CUP

Cline i Honda, duet experimental amb base d'operacions a Brooklyn.

Era qüestió de temps que Nels Cline i Yuka C Honda acabessin entrant plegats a l'estudi. I no tan sols perquè el guitarrista de Wilco (entre d'altres) i la meitat del nucli fundacional de Cibo Matto sumin ja deu anys de matrimoni, sinó sobretot perquè tant l'un com l'altra es poden comptar entre els referents de les músiques d'avantguarda de les passades dècades.

CUP, així, en majúscules, és el seu flamant projecte conjunt. La rampa de llançament de tot un seguit de peces que conjuguen la naturalesa experimental i improvisadora del duet novaiorquès –"Berries"– amb el seu gust per la cançó pop més desacomplexada –un "Spinning Creature" amb ressons jazzístics on Cline es destapa com a vocalista, i que titula el primer disc de la formació (2019)-. Descobreixin-lo a Bandcamp.

Allau de continguts

M'arriba un link (un altre) d'un documental que a priori em sembla interessant i que es pot visionar de forma gratuïta a la xarxa. Porto setmanes guardant (acumulant) links de documentals, pel·lícules, concerts i no sé quantes coses més que es troben disponibles de franc online, per allò d'anar-los veient a mida que tingui temps (i "d'aprofitar el temps durant el confinament", una expressió eufemística com ella sola). I obviant que mai disposaré de tot el temps real que requereix el visionat crític d'aquests continguts.

Aquest no l'he guardat, simplement he dit prou, i ho he dit ara com ho podria haver dit fa una setmana o d'aquí a quinze dies. Vivim temps d'acumulació, de consumir tot allò que podem i de qualsevol manera, d'empatxar-nos de més i més continguts sense donar-nos temps per digerir-los ni reflexionar-hi. I l'allau d'ofertes i propostes rebudes (i consumides, que no pas digerides) des que ens van tancar a la gàbia tan sols és la punta de l'iceberg de tot plegat. Potser, al capdavall, sí que caldria fer una "apagada general" per plantejar-nos on som i cap on volem anar.

Catherine MacLellan

Foto Millefiore Clarkes.

Catherine MacLellan és originària de l'Illa del Príncep Eduard, una de les tres províncies marítimes del Canadà i la més petita del país tant en termes de superfície com de població. I les seves cançons sonen exactament a això. A un territori que va al seu aire, producte del seu propi entorn. A llargues nits d'hivern i frescos vespres primaverals. A albes boiroses, paisatges nevats i camins que s'obren pas a través de prats i boscos.

Forjada musicalment a les files dels desapareguts New Drifts i amb una trajectòria solista que ja abraça una dècada i mitja, MacLellan i la seva veu càlida i confessional naveguen a mig camí del folk de tota la vida i les formes més cristal·lines i subtils de l'alt.country. Al seu darrer disc, "Coyote" (2019), hi figuren peces amb títols com "The Road Is Divided", "The Tempest" –amb un deliciós regust cèltic- o "Out of Nowhere", que conviden a aturar el temps i fan companyia en qualsevol circumstància.


Més informació:

Catherine MacLellan  /  Pàgina web

La distòpica metàfora d'Ana Béjar

El que en altres circumstàncies hauria esdevingut una peça de naturalesa reflexiva i fins i tot metafísica, en un moment com el present es manifesta com el retrat d'un món a la deriva que s'ensorra per moments. "Himmel Und Erde" –que en alemany significa "Cel i terra"- havia de ser en un principi el primer avançament del nou àlbum que Ana Béjar tenia previst publicar aquesta primavera. Finalment, però, ha esdevingut un llançament amb entitat pròpia, una distòpica metàfora del punt on ens trobem i de tot allò que ens ha portat fins aquí.

"Es el final de los tiempos / Es el final de los días / Es el cielo con la tierra / Es una fruta podrida / En el suelo masticado / Un hueso ya sin semilla / En la pólvora del río / Rojo como mi destino / Dime cuándo nos perdimos, cuándo nos abandonamos", canta serena la de Jerez, acompanyant-se d'un harmònium de ressons tel·lúrics, en una peça que va enregistrar l'any passat però que sembla cobrar ara tot el seu sentit. Per sort, no tot són males notícies i la cançó culmina amb uns versos certament esparançadors. "No dejemos que el fuego / Hiele la oscuridad / Bebamos vino caliente / En el invierno más frío".

Poden vostès escoltar "Himmel Und Erde" a Soundcloud.

50 anys sense els Beatles

L'última sessió fotogràfica dels Beatles, l'agost de 1969 – Foto Mal Evans.

Es commemoren avui 50 anys del comunicat de premsa amb forma d'autoentrevista amb què Paul McCartney anunciava la imminent publicació del seu primer disc en solitari i, com qui no volia la cosa, la seva intenció de no tornar a treballar mai més amb els Beatles. Corria el 10 d'abril de 1970, una data que sol contemplar-se com la del final de la banda de Liverpool, si bé la història és força més complexa i a aquestes alçades es pot afirmar que la dissolució dels Fab Four va esdevenir un dels tràmits més lents, costosos i complicats de la història de la música pop.

En realitat, els Beatles s'havien començat a desintegrar l'agost de 1967, un any després de culminar la seva última gira i arran de la mort de Brian Epstein, una figura que més enllà de les funcions de mànager havia esdevingut essencial a l'hora de mantenir unit un quartet les individualitats del qual no farien sinó obrir i eixamplar esquerdes durant els anys posteriors. Després del desastre del projecte Get Back –el que havia de ser la continuació del White Album (1968)-, i veient que allò s'acabava, els membres del grup van acordar amb George Martin fer un últim disc a mode de comiat –el resultat seria "Abbey Road" (1969), l'últim plàstic publicat abans de separar-se el conjunt-.

Un cop finalitzades aquelles sessions, John Lennon va comunicar als seus companys la seva intenció d'abandonar el vaixell, si bé aquesta es va mantenir en secret mentre es renegociava el contracte amb Capitol als Estats Units. I si bé és cert que darrerament han sortit a la llum documents que suggereixen que els quatre Beatles haurien arribat a parlar de fer encara un altre disc, també ho és que la sentència de mort del quartet ja estava gairebé signada. Mentre Phil Spector recuperava les sessions de Get Back per confeccionar el que esdevindria "Let It Be" –l'últim disc d'estudi dels Beatles, publicat ja de forma pòstuma el 8 de maig de 1970-, McCartney acabava de donar forma al seu primer elapé en solitari.

"McCartney", l'àlbum, veuria la llum el 17 d'abril, una setmana després d'aquell comunicat que sol assenyalar-se com la fi dels Beatles –si bé en aquell moment no es va percebre així: el text de McCartney jugava amb l'ambigüitat-. Dit això, i malgrat el cessament de l'activitat del quartet i l'impuls en paral·lel de les trajectòries solistes dels Lennon, McCartney, George Harrison i Ringo Starr, la dissolució no esdevindria oficial fins l'any 1974, un cop superades incomptables disputes legals entre els propis components del grup però també entre ells mateixos i el seu últim representant, Allen Klein. Pocs anys després, les tensions entre els exBeatles es van començar a refredar i fins i tot es va arribar a parlar d'un hipotètic retorn que mai s'arribaria a produir. La mort de Lennon el 1980 va posar punt i final al somni.

Per què no em sumo a #ApagónCultural

Molt d'acord amb els motius que han portat a convocar l'apagada cultural. Però jo seria més partidari de dur-la a terme per Sant Jordi o durant la temporada de festivals (per exemple) que no pas en plena Setmana Santa. També seria partidari d'allargar-la com a mínim durant quinze dies i, a partir d'aquí, anar-la prorrogant en funció dels resultats.

No, de debò. No li trobo sentit a deixar de difondre i compartir cultura durant dos dies, si el tercer hem de tornar a vomitar tot allò que ens passi pel cap de forma indiscriminada (i gratuïta), sense reflexionar i com si no hi hagués demà. Ara bé, un cop fet aquesta observació, tot el meu suport a qui decideixi sumar-se a la campanya, només faltaria.

Marialluïsa: "La nostra generació viu en una post-adolescència laboral i econòmica"

Conjugant reflexió amb hedonisme – Foto Eulàlia Prat.

Cançons que conviden a reflexionar i alhora es perfilen com un antídot contra el ritme frenètic d'aquest món nostre. "És per tu i per mi" és el primer àlbum de Marialluïsa, un disc que arriba un any després d'aquell celebrat ep de debut que va ser "Pren-t'ho amb calma". Tenen previst presentar-lo el 8 de maig a la sala LAUT de Barcelona.

Els components de Marialluïsa van néixer durant la primera meitat de la dècada dels 90, i per tant pertanyen a la generació que va viure els primers anys de l'adolescència en plena crisi econòmica i que s'ha fet adulta tot aprenent a conviure amb la precarietat econòmica i laboral. "La nostra generació viu en una mena de post-adolescència permanent pel que fa a les condicions laborals i econòmiques. Per això hem optat per focalitzar les nostres vides cap a la reflexió i la crítica de les polítiques actuals, de les diferències socials i de la deshumanització global que patim tots plegats", afirma Pau Codina, cantant, guitarrista i rostre més visible del quartet d'Igualada.

Codina es refereix d'aquesta manera a l'arc conceptual que aglutina les nou pistes que conformen "És per tu i per mi" (2020, Bankrobber), el primer àlbum de la formació. Un plàstic que arriba un any després del seu debut amb forma d'ep –el celebradíssim "Pren-t'ho amb calma" (2019, Bankrobber)-, i que el corresponent full de premsa defineix com "un drama post-adolescent sobre la transcendència vital". "Creiem que el món on vivim és de totes i no entén de fronteres, races ni classes socials. A això es refereix el títol del disc, que alhora és un dels versos de la cançó 'Miracle'", apunta el vocalista.

"Cada cançó parteix d'una reflexió senzilla sobre l'espècie humana. Qui som, què ens toca fer, quines responsabilitats tenim en aquesta vida, i cap on anem. 'Miracle', per exemple, parla sobre les refugiades i la visió que tenen d'Europa, que els acaba donant l'esquena i esdevenint per tant un fals miracle des del moment en què es troben les portes tancades. 'Mala Sang' parla de l'explotació laboral, l'homofòbia i els somnis de la preadolescència, també ens convida a no restar callats davant les injustícies. 'La bèstia' explora les pors i judicis que es fa un mateix", afegeix Codina.

Musicalment, les cançons de Marialluïsa desprenen un hedonisme i fins i tot una calma que certament contrasten amb la seva lírica. Com si, a més d'assenyalar tot allò que no funciona en aquest món, els components del grup volguessin esdevenir ells mateixos part de la solució. Als seus directes, per exemple, una peça de títol tan explícit com "Estrès" acaba desembocant en un moment catàrtic quan Codina la finalitza abraçant els membres del públic. "Aquesta cançó és una crítica al ritme frenètic de la societat i a l'egoisme propi de l'ésser humà, però també ens recorda que som natura, que estem fets de les restes del Big Bang i no podem oblidar tot allò que implica fer-se una abraçada", insisteix.

Aquesta resposta, així com la naturalesa d'un discurs que efectivament combina reflexió amb catarsi, ens porta a parlar del pop metafísic, un corrent batejat per Ferran Palau i Joan Pons (El Petit de Cal Eril), que s'emmiralla en referents autòctons i foranis que van de Pau Riba a Andy Shauf o Mac DeMarco, i del qual Marialluïsa han fet bandera des del primer dia, arribant a esdevenir un dels grans reclams del Festival de Pop Metafísic celebrat l'any passat a Ponts, la Noguera. "En realitat no sabríem definir aquesta etiqueta, ja que tampoc sabem ben bé què fem", matisa Codina. "Només sabem que ens agrada fer cançons, i si ens hem de definir d'alguna manera també ens agrada dir que fem 'pop sexual', una etiqueta que ens han penjat en alguna ocasió", conclou.


Més informació:
Marialluïsa  /  Bankrobber  /  Bandcamp