Tapiman - "Hard Drive" (1971/2017)

Hi ha discos que resulten més i més reveladors a mida que passen els anys. El que havia d'haver estat el debut de Tapiman, per exemple, ni tan sols va arribar a veure la llum al seu moment. Però escoltat en ple any 2017, quatre dècades i mitja després que la formació original de la banda barcelonina passés definitivament a la història, un no pot evitar contemplar els seus autors com uns visionaris amb totes les lletres. Uns pioners avançats al seu temps que, partint de l'aleshores omnipresent rock progressiu, van esdevenir una de les primeres bandes estatals en acostar-se a gèneres com el hard rock, el heavy metal en les seves formes més primitives o fins i tot allò que actualment anomenem stoner.

Tapiman era un power trio format a principis dels anys 70 per dos noms il·lustres de l'òrbita progressiva com el guitarrista i vocalista Miguel Ángel Núñez i el baterista Josep Maria Vilaseca "Tapi" (provinent dels seminals Màquina!). Per la posició de baixista hi van passar diversos noms fins que una primera formació es va consolidar amb la incorporació de l'exVértice Pepe Fernández. Aquell primer line up va ser tan breu com prolífic: malgrat durar poc més de mig any va tenir temps d'editar un single amb notable repercussió -"Hey You" (1971, Edigsa)-, d'obtenir una gran reputació com a banda de directe amb actuacions arreu de la Península, i de participar en un esdeveniment històric com va ser el Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers, el primer d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat espanyol i precursor dels actuals macrofestivals. Fins i tot hi va haver converses de cara a una gira pels Estats Units compartint cartell amb gegants com Mountain o Jefferson Airplane.

Si aquesta gira no es va arribar a realitzar mai, va ser pel mateix motiu que no es va editar al seu moment l'àlbum que ens ocupa. Un "Hard Drive" que es trobava totalment enllestit, que havia d'haver vist la llum a través d'Edigsa i que hauria pogut acabar de consolidar el grup com un dels grans noms de la seva generació, però el llançament del qual es va descartar quan Núñez va decidir abandonar la banda, precipitant el final d'aquell nucli fundacional: el seu lloc l'ocuparia a partir d'aleshores Max Sunyer, que dotaria la formació d'una nova identitat sonora i encetaria tota una nova etapa. Pel que fa a "Hard Drive", restaria arxivat durant més de quatre dècades i mitja. Ha estat aquest mateix any quan el segell lleidatà Guerssen, especialitzat en matèria psicodèlica i progressiva, així com en arqueologia musical i reedicions d'allò més selectes, l'ha rescatat de l'oblit en col·laboració amb el propi Núñez.

I un cop escoltat, un no pot evitar imaginar-se l'impacte que hauria pogut tenir a l'Espanya en blanc i negre del moment un tros de disc com aquest. Deu talls que deixaven enrere l'etiqueta progressiva i s'emmirallaven en el rock de guitarres més contundent de l'època. El de la Jimi Hendrix Experience o els citats Mountain, el de Blue Cheer i Black Sabbath -s'inclou una reveladora versió de "Planet Caravan"-. "Hard Drive" s'ha catalogat com un dels grans tresors ocults del rock progressiu autòcton i com a tal es pot considerar, però també és un dels primers exercicis de rock dur mai registrats en aquest costat dels Pirineus i un clar precedent de les diverses fornades de bandes stoner que han proliferat a casa nostra des de la irrupció del gènere al món anglosaxó durant els anys 90. La reedició es presenta en format d'autèntic luxe, amb una cuidada remasterització -les gravacions originals es van dur a terme en directe al local d'assaig del grup-, abundant material gràfic mai abans publicat i un complet text explicatiu per cortesia del periodista musical Àlex Gómez-Font.


Originalment publicat a B-Magazine.