Clive Davis (1932-2026)

Ha mort Clive Davis, executiu, caçatalents i gegant de la indústria del disc en un moment en què aquesta encara no havia assumit dinàmiques pròpies d'un entramat financer. Va ser president de Columbia Records entre 1967 i 1973, període durant el qual va fer enlairar carreres com les de Santana, Bruce Springsteen, Aerosmith o Janis Joplin.

Aquesta última, que aleshores encara encapçalava els malaguanyats Big Brother and the Holding Company, la va fitxar ell personalment després de veure-la actuar al festival de Monterey. Corria l'estiu de 1967 i encara faltava ben bé mig segle perquè les grans disqueres es dediquessin a rastrejar 'likes' i a comptar seguidors, en lloc d'anar a buscar el talent al seu hàbitat natural.

Expulsat de Columbia arran d'un escàndol com els que solen petar de tant en tant a la Moncloa, va fundar la totpoderosa Arista, primera llar dels Outlaws i de Patti Smith, i a la llarga de Grateful Dead i Whitney Houston (una de les seves grans apostes). Davis, que sumava 94 primaveres al moment de traspassar, no tenia cap grau en Història de l'Art ni cap màster en Gestió Cultural, sinó una oïda fora de sèrie i una passió innata per la música.

Suki Lahav (1951-2026)

Ha mort la violinista, cantant i poeta israeliana Suki Lahav. Abans de donar-se a conèixer al seu país, on destacaria sobretot com a lletrista de cançons, va viure una temporada als Estats Units, on va militar breument a la E Street Band de Bruce Springsteen. Se la pot escoltar fent cors en dues pistes de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle" (1973) –"4th of July, Asbury Park (Sandy)" i "Incident on 57th Street"–. També és seu aquell violí que atorga una dosi extra de profunditat a "Jungleland", l'èpic final de "Born to Run" (1975).

Blow'em away in the night

And the world is busting at its seams

And you're just a prisoner of your dreams

Holding on for your life 'cause you work all day

To blow 'em away in the night

(Bruce Springsteen)

Granollers, febrer de 2025.

Joe Ely (1947-2025)

Ha mort Joe Ely, institució del country texà i de la música nord-americana en general. El seu inabastable cançoner connecta la tradició amb l'estètica outlaw, i es troba a l'arrel d'allò que es va anomenar country alternatiu.

Pilar dels essencials Flatlanders juntament amb Jimmie Dale Gilmore i Butch Hancock, va girar amb The Clash i fins i tot va entrar amb ells a l'estudi –Sabien vostès que ell va cantar les parts en castellà de "Should I Stay or Should I Go"? Doncs ara ja ho saben–.

També va compartir escenaris amb Bruce Springsteen i els Rolling Stones. Va formar els Buzzin' Cousins amb John Mellencamp, John Prine, Dwight Yoakam i James McMurtry. I el seu nom figura als crèdits del primer disc de Los Super Seven. Gairebé res.

'Well there ain't no better blend
Than Joe Ely and his Texas Men'
The Clash. "If Music Could Talk".

Immens Springsteen

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona
22 de juny de 2024

Bruce Springsteen and The E Street Band, brillant en la immensitat, qui sap si per últim cop en un escenari barceloní. Tres hores llargues de repertori i un cançoner més gran que qualsevol estadi. I un no pot evitar preguntar-se què quedarà quan aquesta gent ja no hi sigui. El d'ahir dista molt dels millors concerts que li he vist fer al de New Jersey, però el miracle es va tornar a realitzar una vegada més. I fins i tot la logística que implica a aquestes alçades assistir a un concert d'aquesta mida va quedar-se en no res, tan bon punt es van apagar els llums i va començar a sonar "My Love will Not Let You Down". I aquell "Bobby Jean" amb els llums encesos m'ho va tornar a remoure tot. I és justament per aquestes coses, que segueixo assistint als seus concerts després de tants anys.

Backstreets (2)

Granollers, novembre de 2023.

Ja vaig parlar en una ocasió, mesos enrere, de l'extrem nord del carrer Tarafa de Granollers. Del seu paisatge decadent, testimoni del passat industrial del nucli urbà d'una ciutat que, com tantes altres, ha anat substituint les antigues naus per habitatges de nova construcció. Un indret que en termes geogràfics és a tocar del centre del municipi, però en l'imaginari de molts dels seus habitants es troba a anys llum. Carrers gairebé deserts, on fins i tot s'hi pot arribar a respirar certa sensació de perill un cop ha caigut la nit –la fotografia és d'ahir-. Torna a sonar "Backstreets", l'himne als llocs prohibits i sovint oblidats que va signar al seu dia Bruce Springsteen.

50 anys de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle"

Un dels grans al·licients dels dos concerts que Bruce Springsteen i The E Street Band van fer l'abril passat a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, va ser el fet de poder escoltar en directe dues perles més o menys obscures del repertori del de New Jersey com són "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle" –obscures no pas per desconegudes, sinó pel fet de pertànyer al gruix menys massiu i predicat del cançoner del seu autor-. Dos dels arguments a favor de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle", el seu segon àlbum, publicat el 5 de novembre de 1973, avui fa mig segle –tot i que algunes fonts apunten a l'11 de setembre d'aquell mateix d'any com a data de publicació, el cert és que en aquell moment encara s'estava gravant-.

Un total de set pistes on el Boss i una banda en fase de consolidació –hi figuraven encara David Sancious al piano i Vini Lopez a la bateria, completant la formació Danny Federici als teclats i Garry Tallent al baix-. I un repertori que ja brillava amb llum pròpia si bé encara no havia acabat de trobar aquella veu única i instransferible que acabaria d'assolir a "Born to Run" (1975). Un disc capaç d'alternar el soul més frenètic –"The Street Shuffle"- amb una balada de les que marquen època –"4th of July, Asbury Park (Sandy)"-, el swing à la Van Morrison de "Kitty's Back" o el rock'n'roll èpic amb accent de la costa de New Jersey d'aquell "Rosalita (Come Out Tonight)" que marcaria el camí en anys posteriors –i, sí, una de les grans absències als repertoris de la primavera passada-.

John Mellencamp - "Orpheus Descending" (2023)

Feia temps que una novetat discogràfica no em sorprenia tal com ho ha fet l'últim treball de John Mellencamp, "Orpheus Descending" (2023, Republic/Universal). No és que el de Bloomington s'hagi inventat res de nou a aquestes alçades, però segueix presumint d'un art i d'un ofici que només es troben a l'abast dels mestres. Si a tot plegat hi sumem el bon moment creatiu que sembla estar vivint, el resultat és una de les obres més rodones que ha signat durant el que portem de segle. Un àlbum que explica qui és Mellencamp als seus 72 anys, però que d'alguna manera també mira de tu a tu al seu jo de quatre dècades enrere, quan tot just començava l'escalada cap a l'Olimp del rock més genuïnament nord-americà.

El primer que crida l'atenció d'"Orpheus Descending" és una vitalitat que contrasta amb el to més aviat crepuscular del seu predecessor, aquell "Strictly a One-Eyed Jack" (2022) on el seu autor –amb el suport puntual del seu bon amic Bruce Springsteen- semblava passar revista a tot allò viscut fins al moment com qui és conscient que no hi ha res que duri per sempre. Un any i mig després, la de Mellencamp segueix essent la veu de l'experiència, però alhora es manifesta més radiant, robusta i fins i tot rejovenida. Potser hi hagi influït el retorn a files d'una vella coneguda de la casa com és Lisa Germano. Potser sigui el fet d'abordar una sèrie de qüestions que adrecen el món contemporani tal com haurien pogut adreçar el d'ara fa 40 anys.

Fixem-nos per exemple en l'èpica folk de "The Eyes of Portland", una cançó que posa sobre la taula una emergència social de primer ordre com és l'augment del sensellarisme a les grans ciutats dels Estats Units –i a les de la vella Europa, val a dir-. "All of these homeless, where do they come from? / In this land of plenty where nothing gets done / To help those who are empty and unable to run / Your tears and prayers won't help the homeless", canta Mellencamp tal com ho hagués pogut fer Woody Guthrie durant els dies de la Gran Depressió. "What will it take for this country to see? / For the grace of God go they and not you and me / The fallen and forgotten, who are down on their knees / Living here in the gutters in this land of the free", remata.

Efectivament, el d'Indiana sembla força emprenyat amb l'estat de les coses en uns Estats Units que no han pas canviat tant des dels dies d'"Scarecrow" (1985). I així ho posa de manifest a la inicial "Hey God", on carrega contra el lobby armamentístic i denuncia els estralls que fan les armes de foc: "Weapons and guns, are they really my rights? / Laws written a long time ago / No one could imagine the sight / Of so many dead on the floor", proclama sobre una base de rock pesant que podria ser el revers fosc i apocalíptic de qualsevol de les seves obres més celebrades de la dècada dels 80 –la cita a "Scarecrow" no era perquè sí-. Un himne d'estadi per uns temps tan foscos com incerts. I Germano marcant-se un solo de violí que pràcticament val mitja cançó.

"The So-Called Free" és una història de perdedors amb el desamor com a marc de fons i narrada en primera persona a ritme de blues corrosiu. Però el seu títol torna a posar sobre la taula algunes de les grans contradiccions d'aquest món nostre. "And we both saw the danger / Likе the skin that crossed our skinned up knees / We were both worthless as money / In the land of the so-called free", deixa anar com qui no vol la cosa. I després tenim la peça titular, que es capbussa a les pantanoses aigües de Nova Orleans a la recerca d'estímuls que vagin més enllà de la rigidesa d'un món excessivament quadriculat: "Well you can't go here / And you can't go there / The police say / You can't go anywhere / Can't make it up to Heaven / We got no place to land / Guns and war / And clubs in their hand", alerta.

Molt més amable resulta "Perfect World", preciosa balada d'estètica ombrívola però amb una lírica certament esperançadora –la de qui encara creu que poden venir temps millors-, que recorda per moments al Tom Waits de "Mule Variations" (1999). I la final "Backbone" és un exercici de country decadentista on Mellencamp es confessa com qui ha après a assumir la seva pròpia mortalitat: "So, in conclusion / At the end of it all / I hope I've learned something / Probably nothing at all / And that's about as good / As one's life can get / So I'll try to be better / With what time I have left". S'ha d'haver viscut molt, per tancar un àlbum cantant això. Dies enrere, amb motiu de la publicació de l'últim treball dels Stones, em preguntava si últimament havia sortit cap disc susceptible de ser un clàssic. Una pregunta que probablement m'hagués estalviat d'haver escoltat aleshores "Orpheus Descending".

Des de l'Estació del Nord

Granollers des de l'Estació del Nord, setembre de 2023.

El monstre de metall i ciment que regna sobre una ciutat adormida. La mastodòntica fàbrica de Reckitt Benckisser alçant-se sobre Granollers. Molta gent encara la coneix com la Camp, que és com es deia mentre operava sota la marca del cognom del seu fundador, abans de comprar-la una d'aquelles multinacionals que han fet del món un lloc cada dia més homogeni. Hi ha moltes cançons que parlen sobre fàbriques, i moltes més que reflexionen sobre els efectes deshumanitzadors del capitalisme més salvatge. Però ara mateix me'n ve al cap una en concret. "Factory", de Bruce Springsteen, inclosa a l'àlbum "Darkness on the Edge of Town" de 1978. La seva lletra diu així:

Early in the morning factory whistle blows,

Man rises from bed and puts on his clothes,

Man takes his lunch, walks out in the morning light,

It's the working, the working, just the working life.

Through the mansions of fear, through the mansions of pain,

I see my daddy walking through them factory gates in the rain,

Factory takes his hearing, factory gives him life,

The working, the working, just the working life.

End of the day, factory whistle cries,

Men walk through these gates with death in their eyes.

And you just better believe, boy,

somebody's gonna get hurt tonight,

It's the working, the working, just the working life.

Richard Davis (1930-2023)

RICHARD DAVIS
(1930-2023)

Tot un Greil Marcus va arribar a dir literalment que les pistes de contrabaix de Richard Davis a "Astral Weeks" (1969), una de les obres més capitals de Van Morrison, són "el millor baix que mai s'ha escoltat en un àlbum de rock". Afirmació tan categòrica com discutible, però en tot cas no hi ha cap dubte que cançons com "Madame George" sonen com sonen gràcies a les aportacions del de Chicago, que al moment de facturar el disc en qüestió ja era un veterà del jazz amb un currículum on figuraven noms com els d'Eric Dolphy, Jimmy Smith, Chet Baker, Jimmy McGriff o Dizzy Gillespie. També havia tocat amb Buffalo Springfield i Ruth Brown, entre molts altres, i en anys posteriors ho faria amb figures com Paul Simon o Bruce Springsteen –escoltin-lo a "Meeting Across the River" de "Born to Run" (1975), un plàstic la peça titular del qual fa una picada d'ullet a la citada "Madame George"-. A tot plegat cal sumar-hi una extensa discografia a títol propi. Ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

"Sundown"

La malenconia de les postes de sol. Tot el pes simbòlic i metafòric de les últimes hores de llum del dia deixant pas a la foscor de la nit. Ahir vaig parar-me a contemplar des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, com els Cingles de Bertí trencaven els últims rajos de sol d'un vespre de juliol. I em van venir al cap dues cançons titulades "Sundown" que tenen com a comú denominador –més enllà del títol- el fet d'abordar relacions sentimentals que, o bé s'han acabat, o bé van a la deriva. La primera, la de Gordon Lightfoot, inclosa a l'àlbum del mateix títol de 1974. La segona, la que Bruce Springsteen va emmarcar al crepuscular "Western Stars" (2019). La música i el paisatge.

Sheldon Reynolds (1959-2023)

SHELDON REYNOLDS
(1959-2023)

Considerat un prodigi en termes musicals des dels seus dies a la universitat, Sheldon Reynolds va començar la seva carrera professional sortint de gira com a guitarrista i corista de Millie Jackson a principis dels 80. El 1983 va ingressar als Commodores, amb els quals va fer diverses gires i va gravar àlbums com "Nightshift" (1985) –Bruce Springsteen en va versionar l'any passat la peça titular a "Only the Strong Survive", i l'està tocant en directe a la seva present gira-. Després va entrar a Earth, Wind & Fire, la formació amb la qual se'l sol associar més sovint –hi va tocar entre 1987 i 2002-. Ha mort a l'edat de 63 anys. Reynolds és el tercer component d'aquesta última banda que ens deixa durant el darrer any, després dels traspassos d'Andrew Woolfolk i Fred White.

Frenètic i prolífic Ryan Adams

L'incombustible Ryan Adams - Foto Andrew Blackstein.

No descobrirem a aquestes alçades que Ryan Adams és un dels músics més prolífics del que portem de segle. Però és que la seva producció posterior a un judici mediàtic que no va anar enlloc –si les gravíssimes acusacions que pesaven sobre ell no van arribar a prosperar, les sentències sumaríssimes dels fiscals més políticament correctes de cada xarxa social també van començar a afluixar a mida que la cosa anava requerint més rigor que no pas fetge- és tan frenètica i aclaparadora com, a la pràctica, inassumible.

Si ara fa un any tot just havíem tingut temps d'assimilar dues obres de la mida de "Chris" i "Romeo & Juliet", totes dues de 2022, el de Carolina del Nord va tancar aquell mateix exercici amb dues noves col·leccions de cançons que es poden considerar majúscules i que haurien de tenir molt més ressò que qualsevol judici mediàtic. D'entrada, un "FM" que bategava amb un pols rocker evocador d'Springsteen, Petty i tota la resta –"I Want You", "Fantasy File" i "When She Smiles" podrien passar per clàssics de quatre dècades enrere, també podrien batre rècords en un món on la presumpció d'innocència encara pesés més que determinats dogmes-.

I després va venir l'igualment notable "Devolver", que s'obria amb un "Don't Give It Away" a situar a la llista d'inicis majestuosos on també figuren "Gimme Something Good" i "Do You Still Love Me?". El batec stonià d'"Stare at the TV" alternava amb una producció de fort regust vuitanter que recordava els dies en què facturar un hit radiofònic no requeria vendre l'ànima a cap algoritme. I tres quarts del mateix es podia afirmar del nervi elèctric d'un "Banging on My Head" que sonava com si els Replacements s'haguessin postulat com a herois de la primera generació criada amb MTV. Un àlbum en conjunt menys rodó que "FM", però igualment destacable.

I per qui encara no en tingués prou amb tot això, aquest 2023 s'ha despenjat Adams amb tres discos de versions d'obres de capçalera de la mida de "Nebraska" (1982), de Bruce Springsteen, "Blood on the Tracks" (1975), de Bob Dylan, i "(What's the Story) Morning Glory?", d'Oasis. Si el primer suma un plus d'urgència al cançoner original –aquest "Johnny 99" interpretat amb tempo de Suicide-, el segon amaga sorpreses com un "Simple Twist of Fate" que podria passar per una deconstrucció de la peça en qüestió a mans del seu propi autor. I Morning Glory? Doncs inclou una nova lectura d'aquell "Wonderwall" que Adams ja es va fer seu al seu dia, marcant la tònica d'un repertori desprovist del seu nervi rocker i reinterpretat en clau crepuscular –no deixa de tenir mèrit, a aquestes alçades, poder-li treure suc a una peça tan espremuda com "Don't Look Back in Anger"-.

Mansion on the Hill

La visió d'una mansió al capdamunt d'un turó. I totes aquelles històries que pot arribar a evocar. I totes aquelles cançons que caldrien per explicar-les. Ara mateix me'n venen al cap tres que porten la imatge en qüestió al mateix títol i que, tot i ser distants conceptualment, es complementen l'una a l'altra i poden venir a representar tres pilars de la música nord-americana com són els seus respectius autors.

El primer "Mansion on the Hill" que em ve al cap és el de Hank Williams –que, per ser rigorosos, es titula "A Mansion on the Hill"-. El d'Alabama va compondre la cançó a quatre mans amb Fred Rose i la va publicar el 1948. Un exercici de honky tonk malencònic marca de la casa, però sobretot un clàssic del country més genuí, la carta terminal a una examant instal·lada per sempre més en la comoditat –i la solitud- d'una luxosa mansió en un turó.

El segon "Mansion on the Hill" és el de Bruce Springsteen. Una de les perles de "Nebraska" (1982), aquell disc de folk decididament auster on malgrat tot no hi falta de res. Una col·lecció de postals des de l'Amèrica més profunda i deprimida en plena era Reagan. Com aquest cant als records de temps més amables, connectats amb la grisor del present per la contemplació de la mansió titular. Un lloc situat als límits de la ciutat, que s'alça per sobre de les fàbriques i dels camps.

I finalment tenim el "Mansion on the Hill" de Neil Young amb Crazy Horse. Aquell santuari on encara hi regnen la pau i l'amor, i on la música psicodèlica flota en l'aire com l'electricitat desbocada del canadenc i companyia. Una de les peces que formen l'incontestable "Ragged Glory" (1990), l'àlbum que no tan sols va refermar Young com un nom rellevant en plena era alternativa sinó que li va permetre avançar per l'esquerra a bona part d'una generació grunge que encara avui segueix en deute amb ell.

*Les fotografies que acompanyen aquest article s'han fet aquest mes de maig a les Franqueses del Vallès.

50 anys de Popular 1

Mig segle escrivint sobre rock'n'roll, en un país que va deixar de rockejar fa molt de temps i que cada dia llegeix menys –de seguida s'ha dit-. El que celebra aquest mes de maig Popular 1, que commemora el seu 50è aniversari amb una edició especial on redactors, col·laboradors històrics i algun músic convidat repassen la trajectòria de la revista musical degana a l'Estat espanyol –i una de les més veteranes del món, havent-se publicat de forma regular i ininterrompuda des de 1973, el mateix any en què Bruce Springsteen, Aerosmith, Tom Waits, Elliott Murphy, Lynyrd Skynyrd o els New York Dolls van lliurar els seus debuts discogràfics-. Un volum essencial que també repassa cinc dècades de crònica melòmana des de primera fila. Per molts anys i que en siguin molts més!

Com pneumàtics cremant asfalt

CRUZADOS
Centre Polivalent La Torrentera, Aiguaviva
1 de maig de 2023

La música té aquestes coses –i justament per coses com aquestes és meravellosa-. Una nit de diumenge et tornes a rendir davant la immensitat d'un concert de Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic de Barcelona, i en menys de 24 hores et plantes en un poble de menys de 800 habitants de la comarca del Gironès on actuen els no tan predicats però en tot cas essencials Cruzados. Els californians van tocar ahir a la tarda al Centre Polivalent La Torrentera d'Aiguaviva, presumint de bagatge però sobretot d'un present tan sòlid com l'hora i mitja de rock'n'roll amb gust de bourbon i pneumàtics cremant asfalt que van brindar, davant d'una parròquia formada per motoristes, rockers de la vella escola, punks de tota la vida i melòmans de base.

Amb l'incombustible Tony Marsico (baix) al comandament –aquest senyor va tocar amb Bob Dylan al programa de David Letterman el 1984, i qualsevol fan de Dylan sap que allò va ser històric- i quatre cinquenes parts de Little Caesar completant la formació –a destacar l'igualment incombustible Ron Young a la veu-, van alternar encerts recents com les encara flamants "She's Automatic" i "Dead Inside", amb clàssics com "Bed of Lies" i "Motorcycle Girl". Tampoc es van deixar "After Dark" del seu bon amic –i exCruzado- Tito Larriva. Van rematar la feina augmentant les revolucions per minut del "Secret Agent Man" de Johnny Rivers i despatxant el "Have Love, Will Travel" de Richard Berry a la manera dels Sonics. Gens malament per una refotuda tarda de dilluns.

No anava d'Obama, ni d'Spielberg

No, mireu, això d'aquest cap de setmana no anava d'Obama, ni d'Spielberg, ni de totes les televisions del país informant com si fossin rapinyaires des de la porta de l'estadi. Això anava d'una altra cosa que té a veure amb la música. I la música és molt més gran que Obama i que Spielberg. La música és sagrada. I també és molt més gran que la supèrbia dels que us penseu que escoltar grups que només coneixeu vosaltres us fa ser millors que la veïna que escolta Shakira.

Això d'aquest cap de setmana anava de la parella que la nit de divendres s'estava fotent el lot apassionadament al meu davant mentre Bruce Springsteen tocava "Because the Night". Anava del senyor que tenia assegut al meu costat ahir a la nit havent creuat mitja península amb la seva dona i la seva filla per viure un cap de setmana que va molt més enllà de les tres hores de concert. Anava de la dona que plorava a llàgrima viva durant "Last Man Standing" i que tot seguit es va posar a ballar al ritme de "Backstreets". I anava de les tres adolescents que cantaven "Born to Run" al meu darrere com si aquesta cançó s'hagués compost abans d'ahir.

També anava d'un servidor fotent-se a plorar durant la primera estrofa de "No Surrender", perquè dos versos aparentment tan senzills com "We learned more from a three-minute record / Than we ever learned in school" expliquen qui soc i EM REPRESENTEN. Anava d'escoltar "The Rising" i recordar que vaig conèixer un dels meus millors amics fa més de 20 anys, llevant-me a les 5 de la matinada per anar a comprar entrades per aquella gira. Anava de tot això i de moltes coses més. Però en cap cas anava d'Obama, d'Spielberg ni dels aires de superioritat moral dels de sempre.

L'ètica de treball del Boss

Springsteen, amb tota la seva immensitat, la nit passada a l'Estadi Olímpic.

Un detall dels concerts de Bruce Springsteen que pot semblar anecdòtic però no ho és en absolut, és aquell moment en què els músics –una quinzena en total, entre els components de The E Street Band, el cor i la secció de vents- surten de l'escenari abans que el de Nova Jersey tanqui el repertori tot sol amb una lectura acústica d'"I'll See You in My Dreams".

Són dos minuts, potser menys, durant els quals els intèrprets van marxant en fila índia mentre el Boss –fent honor al seu sobrenom- els saluda un a un i els dona la mà com a gest d'agraïment. Deia que el detall no és gens anecdòtic. I no ho és, perquè denota una ètica de treball i una forma d'entendre les coses que malauradament s'estan perdent.

Springsteen pot ser una estrella en el sentit més massiu del terme. Pot omplir cada nit estadis sencers, les seves cançons són himnes per a diverses generacions i fins i tot es pot permetre el luxe de sopar amb (ex)presidents dels Estats Units. Però detalls com aquest posen de manifest que no ha perdut el contacte amb la realitat ni amb les seves pròpies arrels.

Dècades abans que Obama el convidés a tocar a la Casa Blanca, el Boss era un d'aquells milers d'aspirants a estrella del rock que es deixaven literalment la pell cada nit en sales i antres de tota mena i condició, primer per guanyar quatre duros i després per fer realitat el somni de viure d'una vocació com la seva.

Quan per fi les coses li van començar a anar bé, encara va haver de picar molta més pedra –tres àlbums, concretament, el tercer dels quals amb unes sessions de gravació literalment a vida o mort- abans que la seva carrera s'enlairés. I quan per fi es va enlairar, encara va haver de bregar amb un mànager digne d'una pel·lícula d'Scorsese que una mica més i li fa engegar tot a rodar.

Per tot això, Springsteen sap perfectament que aquells músics a qui el respectable sol veure des de la pista –i des de la grada- com a secundaris més o menys il·lustres, són molt més que això. Són jornalers amb totes les lletres, però sobretot són el motiu pel qual ell ha pogut arribar fins on ha arribat, juntament amb el mateix públic.

Aquestes coses, insisteixo, només les pot saber qui ha arribat a dalt de tot havent hagut de picar molta pedra i havent-se entrebancat molts cops pel camí. Em pregunto si mai ho arribaran a tenir igual de clar totes aquestes estrelles de posar i treure que tant s'estilen darrerament, enfants terribles amb roba de marca, portaveus d'una generació a qui s'ha fet creure que les carreres musicals es fan de la nit al dia a TikTok i als concursos de talents.

Springsteen and The E Street Band a ple rendiment

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

30 d'abril de 2023

Aquest cop sí. Bruce Springsteen sense Obama ni Spielberg pul·lulant per l'estadi però amb una E Street Band a ple rendiment des del minut zero –literalment: van sortir a l'escenari cinc minuts abans de l'hora anunciada, com qui s'està fent un concertàs de rock'n'roll a sobre i ja no es pot aguantar més-. Sense la pressió d'un inici de gira –ni del primer concert en un estadi des de 2017-, i amb tot allò que cal esperar d'una actuació del Boss.

Repertori amb poques variacions respecte de la primera nit, però molt substancials. Va causar baixa "Candy's Room", però a canvi vam guanyar "My Love Will Not Let You Down" –obrint el concert de la mateixa manera que havia arrencat l'inici de gira de 1999 al Palau Sant Jordi-, "Ramrod" amb Springsteen i Little Steven tornant a jugar com si encara fossin xavals de 20 anys –els anys no perdonen, el Boss tampoc-, el "Trapped" de Jimmy Cliff i, sobretot, un "Johnny 99" en clau de greixós rhythm & blues que pràcticament va valer la meitat de l'import de l'entrada.

Per la resta, "Kitty's Back", "The E Street Shuffle", "Mary's Place" –molt més sòlida que divendres- i l'apoteòsica "Tenth Avenue Freeze-Out" van tornar a refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les de la llei. Fins al punt que quan va caure "Nightshift", el clàssic dels Commodores, un no podia evitar preguntar-se per què nassos va gravar Springsteen un disc de versions de soul amb un exèrcit de mercenaris quan ell mateix disposa d'aquesta senyora formació. I així fins arribar a tres hores de repertori on tothom va poder trobar a faltar alguna cosa ("Rosalita", "Mansion on the Hill"...), però on no va sobrar absolutament res.

El Boss és un d'aquells músics als quals he anat seguint en directe durant tota la meva vida. Ahir vaig assistir al concert havent assumit que seria l'últim cop que el veuria –no perquè li quedi poca corda, que encara en té molta, sinó perquè assistir a un esdeveniment d'aquesta mida a aquestes alçades és pitjor que passar el control d'accés d'un aeroport-, cosa que ja no tenia tan clara quan en vaig sortir. Crec que no m'ho havia passat tan bé en un concert de Bruce Springsteen des de l'últim cop que l'havia vist en un pavelló amb The E Street Band –el 16 d'octubre de 2002 al Palau Sant Jordi, des d'aleshores ha plogut bastant més que ahir a la tarda-.

Una banda massa gran

MARAH
La Textil, Barcelona

29 d'abril de 2023

Que Marah és un dels millors grups de rock'n'roll de les últimes dues dècades i mitja no cal que ens ho vinguin a explicar Bruce Springsteen, Steve Earle ni Nick Hornby –tots ells, fans declarats de la banda de Filadèlfia-. Salta a la vista –i a l'oïda- cada cop que s'enfilen a un escenari a despatxar un repertori que beu de la música d'arrel nord-americana però també de l'electricitat punk amb accent genuí de la Costa Est, i que durant aquesta gira puntual que acaben de completar per l'Estat espanyol –la d'ahir a Barcelona va ser l'última aturada del periple- s'ha manifestat més viu i visceral fins i tot que en convocatòries pretèrites però encara molt recordades per la parròquia autòctona.

La nit passada van fer tremolar de valent el soterrani de La Textil, amb l'encara incombustible Dave Bielanko reforçat per bona part de la formació clàssica –Dave Petersen (bateria), Adam Garbinski (baix i guitarra) i Slo-Mo Brenner (guitarra i baix); Serge Bielanko ha deixat definitivament la música per centrar-se en l'escriptura- i per aquest jove prodigi que respon al nom de Gus Tritsch. Un xaval de 18 anys que toca la guitarra i el violí com qualsevol astre que els pugui venir a vostès al cap, i que es va ventilar el "Before They Make Me Run" dels Rolling Stones com qui no té res a perdre –ara vagin vostès a explicar-li que a la seva edat hauria d'estar fent el burro amb l'autotune-.

Com si no haguessin passat els anys, i com si encara sortissin a tocar aquestes cançons cada nit –la banda només es reuneix de forma esporàdica-, van mantenir la directa posada durant una hora i mitja llarga tot disparant dards de precisió del calibre de "Point Breeze", "Old Time Tickin' Away", "It's Only Money, Tyrone" o "Santos de Madera" –puntualment van rebaixar revolucions amb els tempos més reposats de "City of Dreams" o "Jesus in the Temple"-. L'entusiasme en l'ambient malgrat omissions tan notables com "Freedom Park" o "Round Eye Blues", referma la fortalesa d'un combo que no ha vingut a fer amics sinó a guanyar-se el respectable cada nit com si fos el primer cop. "Som una banda massa gran per una sala tan petita", va ironitzar Bielanko en un moment donat. Ja ho podia ben dir.