran presents els propis interessats, sinó que el programa anunciat és ni més ni menys que una successió de bandes tribut de les que tan bé funcionen a l'hora de practicar la nostàlgia dels dies no viscuts. Una llàstima.

Tot allò que no s'ensenya a les aules

El seu pare m'havia dit que el noi tocava la guitarra com els àngels. I no és que jo desconfiés del pare, però ja se sap, a tots els pares, o com a mínim a la majoria, els agrada parlar bé dels seus fills. El cas és que l'altre dia el vaig escoltar, al noi, tocant la guitarra, i em va meravellar la seva aproximació a les sis cordes, minimalista però carregada de matisos, més visceral que no pas tècnica.

L'endemà vaig tornar a parlar amb el seu pare i li vaig transmetre les meves impressions. Aleshores, ell em va explicar que el noi havia assistit anys enrere a classes de guitarra en una reconeguda escola de la qual havia estat expulsat perquè el seu professor, també reconegut, deia que li faltava disciplina i que mai aprendria a tocar la guitarra.

Aprendre, aquell verb tan bonic i fascinant però alhora tan fàcil de distorsionar i banalitzar. No sé què hauria pensat el professor de torn d'haver presenciat aquella actuació del seu exalumne que jo sí vaig tenir el gust de presenciar. Potser l'hauria crucificat, refermant d'aquesta manera la seva apreciació inicial que aquell noi mai aprendria a tocar la guitarra.

O potser hi hauria observat el mateix que hi vaig observar jo. Un guitarrista majúscul que pot presumir d'una personalitat pròpia i d'un estil simplement intransferible. Un músic que destaca precisament pel fet de realitzar a l'escenari tot allò que no s'ensenya a les aules.

La comparació pot sonar agosarada i probablement ho sigui, però a Jimi Hendrix li passava una mica el mateix. Estava cridat a ser un dels grans innovadors de la guitarra elèctrica, però abans de ser contemplat com a tal era constantment expulsat de totes les bandes que el contractaven pel simple fet de no encaixar-hi. Ser un mateix mai ha estat fàcil.

Granollers amb Open Arms, a El 9 Nou

Agustí Margarit, Pol Pagès, Tecum Terra, Jaume Arnella, Jordi Pegenaute, Laura Gouria, The Missing Leech, Ricky Gil, Illa Carolina, Pol Purgimon, Ivette Nadal, Somebody, Pau Gener Galín, Santi Montagud, Paula Castellsagué i Núria Busquet són alguns dels artistes que han actuat aquest cap de setmana al festival benèfic Granollers amb Open Arms. Hi hem assistit, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Lia Sampai

LIA SAMPAI

Traficants @ Tarambana, Cardedeu

1 de desembre de 2019

Hi ha ocasions en què el fet d'escoltar una cançó ens fa venir al cap tota una sèrie de referents. Aquella forma de tocar la guitarra, aquell timbre vocal, aquelles construccions harmòniques que ens recorden a tot un seguit d'artistes que d'alguna manera hem anat interioritzant al llarg de les nostres trajectòries vitals. La part més fascinant del procés és aquell moment en què parles amb la pròpia autora de la cançó i t'adones que la cosa no va per on tu et pensaves, ni falta que fa. Que és exactament el que em va passar quan li vaig confessar a Lia Sampai que els seus aguts vocals m'havien recordat els de Vashti Bunyan, Joan Baez o fins i tot Karen Dalton. Bé, el cas és que la cantautora vallesana va actuar ahir a la tarda al Traficants del Tarambana, i va aprofitar l'ocasió per presentar una cançó de Nadal que preveu publicar durant les properes setmanes i que no és com la majoria de cançons de Nadal. Perquè diu coses que es poden dir durant tot l'any, però sobretot perquè invoca uns paisatges que poca cosa tenen a veure amb la coloraina de les quatre o cinc setmanes que tenim per davant.

Navratilova

NAVRATILOVA

Traficants @ Tarambana, Cardedeu

1 de desembre de 2019

Quan un s'enfila a l'escenari amb una guitarra decorada amb un adhesiu d'Sleater-Kinney, poden estar vostès segurs que es tracta d'algú de confiança. Més que un alter ego, Navratilova és una de les múltiples encarnacions del polifacètic músic i activista empordanès Agus Segura. Un projecte que li permet explorar la seva vessant més íntima i fràgil, i alhora explicar la seva realitat més propera i immediata des dels paràmetres del folk més global i transatlàntic. La seva presència a l'escenari és la de qui ha recorregut mil carreteres i ha descobert mons que no es troben a l'abast de tothom. No és casualitat que ahir a la tarda cités entre d'altres a Ferlinghetti durant la seva actuació al Tarambana de Cardedeu, emmarcada en la jam de cantautors Traficants.