 |
| Lemmy tornarà a ser recordat tal com correspon. |
Avui fa deu anys que
va morir Lemmy Kilmister. Un cop molt dur i un bany de realitat, la pèrdua de qui a priori semblava etern, per molt que durant els dies anteriors ja haguessin sonat algunes alarmes referents al seu estat de salut. Ens deixava el cos i l'ànima de Motörhead, un dels rockers més autèntics, influents i entranyables que mai han caminat per aquest món –de quan l'autenticitat era una condició, i no... un hashtag.
Lemmy se'n va anar un mes i mig després d'haver-ho fet Phil Taylor, i dues setmanes abans que David Bowie. El seu traspàs, durant els últims batecs de 2015, va ser el preludi d'un 2016 en què la crònica pop va estar marcada per les baixes d'il·lustres veterans com Prince, Leonard Cohen o el mateix Bowie. Més banys de realitat, llei de vida que des d'aleshores ha esdevingut norma.
A Lemmy el recordo a l'escenari, per descomptat, però tampoc oblidaré mai la nit en què vam coincidir al Cat Club, el local que solia regentar Slim Jim Phantom dels Stray Cats al Sunset Strip de Los Angeles. Imposava veure'l entrar per la porta amb aquella gorra d'oficial de la Segona Guerra Mundial, però quan t'hi acostaves resultava ser un tio encantador, que no tenia cap problema a l'hora de compartir unes paraules amb tu.
El dia que va morir Lemmy vaig improvisar un sopar a casa amb dos amics. A la sobretaula vaig obrir una ampolla de Jack Daniel's Master Distiller que tenia guardada per ocasions especials, i ens la vam fotre sencera a la seva memòria. Eren altres temps, nosaltres érem deu anys més joves i els nostres organismes semblaven tenir corda de manera indefinida. Amb la mort de Lemmy vam entendre que en aquest món no hi ha res, ni ningú, que duri per sempre.
