Hi va haver un temps, no pas tan llunyà com podria semblar, en què la cultura de masses anava estretament lligada amb el fet artístic. Un temps en què un músic podia concebre la seva obra des de la més absoluta inquietud creativa i a la vegada contemplar-la com un producte de gran consum. Va ser així com
Frank Dubé va plantejar
"Proyecto A" (1971), una obra de caràcter experimental i avantguardista que, no obstant, tenia com a vocació arribar al gran públic a través de les pistes de ball. La idea pot semblar un disbarat en uns temps en què la mal anomenada
música comercial tendeix més al conservadorisme de les fórmules segures i assegurades, però en un moment en què la música popular es retroalimentava d'altres disciplines i
Dalí alternava amb
John Lennon no resultava gens descabellat pensar que l'art pogués tenir cabuda a les discoteques i que una obra cridada a remoure intel·lectes pogués també fer bellugar esquelets. El cas és que Dubé es trobava tan per davant de (gairebé) tot el que es feia aleshores en aquesta banda dels Pirineus, que ni la crítica ni el públic del moment el van arribar a entendre i la que havia d'esdevenir la seva obra capital acabaria descansant al llimb dels discos de culte durant quatre dècades i mitja.
Però comencem pel principi. Músic, humorista,
showman per definició i emprenedor cultural, el de Frank Dubé és un d'aquells noms amb què el consistori barceloní hauria de batejar tard o d'hora una plaça o una avinguda de les grosses. Un personatge mai prou reivindicat i un pioner de ple dret del rock'n'roll en aquestes latituds nostres. Format musicalment al Conservatori del Liceu, va esdevenir un dels alumnes més destacats de la seva promoció abans d'importar a casa nostra bones noves com la febre
twist que ja havia contagiat el jovent francòfon i anglosaxó, tot amenitzant revetlles en carpes i platges i fins i tot actuant a la inauguració de la primera seu de Televisión Española a Barcelona, aquells estudis Miramar de localització tan privilegiada que el destí va voler transformar en hotel de luxe com a enèsim miracle d'una ciutat que té de tot menys memòria.
Inquiet de mena, Dubé va veure's seduït a finals dels 60 per una altra febre que venia de mar enllà, aquella corrent psicodèlica que havia germinat als Estats Units i que en aquesta banda de l'Atlàntic havia mutat en discursos com el de l'aleshores incipient rock progressiu. És precisament a cavall del
psych i el
prog on cal emmarcar un
"Proyecto A" dominat per les formes àcides i que Dubé havia compost influït per l'arribada de l'home a la Lluna una nit de juliol de 1969 -l'àlbum s'havia d'haver anomenat
"Proyecto Apolo", però el títol es va abreviar per evitar conflictes amb una formació de similar denominació-. Va ser aquella petita però a la vegada gegant passa la llavor d'un projecte amb què Dubé ocuparia bona part de l'any posterior, influït també per la
suite "The Planets" de
Gustav Holst -cada peça porta el nom d'un planeta del Sistema Solar- i
"La Mer", l'obra amb què
Debussy havia explorat les escales de tons, un recurs que Dubé aplicaria al camp del rock ben bé tres anys abans que ho fessin tots uns
King Crimson a la peça titular de
"Red".
A tot això cal afegir tot el procés d'experimentació que Dubé va dur a terme tant a dins com a fora de l'estudi. En un moment en què no existien les llibreries d'àudio ni localitzar un determinat efecte sonor resultava tan fàcil com buscar-lo a la xarxa de xarxes, va arribar a enregistrar onades en una platja o a captar el moviment de les bombolles de forma totalment casolana -un micròfon protegit amb plàstic i situat al fons d'una galleda d'aigua- per tal d'obtenir els sons que s'havia imaginat. I no només això, també va manipular la velocitat de reproducció de les cintes i va aplicar diferents efectes a les gravacions per tal que cada instrument expressés allò que havia d'expressar i tal i com ho havia d'expressar. Novament, Dubé consolidava la seva condició no tan sols de pioner i d'artista avançat al seu temps, sinó també d'explorador sònic emmarcable en una tradició que enllaçava amb el
Brian Wilson de
"Pet Sounds" o (sobretot)
"Smile".
"Proyecto A" va veure finalment la llum l'any 1971 de la mà d'RCA Victor, amb el propi Dubé a la veu principal, signant l'obra amb el pseudònim de
Frank David i acompanyat per músics com
Jordi Camp a la guitarra elèctrica o
Joan Giralt a l'orgue Hammond. Tres anys més tard, en va enregistrar la continuació. Un treball que havia de dur per títol
"Proyecto B" i on les tonalitats lisèrgiques deixaven lloc a essències llatines i passatges pròxims al funk o fins i tot a la salsa, sempre des d'una òptica decididament avantguardista i vocacionalment renovadora. En aquesta ocasió es va fer acompanyar d'una selecta banda de suport on figuraven els futurs components del combo progressiu
Iceberg:
Max Sunyer a la guitarra,
Josep Mas "Kitflus" a l'orgue,
Primi Sancho al baix i
Jordi Colomer a la bateria -als quals cal afegir el piano de
Guillermo Ballester i la tasca del multiinstrumentista
Juan Mena, procedent de
Màquina!-.
Més accessible que
"Proyecto A" però igualment avançat al seu temps,
"Proyecto B" va ser víctima de la mala sort patida pel seu predecessor. Ja se sap, a les oficines de les grans disqueres sol parlar-se més de números que de música, i havent resultat el primer
Proyecto un fracàs en termes estrictament comercials -en termes artístics va ser un triomf, d'això no n'hi ha cap dubte-, aquella prometedora continuació va quedar directament arxivada i romandria inèdita fins a data d'avui. Convertit en obra de culte i venerat tant per arqueòlegs musicals com per incondicionals dels corrents més àcids de la música contemporània,
"Proyecto A" és en l'actualitat un disc tan apreciat com cotitzat -les còpies originals es despatxen a preus prohibitius-. Per això és d'aplaudir la tasca de recuperació duta a terme pel segell lleidatà Guerssen Records, que l'ha tornat a posar en circulació juntament amb
"Proyecto B", que d'aquesta manera veu la llum per primera vegada. Disponible en vinil i disc compacte, en ambdós casos amb luxosa edició, fotografies d'època, recuperació del disseny original i notes informatives a càrrec del periodista musical i expert en matèria progressiva
Àlex Gómez-Font. Més informació
aquí.
Originalment publicat a B-Magazine.
