diumenge, 30 de juny del 2024
Tanca l'últim quiosc de Cardedeu
Avui ha tancat el quiosc de la plaça Alsina, l'últim que quedava obert dels molts que hi havia arribat a haver a Cardedeu. Era el meu quiosc de tota la vida. El del meu barri Aquí em vaig comprar els meus primers còmics de Marvel i DC, quan la plaça encara era de sorra i en lloc d'aquesta caseta hi havia una barraca metàl·lica de les d'abans. I aquí solia comprar-me des de feia anys tota la premsa musical (nacional i estrangera) que llegeixo cada mes Agraïment etern al Fernando i a la Mónica, el matrimoni que durant els darrers anys se n'ha fet càrrec. Sense ells, sense el quiosc, aquesta plaça perd bona part del seu encant. Avui, el barri on vaig créixer és un lloc una mica pitjor del que era ahir.
Going 'round the world in a pickup truck
dissabte, 29 de juny del 2024
Alice Cooper, un cànon en ell mateix
Poble Espanyol, Barcelona
28 de juny de 2024
De quan el rock podia ser via d'evasió sense renunciar a la provocació, al perill i a la transgressió. Alice Cooper, 76 hiverns molt ben portats, un espectacle en el millor sentit i un llegat que és un cànon en ell mateix. El va repassar generosament la nit passada a l'Alma Festival amb una actuació superlativa a la qual només puc posar una objecció. Com sol passar en aquests casos, el pes del cançoner clàssic va eclipsar el material recent. Tan sols va caure una única peça de "Road". El seu últim àlbum, i en la meva modesta opinió el més rodó que ha facturat en dècades.
D'altra banda, ha passat més de mig segle, però els esdeveniments recents donen més que mai la raó a Alice Cooper, qui el 1973 ja va satiritzar sobre les misèries de la classe política a "Elected", el primer senzill de "Billion Dollar Babies". Escoltar-la en directe amb tota la seva escenografia, referma la vella idea de la política com el circ de l'absurd més gran de tots. Davant l'autoritat dels bufons, no hi ha res més seriós que una estrella del rock amb el rostre maquillat posant-nos a tots davant del mirall.
![]() |
| "Elected". |
dimarts, 25 de juny del 2024
Sobre la pista de Sheryl Crow
Reconec que havia perdut la pista de Sheryl Crow feia molt de temps, i que si m'hi he tornat a enganxar darrerament ha estat motivat per l'actuació que tenia programada aquesta nit dins de l'Alma Festival. Potser per això m'ha sorprès tan positivament el seu concert.
Perquè l'arsenal de hits de fa dues o tres dècades segueix sent incontestable. Perquè la de Missouri pot presumir d'un estat de forma francament envejable en plena edat de prejubilació. I perquè la senyora banda que l'acompanya tampoc deixa lloc a cap mena de dubte.
Si he de posar alguna objecció al repertori d'aquesta nit, seria la poca presència de material recent. Crec que un àlbum com "Evolution", publicat fa tot just tres mesos, mereix més repercussió de l'obtinguda. Té cançons molt dignes, i hauria estat bé poder-lo escoltar en directe més enllà de la peça titular. En tot cas, miraré de no tornar-li a perdre la pista.
diumenge, 23 de juny del 2024
El que molesta és la música
El meu pla per aquesta revetlla de Sant Joan era assistir a un concert de tribut a Elvis Presley que s'havia de fer a la terrassa d'un bar de tota la vida, a peu de carrer en una plaça que em queda a prop de casa. Una cosa en petit comitè. Un 'impersonator' del Rei cantant les seves cançons amb un equip senzill i autoamplificat. Tot molt de barri, vaja.
La idea era fer un entrepà, escoltar una mica de música, prendre alguna cosa i marxar cap a casa. Però no ha pogut ser, perquè quan tot just havien començat les proves de so ha aparegut una patrulla de la Policia Local i les ha aturat. Es veu que alguns veïns s'havien queixat. I és clar, l'actuació s'ha hagut de suspendre.
La d'avui és la nit més sorollosa de tot l'any. Si ens volem posar estrictes, el so de la pirotècnia que escoltarem durant hores i hores és altament nociu pels nadons, per la gent gran, per les persones amb trastorns com l'autisme, i pels animals, que s'ho passen fatal. Però, com de costum, el que més molesta al veïnat de torn és la música. En fi, país.
Immens Springsteen
Bruce Springsteen and The E Street Band, brillant en la immensitat, qui sap si per últim cop en un escenari barceloní. Tres hores llargues de repertori i un cançoner més gran que qualsevol estadi. I un no pot evitar preguntar-se què quedarà quan aquesta gent ja no hi sigui. El d'ahir dista molt dels millors concerts que li he vist fer al de New Jersey, però el miracle es va tornar a realitzar una vegada més. I fins i tot la logística que implica a aquestes alçades assistir a un concert d'aquesta mida va quedar-se en no res, tan bon punt es van apagar els llums i va començar a sonar "My Love will Not Let You Down". I aquell "Bobby Jean" amb els llums encesos m'ho va tornar a remoure tot. I és justament per aquestes coses, que segueixo assistint als seus concerts després de tants anys.






