Cynthia Weil (1940-2023)

CYNTHIA WEIL
(1940-2023)

Què tenen en comú cançons com "Walking in the Rain" (The Ronettes), "You've Lost that Lovin' Feelin'" (The Righteous Brothers, posteriorment gravada per Elvis Presley i molts més), "I Just Can't Help Believing" (B.J. Thomas, també enregistrada pel Rei), "On Broadway" (The Drifters, més tard versionada per George Benson i Neil Young, entre d'altres), "Kicks" (Paul Revere & The Raiders), "We Gotta Get Out of This Place" (The Animals) o "None of Us Are Free" (Ray Charles, també gravada per Solomon Burke i Lynyrd Skynyrd), per citar-ne tan sols unes quantes?

La resposta és el nom de la lletrista i compositora Cynthia Weil, qui juntament amb Barry Mann –el seu marit- va ser autora d'un dels cançoners sobre els quals s'edificaria la música pop tal com la coneixem –alguns dels títols anteriorment citats els signava també Phil Spector-. Figura destacada de l'era daurada del Brill Building, Weil va destacar durant la dècada dels 60 per una lírica que connectava amb els estàndards de les llistes d'èxits del moment però també abordava –ni que fos de forma subtil- temàtiques socials com ara el racisme o la Guerra del Vietnam. Ha mort a l'edat de 82 anys.

50 anys de "Living in the Material World"

Existeix un consens més o menys generalitzat que sol assenyalar "All Things Must Pass" (1970) com l'obra més rodona que va arribar a facturar un component dels Beatles un cop dissolt el quartet. Però al marge d'aquest consens també hi ha veus que citen el seu successor, "Living in he Material World" (1973), com l'obra definitiva de George Harrison. No es troba la d'un servidor entre aquestes últimes veus –què hi farem, soc dels que es queden amb "All Things Must Pass"-. Però si és innegable que Harrison va passar la mà per la cara dels seus excompanys en més d'una ocasió durant la primera meitat de la dècada dels 70, la publicació d'aquest disc avui fa mig segle en va ser una.

El quart àlbum en solitari del Quiet Beatle –el segon després de la dissolució dels Fab Four- és una obra en conjunt menys ambiciosa que "All Things Must Pass", però encara carregada de grans cançons que van de l'eterna "Give Me Love (Give Me Peace on Earth)" a un "The Light that Has Lighted the World" que remet als últims dies de la banda mare –i alhora marca distàncies amb aquella slide guitar marca de la casa-, passant pel regust orgànic de la peça titular. Un repertori on Harrison deixava sortir el seu vessant més espiritual –els títols anteriorment citats parlen per ells mateixos-, si bé tocava de peus a terra amb passatges com el blues enrabiat de "Sue Me, Sue You Blues", inspirat en la batalla legal en què havia desembocat el final dels Beatles.

Gravat als estudis d'Apple i d'EMI –Abbey Road- a Londres i produït pel propi autor –amb assistència de Phil Spector a l'èpica i barroca "Try Some, Buy Some", que no hauria desentonat a "Abbey Road" (1969) o a "Let It Be" (1970)-, "Living in the Material World" comptava amb la participació de vells coneguts com Ringo Starr, Jim Keltner, Jim Gordon (bateria), Nicky Hopkins, Leon Russell (piano), Gary Wright (orgue), Klaus Voormann (baix) o Pete Ham (guitarra). Posteriors reedicions han inclòs com a material extra peces com el single "Bangla Desh", originalment publicat el 1971 coincidint amb el concert per Bangladesh promogut per l'exBeatle al Madison Square Garden.

Tina Turner (1939-2023)

TINA TURNER
(1939-2023)

Soc d'una d'aquelles generacions que van arribar tard i malament a l'obra de Tina Turner. Perquè ho vam fer a través de les seves produccions mastodòntiques de la dècada dels 80, que poca cosa tenien a veure amb el soul genuí dels seus inicis al costat d'Ike Turner però que tan bons resultats li van donar en termes mercantils. Ho confesso, em vaig arribar a passar una part de la meva vida barallant-me amb aquella etapa de la carrera de Turner, i no va servir de res perquè finalment em vaig rendir a l'evidència: quan una és enorme a tots els efectes, ho és en qualsevol registre i al marge de tot condicionant possible.

O sigui que no tinc cap problema, ben al contrari, amb títols tan massius com "Private Dancer", "We Don't Need Another Hero", "What's Love Got to Do with It" o aquell "The Best" prèviament gravat per Bonnie Tyler. Tampoc amb aquell look atòmic que va acabar de consolidar la de Tennessee com una de les icones més grans del firmament musical dels 80 –quan ja portava més de 20 anys a la carretera i presumia d'una segona joventut que passava la mà per la cara d'estrelles aleshores emergents que li devien i li segueixen devent com a mínim mitja carrera-. Ni amb la seva icònica interpretació al costat de Mel Gibson a "Mad Max Beyond Thunderdome" (1985), de George Miller i George Ogilvie.

Però la meva etapa preferida de la carrera de Turner segueix essent la que vaig descobrir quan vaig començar a rascar una mica més enllà dels videoclips que havien animat part de la meva infància. La dels 60 i els 70. La que la va catapultar com una de les criatures més salvatges, viscerals i genuïnes que mai s'han pogut veure i escoltar en un escenari. La del soul gran reserva facturat de la mà d'un Ike Turner que la va elevar fins a les més altes esferes en el terreny artístic, alhora que la feia baixar fins a l'infern més profund en el terreny personal. 16 anys d'un matrimoni que era una presó per a la vocalista, aparentment indestructible mentre es deixava la pell al ritme de perles com "A Fool in Love", "River Deep - Mountain High" –amb Phil Spector als comandaments- o "Proud Mary" –original de Creedence Clearwater Revival-. La processó anava per dins, és clar.

Va ser encara durant el seu matrimoni amb Ike Turner quan va publicar el seu primer àlbum en solitari, "Tina Turns the Country On!" (1974). Un disc de country gravat amb la plana major de la TCB Band d'Elvis Presley –James Burton a la guitarra i Glen D. Hardin al piano, ni més ni menys-. Hi figuraven un parell de versions de clàssics de Bob Dylan –"Tonight I'll Be Staying Here with You" i "He Belongs to Me"- que no vaig poder evitar recuperar la nit passada, després d'assabentar-me del seu traspàs a l'edat de 83 anys. Tina Turner se'n va anar el dia de l'aniversari de Dylan. Dolorosa casualitat. Saben vostès el tòpic "No hi tornarà a haver mai més ningú com ella"? Doncs en aquest cas no és cap tòpic sinó la pura i simple realitat. No era només la veu. Era la presència, el magnetisme i sobretot l'actitud. Se n'ha anat una de les més grans.

Bill Pitman (1920-2022)

BILL PITMAN
(1920-2022)

Un d'aquells músics (gairebé) anònims que han arribat a tocar (gairebé) amb tothom. Que sense destacar ni cridar l'atenció han imprès el seu segell en obres essencials, posant sempre el seu talent al servei de la peça que els ha tocat interpretar. El guitarrista Bill Pitman va ser un dels membres d'aquell col·lectiu de músics d'estudi popularment conegut com The Wrecking Crew, recordat per haver contribuït a la gestació del Wall of Sound de Phil Spector però també per haver tocat en bona part dels discos que van definir la música pop nord-americana de la dècada dels 60.

Pitman, que al moment de la seva mort tenia 102 anys, va arribar a gravar per les Ronettes –va tocar a "Be My Baby"-, Jan and Dean, Nancy Sinatra –a "These Boots Are Made for Walkin'"-, els Byrds, Bobby Darin, els Ventures, Jack Nitzsche, Buddy Rich i B.J. Thomas –l'ukelele de "Raindrops Keep Fallin' on My Head"-, entre molts d'altres. També va treballar en bandes sonores com les de "Blue Hawaii" (1961), amb Elvis Presley, o la sèrie "The Wild Wild West". Abans havia arribat a fer classes de guitarra a un jove Phil Spector –que, sembla ser, era un desastre com a alumne-. Molt més que il·lustre secundari, testimoni d'excepció d'un moment històric irrepetible.

Dia de la Música: "I Can Hear Music"

The Ronettes.

El calendari marca el 21 de juny. El Dia Internacional de la Música. I l'inici de l'estiu. Una jornada que convida a gaudir, però també a homenatjar els nostres referents. Em ve molt de gust avui punxar "I Can Hear Music", paradigmàtica cançó d'amor de l'era pop però alhora un cant d'amor a la mateixa música, el clàssic compost per Jeff Barry, Ellie Greenwich i Phil Spector, que les Ronettes van gravar originalment el 1966 i que els Beach Boys van versionar al cap de tres anys. Una cançó que fa companyia cada dia de l'any, però que entra millor que mai un dia com avui. Bon Dia de la Música a tothom. I que passin vostès un bon estiu.

50 anys de "Some Time in New York City"

Oblidin-se d'"Imagine" (1971) i de tot allò que havia passat immediatament abans. Per a John Lennon la dècada dels 70 va començar amb "Some Time in New York City", el setè àlbum que facturava al marge dels Beatles i el cinquè que signava de forma conjunta amb Yoko Ono. Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el disc en qüestió era el primer que lliurava el matrimoni després d'haver-se instal·lat a Nova York. També va ser l'obra on Lennon va fer més explícits els seus posicionaments polítics, abordant temàtiques com el sexisme, el racisme, les desigualtats socials o el colonialisme tal com no ho havia fet mai abans –ni ho tornaria a fer mai més-

Gravat als estudis Record Plant de la ciutat dels gratacels, amb tot un Phil Spector a la producció i amb els mai prou reivindicats Elephant's Memory com a banda de suport, l'àlbum començava amb "Woman Is the Nigger of the World", enrabiat cant feminista a ritme de robust soul rock i amb uns versos prou punyents per incomodar bona part de la pròpia parròquia de Lennon. "Attica State" denunciava els abusos del sistema penitencari nord-americà a ritme d'hipnòtic rhythm & blues. "New York City" era un refrescant rock'n'roll on l'exBeatle cantava les bondats de la seva ciutat d'adopció però també citava la cacera de bruixes a què l'estava sotmetent l'administració Nixon –intents de deportació inclosos: hi va haver un temps en què una estrella del rock podia arribar a posar molt nerviós el mateix inquilí de la Casa Blanca-.

El funk mutant de "Sunday Bloody Sunday" condemnava l'aleshores recent matança del Diumenge Sagnant a Irlanda del Nord, anys abans que U2 recordessin aquells fets amb la icònica peça homònima. També "The Luck of the Irish" tractava sobre el conflicte a l'Ulster, si bé la seva lletra oferia una perspectiva històrica del domini britànic sobre Irlanda –empatitzant sense reserves amb la causa del poble irlandès, en un gest que avui segueix honrant el seu autor i del qual podrien prendre bona nota certs revolucionaris d'aquesta banda dels Pirineus-, i la música s'inspirava en les balades folk més tradicionals. I el blues àcid de "John Sinclair" era un homenatge a l'activista del mateix nom, empresonat injustament per un suposat tema de drogues.

El segon volum de l'àlbum –editat amb format doble- era un recull de gravacions en directe que Lennon i Ono havien fet el 1969 i el 1971 al Lyceum Ballroom de Londres i al Fillmore East de Nova York, respectivament, acompanyats per músics com Eric Clapton (guitarra), George Harrison (guitarra), Keith Moon (bateria), Bobby Keys (saxo), Billy Preston (orgue), Klaus Voormann (baix), Frank Zappa (guitarra) o el recentment desaparegut Alan White (bateria). El repertori alternava robustes lectures de clàssics com "Cold Turkey" o "Well (Baby Please Don't Go)" (The Olympics), amb intenses jams de psicodèlia extrema i soroll en estat pur, que Yoko Ono amenitzava amb aquells cants espectrals tan seus. Els que solen encisar els seus devots al mateix temps que desconcerten a tota la resta, vostès ja m'entenen...

Sandy Nelson (1938-2022)

SANDY NELSON
(1938-2022)

Va ser un dels bateries més influents de la història del rock. Un virtuós que en altres temps probablement hauria fet ballar generacions senceres des de la base rítmica d'una big band, però en canvi ho va fer a ritme de rock'n'roll instrumental gran reserva. Si Sandy Nelson tenia swing, i en tenia moltíssim –queda clar escoltant qualsevol de les pistes que va enregistrar-, el seu estil va fer encarrilar bona part del full de ruta del rock i el pop des de finals de la dècada dels 50, quan va debutar com a músic de sessió.

Un dels seus primers treballs notables va ser amb els Teddy Bears d'un debutant Phil Spector, amb els quals va gravar aquell fundacional senzill que va esdevenir "To Know Him Is to Love Him" (1958). Posteriorment va ser un dels pioners reconeguts de la música surf amb The Gamblers, una banda formada per músics de sessió que posteriorment esdevindrien noms propis pel seu compte –també hi militaven Larry Taylor (Canned Heat, Tom Waits) i Bruce Johnston (The Beach Boys)-. El seu explosiu single "Moon Dawg!" (1959) es considera com la primera mostra de surf rock mai gravada.

Tot i això, a Sandy Nelson se'l sol recordar sobretot pels èxits que va signar amb el seu nom entre finals dels 50 i principis dels 60. Talls com "Teen Beat", de 1959, o el definitiu "Let There Be Drums", publicat dos anys després. Tant l'un com l'altre representen a la perfecció el seu discurs. La bateria al centre però sense oblidar la seva funció rítmica, en diàleg constant amb una guitarra que evocava tota la força de les onades de les costes californianes, també l'esperit indomable dels surfistes que les desafiaven. Nelson ens ha deixat a l'edat de 83 anys.

Rosa Lee Hawkins (1945-2022)

ROSA LEE HAWKINS

(1945-2022)

La mala fortuna ha volgut que, pràcticament al mateix temps que ens deixava Ronnie Spector, perdéssim també a Rosa Lee Hawkins de les Dixie Cups, un altre referent dels girl groups de la dècada dels 60. I una altra formació que va tenir en Phil Spector un aliat clau a l'hora de conquerir les ones radiofòniques. El seu gran èxit, "Chapel of Love", de 1964, l'havien compost Jeff Barry, Ellie Greenwich i el mateix Spector pensant en les Ronettes, que també van acabar gravant la cançó aquell mateix any –la primera versió l'havia enregistrat Darlene Love, però va romandre inèdita al seu dia perquè al productor no li havia agradat el resultat final-.

Les Dixie Cups eren originàries de Nova Orleans, però se'n van anar a buscar fortuna –i la van trobar- a Nova York. Entre els seus senzills més destacats, a més de la citada "Chapel of Love", hi figuren pistes com "Iko Iko". Adaptació al seu registre de "Jock-A-Mo" de James "Sugar Boy" Crawford, la peça reivindicava l'herència de la Crescent City i Louisiana al so de la formació –posteriorment la gravarien figures de tant pes com Dr. John-, i des d'aleshores el gran públic l'associaria amb les Dixie Cups. Hawkins ens ha deixat a l'edat de 77 anys, després de patir complicacions durant una intervenció quirúrgica.

Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR
(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.

50 anys d'"Imagine"

Poques coses deuen quedar per escriure sobre "Imagine". Una de les composicions musicals més canòniques del segle XX, un dels himnes més preciosos que mai s'han dedicat a la pau, i per descomptat una de les fites supremes de John Lennon com a artesà de la cançó pop d'abast més universal. També una peça que il·lustra com pràcticament cap altra les contradiccions del seu autor. Imaginem-nos un món sense fronteres, cantava Lennon en la llengua del seu propi imperi. Imaginem-nos aquest mateix món sense possessions, afegia qui acabaria els seus dies vivint en un dels edificis d'apartaments més exclusius de Manhattan. Tant se val, les contradiccions són humanes. I els genis com Lennon, no ens n'oblidéssim pas, també són humans.

Es commemora avui mig segle de la publicació d'"Imagine" (1971), l'àlbum. Producció de Phil Spector, companyies tan oportunes a l'estudi com les de George Harrison, Klaus Voormann, Nicky Hopkins o Alan White. I sobretot un cançoner majúscul que forma amb tota probabilitat el disc més definitiu –no necessàriament el millor- de Lennon al marge dels Beatles. Més enllà de l'ubiqua peça titular, aquí tenim el protorockabilly amb aires de saloon de "Crippled Inside", la confessió a flor de pell de "Jealous Guy", la tendresa d'"Oh My Love", el blues psicodèlic amb comentari social d'"I Don't Wanna Be a Soldier Mama", els claustrofòbics passatges progressius de "How Do You Sleep?" –amb càrrega sense escrúpols contra Paul McCartney- o el simpàtic exercici skiffle d'"Oh Yoko!", dedicat naturalment a vostès ja saben qui.

Menció a part hauria de merèixer el crit enrabiat de "Gimme Some Truth", atac frontal a la manipulació sistemàtica de l'opinió pública per part de la classe política amb tots els seus tentacles. Composta durant els turbulents últims dies dels Fab Four i amb la Guerra del Vietnam a l'horitzó, la seva lírica segueix ressonant molt –potser més que mai- en temps com els presents –penso en la comunicació erràtica i incoherent que bona part dels governs estan fent de la gestió de la crisi sanitària-. Era la peça que encetava la cara b de l'àlbum original, i en certa manera el contrapunt a la pròpia "Imagine". El Lennon idealista i excessivament ensucrat, i el Lennon emprenyat i visceral com ell sol. Dues cares de la mateixa moneda confrontades als dos costats d'un mateix disc de vinil. Tota la complexitat del geni als solcs d'un únic elapé.

Recordem Phil Spector i Sylvain Sylvain a 'Guitarra, baix i bateria'

Phil Spector (1939-2021).

Més enllà de les innovacions a l'estudi, més enllà de la llegenda negra, la trajectòria de Phil Spector es defineix per haver enllaçat discursos que van de les Ronettes a John Lennon i d'Ike & Tina Turner a Ramones. Per haver esdevingut el nexe entre "Be My Baby", "Imagine", "River Deep, Mountain High" i "End of the Century". Amb motiu del seu recent traspàs, aquesta setmana el recordem a Ràdio Silenci amb Ricky Gil i Lau Vicienne, en una nova edició de Guitarra, baix i bateria on també tenim temps per homenatjar un altre referent que hem perdut recentment, Sylvain Sylvain. Disponible en podcast.

Phil Spector (1939-2021)

PHIL SPECTOR

(1939-2021)

"Quan miro enrere, estic content d'haver gravat un disc amb Phil Spector, perquè vaig treballar amb una llegenda del rock'n'roll. L'últim que conec d'ell són les seves produccions per als Ramones i els Beatles. Estic orgullós de formar part de la seva discografia. Quan vam gravar amb ell, va ser molt difícil i estressant. Però tot i això estic molt content d'haver-ho fet". Són declaracions de Johnny Ramone en una entrevista que apareix reproduïda de forma parcial al llibret d'una de les reedicions d'"End of the Century" (1980), l'àlbum que Ramones van gravar a les ordres de Phil Spector. Unes sessions caòtiques i accidentades –s'ha arribat a parlar fins i tot de la presència de pistoles a l'estudi-, tal i com marcava el modus operandi del llegendari productor, que no obstant van donar peu una obra amb caràcter essencial, com pràcticament tot allò que tocava el geni del Bronx.

Les paraules de Ramone expliquen molt bé la dimensió d'una figura tan referencial en el terreny artístic com qüestionable en l'àmbit personal. Algú capaç de reinventar l'estudi de gravació com a concepte i d'expandir-ne el ventall de possibilitats a través d'una tècnica, l'anomenat Wall of Sound, que ell mateix havia pensat i desenvolupat. Algú capaç de (re)definir la música pop fins a deixar-la a punt d'encarar les següents cinc o sis dècades (com a mínim), però alhora fer la vida impossible i fins i tot martiritzar a tothom qui tenia al voltant. Com a mostra el drama de Ronnie Spector, que després de tocar el cel amb les Ronettes de la mà d'aquell "Be My Baby" que possiblement sigui la més definitiva de totes les pistes que va produir el del Bronx, va haver de conviure amb un marit possessiu i maltractador que la va mantenir pràcticament presonera a casa seva fins que ella mateixa en va fugir a la desesperada.

El convuls matrimoni amb Ronnie Spector és el més destacat d'una sèrie de capítols obscurs que culminen l'any 2009 amb una pena de presó per l'assassinat de l'actriu Lana Clarkson el 2003, i que inclouen també sessions de gravació tan tenses com les del disc de versions "Rock'n'Roll" (1975), de John Lennon, durant les quals Spector va arribar a disparar una pistola a l'estudi –sí, l'home tenia força desenvolupat el gust per les armes de foc- abans d'abandonar el projecte literalment segrestant uns màsters que l'exBeatle va trigar anys a poder recuperar. O les desavinences amb uns Starsailor que van decidir prescindir d'ell a mitja gravació de l'àlbum "Silence Is Easy" (2003), una de les últimes produccions en les quals va treballar.

Spector ha mort a la presó, per causes derivades del coronavirus, a l'edat de 81 anys. Deixa un llegat tan monumental com inabastable, que va de les Ronettes, les Crystals i els Teddy Bears a obres majúscules de Dion, Ike & Tina Turner, George Harrison o el mateix Lennon –menció a part mereix la seva reconversió de l'abortat projecte Get Back dels Beatles en aquell "Let It Be" (1970) que va salvar els mobles però no va convèncer a Paul McCartney-. Se'n va havent influït a múltiples generacions –de The Jesus and Mary Chain a Twin Temple passant per La Brigada, són incomptables les bandes que han homenatjat el totèmic patró rítmic de Hal Blaine a "Be My Baby"-. Ens ha deixat un dels arquitectes de la música pop tal i com l'hem conegut durant dècades. També un personatge difícil i controvertit, com la gran majoria de genis que han passat per aquest món. En pau descansi.

50 anys de "John Lennon/Plastic Ono Band"

"Mother, you had me / But I never had you". Poques vegades un disc ha començat amb uns versos tan punyents com els de "Mother". La peça que encetava "John Lennon/Plastic Ono Band" (1970), el primer àlbum de John Lennon posterior a la separació dels Beatles i l'estrena en format llarg d'aquell projecte en constant mutació que va esdevenir la Plastic Ono Band. També el primer elapé de pop i rock que el de Liverpool signava al marge dels Fab Four –els tres primers àlbums signats a mitges amb Yoko Ono, publicats encara amb els Beatles en actiu, eren de naturalesa avantguardista i experimental-.

"Mother" era el cant desesperat de Lennon als seus pares absents durant una infantesa i una adolescència que havien estat qualsevol cosa menys plàcides. També un dels fruits de la teràpia primal que l'exBeatle estava duent a terme al moment de gestar una obra que també trepitjava fort amb el folk reivindicatiu de "Working Class Hero", i on el blues terminal d'"I Found Out" i "Well Well Well" contrastava amb la fragilitat de "Hold On" i "Love". Menció a part segueix mereixent "God", aquell desafiament a tot absolut possible que al seu dia va exercir com a certificat de defunció de tot allò que el seu autor havia representat durant la dècada dels 60 –aquell "Dream is over" va ser al seu dia tan colpidor com els versos de "Mother"-.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "John Lennon/Plastic Ono Band" arribava un any després de "Live Peace in Toronto 1969", carta de presentació de la Plastic Ono Band i document de la seva actuació al Toronto Rock and Roll Festival. La banda que acompanyava Lennon a l'estudi era pràcticament la mateixa amb la qual havia actuat al Canadà, amb noms tan destacats com els d'Eric Clapton (guitarra), Klaus Voormann (baix) i la incorporació de Ringo Starr (bateria). Tots tres havien participat a les sessions gairebé al mateix temps que contribuïen a la gravació d'"All Things Must Pass", l'obra magna de George Harrison, publicada dues setmanes abans. Ambdós àlbums compartien també productor en la figura d'un Phil Spector que una vegada més va engrandir unes cançons que ja havien sortit majúscules del forn.

Mig segle d'"All Things Must Pass"

Ara sí, parem màquines. "All Things Must Pass" fa 50 anys. Mig segle del que probablement sigui l'àlbum més rodó i definitiu que mai hagi lliurat un exBeatle. L'obra magna de George Harrison i, fins a un cert punt, la continuació lògica d'"Abbey Road" (1969). El plàstic en qüestió no era el debut en solitari de Harrison –prèviament havia publicat "Wonderwall Music" (1968) i "Electronic Sound" (1969)-, però sí que era el primer treball on explorava pel seu propi compte el seu potencial com a compositor pop. Un potencial que s'havia posat de manifest en obres dels Fab Four com el citat "Abbey Road", i que desembocava tal dia com avui de 1970 en un monumental triple àlbum que figura per mèrits propis entre els títols més destacats de la història del rock.

Part del repertori, de fet, datava de l'última etapa dels Beatles. Peces com "Isn't It a Pity" o la peça titular havien estat descartades per la banda mare i Harrison va fer bé de reaprofitar-les. Hi ha qui diu, de fet, que la publicació d'"All Things Must Pass" no tan sols deixava en evidència els excompanys de Harrison sinó tot allò que s'havien deixat perdre Lennon i McCartney al no comptar-lo com a part essencial del motor creatiu del quartet. Parlem de dues majestuoses balades folk rock que no haurien desentonat a "Abbey Road", com tampoc ho haurien fet aquells esclats de colorista rock psicodèlic que eren "Wah Wah" i "What Is Life".

Per no parlar, és clar, de la joia de la corona del plàstic, "My Sweet Lord", un cant al misticisme oriental que va conquerir les llistes d'èxits de mig món i va fer dialogar un senyor riff d'slide guitar amb una contagiosa base pop sobre una dinàmica base folk rock –obviarem les acusacions de plagi de l'entorn de les Chiffons-. I després hi havia la connexió Bob Dylan. Aquell "If Not for You" que el de Duluth havia compost i publicat un mes abans a "New Morning". I l'inicial "I'd Have You Anytime" que Dylan i Harrison havien segellat a quatre mans el 1968 durant el retir d'ambdós a Woodstock –una càlida balada folk que hauria encaixat als discos de l'era country del propi Dylan-.

"All Things Must Pass" es va enregistrar als estudis Abbey Road, Trident i Apple de Londres, amb un Phil Spector als controls que va aplicar la seva tècnica del Wall of Sound per engrandir encara més unes composicions que ja havien sortit superlatives de fàbrica. Van acompanyar Harrison a l'estudi vells coneguts de l'òrbita Beatle com Ringo Starr (bateria), Klaus Voormann (baix) o Billy Preston (teclats). També Eric Clapton (guitarra), Bobby Whitlock (teclats) i Jim Gordon (bateria), que paral·lelament a la gravació del disc donaven forma a Derek and The Dominos. I altres pesos pesants com Gary Wright (teclats), Pete Ham (guitarra), Peter Frampton (guitarra), Bobby Keys (saxo) o Gary Brooker (teclats). Molt recomanable l'edició ampliada que es va publicar l'any 2001 amb una sorprenent relectura de "My Sweet Lord".

I una menció a part per la caràtula. Harrison assegut als jardins del seu domicili a Friar Park, fotografiat per Barry Feinstein i envoltat per tres estàtues de gnoms que, diuen les males llengües, volien representar els tres Beatles restants en un moment en què Harrison els era a punt de passar la mà per la cara en termes creatius. En blanc i negre a la versió original, es va imprimir en color a la citada reedició de 2001, que també va incorporar versions 'actualitzades' de la mateixa fotografia on l'entorn bucòlic inicial quedava progressivament sepultat per blocs de pisos, viaductes, fàbriques i altres obres com a símbol de l'efecte de la mà de l'home sobre la natura. A saber què hi hauria aparegut de publicar-se en ple 2020...

50 anys de "Let It Be"

"Let It Be" (1970) havia d'haver estat el successor del White Album (1968), però no va arribar a veure la llum fins un cop ja oficialitzada la dissolució dels Beatles. Un retorn a les arrels més essencials del quartet de Liverpool, al rock més bàsic i estripat, projectat per Paul McCarteny com l'enèsim intent de mantenir unit un quartet a la deriva. Finalment, les sessions de gravació del que s'acabaria coneixent com a projecte Get Back –així s'havia de titular l'àlbum en un primer moment- van degenerar en un cúmul de males vibracions, i la banda va decidir passar pàgina i convèncer a George Martin per acomiadar-se amb un últim disc que esdevindria "Abbey Road" (1969).

Enregistrat a mig camí dels estudis Twickenham i de la seu d'Apple a Saville Row, amb el propi Martin al comandament i un jove Glyn Johns als controls, les sessions van ser caòtiques de bon principi i tan sols van anar a pitjor a mida que passaven els dies. La incòmoda presència de Yoko Ono al costat de John Lennon, George Harrison arribant a abandonar el grup de forma temporal i les cares de pomes agres del quartet sencer a l'estudi, il·lustren la magnitud de la tragèdia. Abortat el projecte, els Beatles es van centrar en la gravació d'"Abbey Road" i Get Back quedaria aparcat de forma indefinida fins que l'entorn de la banda va decidir buscar una mà externa que el salvés a la desesperada.

Finalment, el disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys sota el títol de "Let It Be" i (re)produït per Phil Spector, a qui s'havia encarregat la missió gairebé divina d'arreglar el desastre. Tot i mantenir l'essència estripada de les pistes originals, el nord-americà va optar per aplicar-hi elements propis del seu Wall of Sound com ara els arranjaments orquestrals de "The Long and Winding Road" –un detall que va disgustar a McCartney, qui dècades més tard publicaria la seva pròpia remescla de l'àlbum sota el títol de "Let It Be... Naked" (2003), si bé en directe sempre ha interpretat la peça en qüestió amb màxima fidelitat a la versió publicada originalment-.

La recepció del plàstic per part de la crítica va ser generalment negativa, si bé el temps ha posat en valor unes cançons que malgrat les circumstàncies i la negativitat estructural seguien valent el seu pes en or. Peces entre les quals destacaven títols com les pròpies "Get Back" –publicada inicialment com a single si bé remesclada per Spector de cara a l'àlbum- i "Let It Be", el soul robust d'"I've Got a Feeling" o la recuperda "One After 909" –un rock'n'roll que datava dels inicis del grup-. I un conjunt on Harrison tornava a destapar el seu potencial com a autor amb la majestuosa "I Me Mine" i el blues hipnòtic de "For You Blue".

Cinc dies després de la publicació del disc s'estrenava la pel·lícula documental del mateix títol dirigida per Michael Lindsay-Hogg on es podia apreciar el mal ambient de les sessions de gravació. La cinta porta dècades fora de catàleg per voluntat dels propis supervivents de la banda –es troba disponible a la xarxa de forma no oficial, i el seu visionat suposa el perfecte retrat del procés de desintegració d'una banda de rock, també d'un grup d'amics-, si bé l'any passat se'n va anunciar una nova versió que estaria realitzant Peter Jackson i que presumiblement serà del gust de McCartney, Ringo Starr i els hereus de Lennon i Harrison. Al moment de celebrar-se aquest cinquantenari, però, sembla que la cosa encara hagi d'anar per llarg. Una víctima col·lateral de la pandèmia?

50 anys sense els Beatles

L'última sessió fotogràfica dels Beatles, l'agost de 1969 – Foto Mal Evans.

Es commemoren avui 50 anys del comunicat de premsa amb forma d'autoentrevista amb què Paul McCartney anunciava la imminent publicació del seu primer disc en solitari i, com qui no volia la cosa, la seva intenció de no tornar a treballar mai més amb els Beatles. Corria el 10 d'abril de 1970, una data que sol contemplar-se com la del final de la banda de Liverpool, si bé la història és força més complexa i a aquestes alçades es pot afirmar que la dissolució dels Fab Four va esdevenir un dels tràmits més lents, costosos i complicats de la història de la música pop.

En realitat, els Beatles s'havien començat a desintegrar l'agost de 1967, un any després de culminar la seva última gira i arran de la mort de Brian Epstein, una figura que més enllà de les funcions de mànager havia esdevingut essencial a l'hora de mantenir unit un quartet les individualitats del qual no farien sinó obrir i eixamplar esquerdes durant els anys posteriors. Després del desastre del projecte Get Back –el que havia de ser la continuació del White Album (1968)-, i veient que allò s'acabava, els membres del grup van acordar amb George Martin fer un últim disc a mode de comiat –el resultat seria "Abbey Road" (1969), l'últim plàstic publicat abans de separar-se el conjunt-.

Un cop finalitzades aquelles sessions, John Lennon va comunicar als seus companys la seva intenció d'abandonar el vaixell, si bé aquesta es va mantenir en secret mentre es renegociava el contracte amb Capitol als Estats Units. I si bé és cert que darrerament han sortit a la llum documents que suggereixen que els quatre Beatles haurien arribat a parlar de fer encara un altre disc, també ho és que la sentència de mort del quartet ja estava gairebé signada. Mentre Phil Spector recuperava les sessions de Get Back per confeccionar el que esdevindria "Let It Be" –l'últim disc d'estudi dels Beatles, publicat ja de forma pòstuma el 8 de maig de 1970-, McCartney acabava de donar forma al seu primer elapé en solitari.

"McCartney", l'àlbum, veuria la llum el 17 d'abril, una setmana després d'aquell comunicat que sol assenyalar-se com la fi dels Beatles –si bé en aquell moment no es va percebre així: el text de McCartney jugava amb l'ambigüitat-. Dit això, i malgrat el cessament de l'activitat del quartet i l'impuls en paral·lel de les trajectòries solistes dels Lennon, McCartney, George Harrison i Ringo Starr, la dissolució no esdevindria oficial fins l'any 1974, un cop superades incomptables disputes legals entre els propis components del grup però també entre ells mateixos i el seu últim representant, Allen Klein. Pocs anys després, les tensions entre els exBeatles es van començar a refredar i fins i tot es va arribar a parlar d'un hipotètic retorn que mai s'arribaria a produir. La mort de Lennon el 1980 va posar punt i final al somni.

Hal Blaine (1929-2019)

HAL BLAINE

(1929-2019)

Ens ha deixat Hal Blaine, un dels pilars d'aquell selecte grup de músics de sessió que es va anomenar Wrecking Crew. La seva bateria va acompanyar gent com els Beach Boys, els Byrds, Frank Sinatra, Simon & Garfunkel i bona part de l'obra de Phil Spector. La seva aportació més icònica, sens dubte, es troba als primers compassos del "Be My Baby" de les Ronettes. I la seva influència es pot escoltar en peces que van del "Just Like Honey" de The Jesus and Mary Chain a l'"Eighties Fan" de Camera Obscura -si volen un referent més proper, busquin vostès el "Nit d'estrena" de La Brigada-.

Darlene Love - "Introducing Darlene Love" (2015)

"Milions de fans d'Amy Winehouse haurien de córrer a comprar-lo immediatament", escriu el periodista Nigel Williamson a la ressenya d'"Introducing Darlene Love" (2015, Sony) que publica Uncut aquest mes de novembre. Parlar de Darlene Love és fer-ho de qui va cantar "He's a Rebel" al capdavant de The Crystals i sota l'atenta mirada de Phil Spector. D'una de les veus imprescindibles a l'hora d'explorar la fina frontera que separa el soul més elegant de l'artesania pop més sofisticada. Sí, milions de fans d'Amy Winehouse s'endurien una bona sorpresa si s'acostessin a obres com aquesta -o als catàlegs clàssics de Motown i Stax, si encara no ho han fet-. I els de Bruce Springsteen, si m'ho permeten. I no tan sols perquè dos temes d'"Introducing..." portin la signatura del Boss -les irresistibles "Just Another Lonely Mile" i "Night Closing In", compostes per a l'ocasió-, sinó també perquè va ser Steve Van Zandt -aka Little Steven, eminència en matèria sixties i derivats i guitarrista de The E Street Band- qui va fer tornar la vocalista a l'estudi de gravació i li va produir el seu primer disc en gairebé tres dècades. També Elvis Costello aporta una composició inèdita -"Forbidden Nights"- a un plàstic que es complementa amb originals de Joan Jett i els propis Spector i Van Zandt, entre d'altres.