50 anys de "Fun House"

De la mateixa manera que hi ha una gran unanimitat a l'hora d'assenyalar el debut homònim dels Stooges com el primer àlbum de punk rock, no resultaria exagerat afirmar que el seu successor es va avançar gairebé una dècada a allò que s'acabaria anomenant post-punk. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Fun House" (2020) tornava a despatxar provocació, mala llet i electricitat en estat pur i primitiu. Però ho feia a partir d'una òptica que deixava enrere els ressons de garatge del primer àlbum per abraçar una psicodèlia en fase terminal que anticipava corrents com la No Wave alhora que segellava el certificat de defunció dels nens de les flors i les seves utopies.

"Fun House" era en essència un concentrat de males vibracions que hauria pogut esdevenir la banda sonora ideal de la convulsa primera meitat dels 70, de no haver estat per la seva naturalesa essencialment subterrània i per l'essència autodestructiva de qui el signava. Vuit pistes que s'estrenaven amb el rock robust i aclaparador de "Down on the Street" i culminaven amb l'orgia de caos sonor d'un "L.A. Blues" que directament avançava el free jazz per l'esquerra. Entre l'una i l'altra, desfilaven el protoglam desbocat de "Loose", el rock'n'roll psicòtic de "T.V. Eye" i el nihilisme libidinós de "Dirt". Menció a part mereixien "1970" i la pròpia "Fun House", dos exercicis de punk rock directe i sense contemplacions, que eixamplaven horitzons amb el saxofon en flames d'un Steve Mackay que esdevindria part essencial del so de la banda.

Publicat per Elektra i produït per Don Gallucci (The Kingsmen), "Fun House" va ser l'últim disc enregistrat per la formació original dels Stooges –Iggy Pop (veu), Ron Asheton (guitarra), Scott Asheton (bateria) i Dave Alexander (baix), complementats puntualment pel saxofon de Mackay-. El combo implosionaria al cap d'un any fruit de les seves pròpies dinàmiques internes –després vindria l'efímera resurrecció auspiciada per David Bowie que donaria com a fruit el totèmic "Raw Power" (1973), amb nova formació i la Iguana proclamant-se com a líder indiscutible del combo, però això és una altra història-. També hi va tenir a veure l'escassa repercussió del propi plàstic, que malgrat passar pràcticament desapercebut al seu dia es contempla avui com un dels àlbums més influents del segle XX.