Lemmy Kilmister (1945-2015)

LEMMY KILMISTER

(1945-2015)

Es recorda el 3 de febrer de 1959 -data del tràgic accident d'aviació que es va endur Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper- com el dia en què va morir la música. Doncs bé, el 28 de desembre de 2015 podria ser perfectament recordat com el dia en què va morir el rock'n'roll. D'acord, ni amb Buddy Holly va morir la música ni amb Lemmy Kilmister ha mort el rock'n'roll, però si una cosa i l'altra s'han mantingut vives és, en petita o gran mesura, per les aportacions de gent com qui ens ocupa. I l'aportació de Lemmy tant al rock'n'roll com a la pròpia música és tan gran que ni sabria per on començar. Pels seus inicis amb els Rockin' Vickers i Sam Gopal? Per la seva condició d'outsider en una banda, Hawkwind, que paradoxalment tenia un dels discursos més outsiders del moment? Per uns Motörhead amb els quals va avançar el punk per la dreta i va deixar en poquíssima cosa gèneres sencers de la família metal fins i tot abans de ser inventats? O per la seva persona, icona ètica i estètica del rock'n'roll entès com a estil de vida?

Personalment, sóc incapaç de recordar la primera vegada que vaig escoltar Motörhead. És com si sempre hi hagin estat. Com si un dia com avui no pogués haver arribat mai. Com si Lemmy i el seu baix es trobessin predestinats a encarnar fins al final dels temps uns valors que no s'entendrien sense ell. El que sí que recordo és un pòster que durant molts anys va decorar una de les parets del meu dormitori. Un pòster de Motörhead on se'l veia a ell en primer pla. També recordo una Fira del Disc a Girona, on vaig adquirir en vinil un raríssim ep en directe gravat per la formació clàssica de la banda. Va ser la primera referència que vaig tenir del grup, seguida d'una còpia en vinil d'"Ace of Spades" (1980) i un bootleg en cassette que encara conservo. Per veure'ls en directe m'hauria d'esperar una mica més, concretament fins a la tardor de 2003, quan la formació més longeva de Motörhead -la que completaven Phil Campbell a la guitarra i Mikkey Dee a la bateria- va visitar per enèssima vegada una sala Zeleste ja reconvertida en Razzmatazz.

Poc em podia imaginar aleshores que un dia arribaria a coincidir personalment amb Lemmy. La trobada va tenir lloc la primavera de 2007 al Cat Club, el local que regentava Slim Jim Phantom (Stray Cats) a Sunset Strip i on tots dos van donar forma a Lemmy, Slim Jim & Danny B, probablement el trio de rockabilly més entranyable del que portem de segle. La seva aparició va ser tan estel·lar com es podia esperar d'ell i de prop imposava tant o més que en aquell vell pòster, però un cop t'hi acostaves et trobaves un tipus proper, amable i disposat a fotografiar-se amb qualsevol que li ho demanés. Una llegenda de ple dret fent gala d'una humilitat que ja voldrien moltes de les estrelles de tercera que contemplen el món com qui s'ha inventat la sopa d'all. I avui el món es desperta sense ell. I la realitat costa d'acceptar, perquè un món sense Motörhead és definitivament un món pitjor. Penso ara mateix en el concert que la banda tenia previst oferir el proper 4 de febrer a Barcelona, que es presentava pràcticament com una última ocasió de veure'ls per aquestes terres. Penso també en un parell d'entrevistes recents on Lemmy es mostrava en plena forma. I penso sobretot que avui és un dia trist, però la millor manera d'afrontar-lo és precisament celebrant la vida tal i com Lemmy ho va fer durant 70 intensos anys. Que aquest Jack Daniel's vagi per ell, sigui on sigui. Que "Ace of Spades" soni ben fort. I que es fotin els veïns.