Àngel Casas (1946-2022)

ÀNGEL CASAS
(1946-2022)

Circula per la xarxa un vídeo on es pot veure Àngel Casas entrevistant a Bruce Dickinson en algun lloc de Montjuïc. Corria l'any 1983 i el vocalista pràcticament acabava d'estrenar-se com a frontman d'uns Iron Maiden en ple procés de consolidació a l'Olimp del heavy metal i del rock. La conversa es va emetre en el marc del programa Musical Express de Radiotelevisión Española (RTVE). Vista avui, aquella emissió es pot contemplar com el testimoni d'un temps en què efectivament era possible entrevistar a un dels cantants de rock més importants del món com si fos al sofà de casa, i també fer-li preguntes que anessin més enllà dels tòpics o dels compromisos promocionals.

Casas va ser un dels pioners del periodisme musical en aquest país nostre –que cadascú l'anomeni com més li convigui-. Va començar a la ràdio, va acabar a la televisió i va escriure en revistes com Vibraciones. És clar que molts el recordaran pel cèlebre Àngel Casas Show que va conduir durant bona part de la dècada dels 80 a TV3. Igualment pioner en el seu gènere, el talk show, revisar avui aquest espai ens recorda que hi va haver un temps en què era perfectament possible veure desfilar figures com Frank Zappa o Kevin Ayers per la televisió pública catalana –i que això no impedia que hi desfilessin també Maria del Mar Bonet, Loquillo, Pi de la Serra o El Último de la Fila-.

Casas, retirat del negoci des de feia una bona temporada i afectat per problemes de salut que havien anat a més durant els darrers anys, va ser una figura icònica i avançada al seu temps. Però alhora, l'essència de programes com el mateix Àngel Casas Show –amb la seva nòmina de convidats il·lustres, però també aquells striptease que avui farien saltar totes les alarmes d'una correcció política que ha acabat assumint les dinàmiques i les funcions de la censura del segle passat- correspon a un món ja extingit, potser una mica menys segur que el present però sens dubte molt més lliure i estimulant. Ens ha deixat Àngel Casas, un referent del qual vam poder aprendre moltíssim. I no parlo només de música o de periodisme. Descansi en pau, mestre, i gràcies per tot.

Tot recordant Kevin Ayers

"Es va avançar deu anys al punk al no trobar raons per afinar una guitarra. I de fet, per què preocupar-se'n? Pots fer discos fantàstics, desafinat. Per tant, el Kevin es trobava molt més endavant que la resta. Però en certa manera, no crec que es prengués prou seriosament a si mateix com a músic i compositor. Potser els seus referents no eren prou sans. (...) Durant els 50, tots els joves que es trobaven bé de salut estaven fent el servei militar. Per tant, el Soho es va omplir de gent que no havia pogut entrar a l'exèrcit perquè estaven bojos, eren homosexuals, o qualsevol altra cosa. El Soho va esdevenir un camp gravitatori per a marginats, on et trobaves gent amb els cabells llargs fent astrologia a la cantonada d'una cafeteria o escoltant estranys discos de jazz que mai més tornaries a sentir enlloc. Aquesta gent eren els referents del Kevin. Eren la seva idea de com comportar-se, que no tenia res a veure amb una visió industrial o de posar un producte al mercat. Aleshores l'underground era realment l'underground, i et dedicaves a l'art o al que fos només perquè et venia de gust fer-ho, i no pas per cap altre motiu". Robert Wyatt recorda a Kevin Ayers a l'edició de maig d'Uncut. I un no pot evitar sentir simpatia per Ayers, els seus referents i una forma de vida no corrompuda per les lleis de cap indústria ni mercat.

The Soft Machine el 1967: Kevin Ayers, Robert Wyatt, Mike Ratledge i Daevid Aellen.

Audio: "Hope for Happiness" - The Soft Machine

Kevin Ayers (1944-2013)

KEVIN AYERS

(1944-2013)

R.I.P.

Audio: "Stranger in Blue Suede Shoes" - Kevin Ayers