No devia semblar-ho al moment de la seva publicació, tal dia com avui de 1968, però "The Beatles", el doble plàstic popularment conegut com a White Album o Disc Blanc, és un d'aquells elements que en la iconografia pop delimiten el final de la dècada dels 60 i l'inici precipitat de la dels 70, juntament amb el desastre d'Altamont, els crims dels seguidors de Charles Manson -qui va afirmar haver-se inspirat en la lírica d'aquest àlbum a l'hora d'elaborar els seus plans- o la fi dels propis Beatles. De fet, la gran majoria de veus autoritzades coincideixen a considerar el procés de gestació d'aquest disc com l'inici del trencament de la formació.
Tant a nivell sonor com visual, el White Album tallava d'arrel amb el pop calidoscòpic i l'estètica colorista de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) per a abraçar sonoritats que anaven del rock'n'roll en clau gairebé irònica de "Back in the USSR" a l'estridència metàl·lica de "Helter Skelter", passant pel blues elèctric de "Yer Blues", la fragilitat folk de "Blackbird" o l'experimentació sonora portada al límit de "Revolution 9". Un eclèctic recull de composicions que sorprenentment funcionaven en conjunt de forma coherent, malgrat donar lloc al que possiblement sigui l'àlbum menys accessible dels de Liverpool.
La gravació del disc tenir lloc en un moment de confusió a l'entorn dels Fab Four, a la tornada de la seva estada a l'Índia i gairebé un any després de la mort de Brian Epstein, la persona que més enllà de representar el grup havia sabut mantenir-lo unit i cohesionat. El resultat va ser el primer àlbum on es van fer evidents les personalitats cada vegada més marcades i distants de cada un dels seus components. Quan va veure la llum avui fa mig segle, el quartet ja es trobava immers en les caòtiques sessions del que acabaria esdevenint "Let It Be" (1970), l'àlbum pòstum dels Beatles i el certificat de defunció d'una dècada, la dels 60, que ja agonitzava en cada una de les quatre cares del White Album.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada