 |
| Depeche Mode. |
dijous, 9 de febrer del 2023
Un bar dels d'abans
R.I.P. Larry Morris
 |
| Larry Morris. |
dimecres, 8 de febrer del 2023
Connie 'Guybo' Smith (1939-2023)
(1939-2023)
A Connie 'Guybo' Smith se'l recordarà sobretot com el baixista d'Eddie Cochran i pràcticament la seva mà dreta a l'estudi de gravació, però també se l'hauria de recordar com un dels seus millors amics. Es van conèixer a l'institut, i només la tràgica mort de Cochran el 1960 amb tan sols 21 els va poder separar. De 'Guybo' s'ha dit que va ser el primer músic de rock'n'roll que va tocar un baix elèctric. I si bé l'afirmació és difícil de contrastar, el cert és que el seu instrument va marcar diferències i va definir en bona part el so de clàssics com "Summertime Blues" o, sobretot, "C'Mon Everybody". Al llarg de la seva carrera també va tocar amb altres noms destacats del primer rock'n'roll com ara Glen Glenn. Ens ha deixat a l'edat de 83 anys, i a poques setmanes de commemorar-se el primer aniversari del traspàs del mateix Glenn.
Mazoni - "Sense pluja però amb diluvi"
Ahir va ser un dia fred i certament fosc en termes meteorològics, però alhora va ser un molt bon dia. I ho va ser perquè va tornar a ploure a bona part del país després de molts mesos sense fer-ho, però també perquè el retorn de la pluja va venir acompanyat pel retorn discogràfic de Mazoni. "Sense pluja però amb diluvi" és la primera cançó que lliura l'alter ego de Jaume Pla des de la publicació del seu darrer àlbum, el notable "Ludwig" (2021, Bankrobber), ara fa més d'un any.
Un oportú exercici de vaporós dream pop que posa sobre la taula la crisi climàtica i els abusos que cometen els de dalt amb el pretext del bé comú i l'interès general, i al mateix temps la passivitat i la mentalitat de ramat amb què els de baix ens hem acostumat a assumir tot allò que se'ns dicta. "Ens hem convertit en una veu sense protesta, que no molesta a ningú", canta Pla de bon principi, tot retratant l'apatia estructural que ens ha acabat definint com a societat. Mazoni tancarà gira aquest dissabte, 11 de febrer, a la sala 2 d'Apolo.
dimarts, 7 de febrer del 2023
50 anys de "Raw Power"
Qui li hauria pogut dir a Iggy Pop, ara fa cosa de cinc dècades, que un bon dia assistiria a la commemoració del cinquantenari de "Raw Power" (1973). El tercer àlbum dels Stooges –el plàstic es va signar amb el nom d'Iggy and The Stooges-, i l'obra que va avançar el glam per l'esquerra tot acabant de posar les bases d'allò que anomenem punk rock. I sí, un d'aquells discos que al seu dia només van cridar l'atenció de selectes minories, però van empènyer tothom qui se'ls va comprar a formar els seus propis grups de música. Publicat avui fa mig segle, segueix sonant tan perillós, letal i corrosiu com el primer dia.
La història de "Raw Power" és també la història de com Pop va sortir de l'espiral d'autodestrucció que havia precipitat, entre d'altres, la implosió dels Stooges a un any d'haver publicat l'igualment essencial "Fun House" (1970). Va resultar cabdal, en aquest sentit, l'entrada en escena d'un David Bowie que el va apadrinar tal com abans ho havia fet amb Lou Reed. El disc es va gravar a Londres amb el Duc Blanc a les tasques de producció. En un principi havia de ser un treball de la Iguana en solitari amb James Williamson a la guitarra. Però, davant la impossibilitat de trobar una base rítmica que fos del seu gust al Regne Unit, el cantant va optar per portar els germans Ron i Scott Asheton des de Detroit –a Ron, per cert, no li va fer gens de gràcia haver d'agafar el baix i cedir a Williamson el lloc de guitarrista-.
El resultat va ser una col·lecció de cançons fruit del seu temps però plenament vigents 50 anys després. Començant per "Search and Destroy", el dard de precisió que enceta el plàstic, l'antihimne que pocs van saber entendre al seu moment però que des d'aleshores s'han fet seu incomptables generacions d'inadaptats. El "Gimme Shelter" dels Stones portat fins a l'extrem a un ritme galopant, amb la guitarra de Williamson fent detonar incendiàries bombes de napalm sònic mentre la Iguana descarrega sexe i mala llet a parts iguals des del precipici existencial que havia esdevingut la ressaca dels 60. Una ressaca que torna a quedar perfectament sintetitzada als tres tèrbols minuts i mig d'aquell definitiu exercici de psicodèlia en fase terminal que és "Gimme Danger".
I podríem seguir parlant del rock'n'roll corrosiu de "Your Pretty Face Is Going to Hell", del misteri sleazy i el sexe explícit de "Penetration", i de l'atac frontal de la pròpia "Raw Power". També del blues decadentista d'"I Need Somebody" i del glam rock vitamínic i desvergonyit de "Shake Appeal". I per descomptat de l'apocalipsi final de "Death Trip", amb Williamson disparant flamarades des del buldòzer rítmic dels germans Asheton mentre Pop fa de mestre de cerimònies en un descens en picat fins a les profunditats més remotes de la ment humana. Sis minuts d'agressió sonora i caos estructural en caiguda lliure, i una peça que encara avui sol tenir un lloc reservat als directes de la Iguana.
El plàstic va sortir amb una imponent fotografia de Mick Rock a la caràtula on Pop personificava tot allò que se suposava que havia de ser el glam, alhora que inspirava una generació punk que tot just començava a prendre consciència dels esdeveniments. La crítica el va aplaudir, el gran públic el va passar per alt i la banda acabaria implosionant de forma definitiva al cap d'un any. El 1997, un cop ja consolidat com un clàssic de ple dret, l'àlbum es va reeditar amb noves mescles a càrrec de la mateixa Iguana que suposadament milloraven les originals de Bowie. Tot plegat va donar peu a un debat que ha arribat fins als nostres dies però en cap cas ha eclipsat la immensitat d'una de les obres fonogràfiques més capitals de tots els temps.
dilluns, 6 de febrer del 2023
Josep Maria Espinàs (1927-2023)
(1927-2023)
Durant el meu segon curs a la universitat vaig estrenar un ritual que va durar pràcticament fins que vaig haver acabat la carrera, i que consistia en començar cada matí obrint El Periódico per la pàgina on Josep Maria Espinàs publicava el seu article diari –El petit observatori, es deia la secció-. Em meravellava el fet que algú fos capaç d'escriure cada dia de l'any, entenent que sempre arribava a dir quelcom que venia de gust llegir. Fa cosa d'una dècada que jo mateix provo de practicar aquest exercici, escrivint com a mínim una entrada diària a DWTC. I justament per això, perquè soc incapaç de mantenir el nivell i la coherència que presentaven matí rere matí els articles d'Espinàs, la meva admiració cap a la seva dedicació s'ha fet encara més gran.
Espinàs era l'home que escrivia (i publicava) cada dia, però també un dels màxims referents de les lletres catalanes i un dels grans cronistes d'una Catalunya que li deu molt més que les mostres de condol protocolàries de polítics i companyia. També va ser un dels grans difusors de la cultura catalana en ple franquisme com a impulsor de la Nova Cançó i membre fundador dels Setze Jutges. Escriptor, periodista i músic són tres etiquetes que defineixen tres fragments del seu llegat però es fan petites davant la immensitat de la seva figura. "El perfeccionisme és la coartada de la inseguretat", va dir una vegada. Una de les moltes cites memorables d'un erudit en el sentit més estricte de la paraula. Ha mort a l'edat de 95 anys. Descansi en pau, mestre, i moltes gràcies per tot.
Quan el jazz s'escoltava ballant
Tarambana, Cardedeu
5 de febrer de 2023
De quan el jazz s'escoltava ballant o, en el seu defecte, a peu dret –i, ja posats, sense cap d'aquelles coartades intel·lectuals que tan sols serveixen per denotar la pedanteria de qui les utilitza-. El contrabaixista nord-americà –establert a Barcelona- Doc Scanlon va oferir ahir a la tarda al Tarambana una lliçó magistral de swing, hot jazz i jump blues –amb alguna gota de rock'n'roll- en una de les sessions mensuals de ball –amb música en directe- que promou la gent d'A Carded10 Fem Lindy. Ho va fer al capdavant dels International All Stars, un combo on destaca la presència de dos vells coneguts com són el rus Mikha Violin (guitarra, banjo) i el català Juli Aymí (saxo, clarinet), i que completen el francès Olivier Rocque (bateria), l'anglès Jay Wallis (trompeta) i el també català Òscar Font (trombó).
Al llarg de dues hores llargues –amb la mitja part de rigor- i sota l'atenta mirada d'un imponent Ovidi Montllor –il·lustrat en un dels laterals de la sala-, van fer ballar el respectable al ritme de composicions pròpies i dinàmiques lectures d'estàndards com "Pennies from Heaven" (Bing Crosby), "Exactly Like You" (Harry Richman), "Straighten Up and Fly Right" (Nat King Cole), "Jeepers Creepers" (Louis Armstrong), "Three Cool Cats" (The Coasters), "Midnight Special" (tradicional), "Istanbul (Not Constantinople)" (The Four Lads) o una apoteòsica "Choo Choo Ch'Boogie" (Louis Jordan). La recta final del concert la van fer desendollats i tocant entre el públic unes arravatadores "You Are My Sunshine" (Jimmie Davis) i "It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got That Swing)" (Duke Ellington). Tant de bo totes les tardes de diumenge fossin com aquesta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)