Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alan Vega. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alan Vega. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 de setembre del 2019

Suicide, reeditats

Martin Rev i Alan Vega, Suicide.
Mai abans s'havia escoltat res d'igual, i mai des d'aleshores s'ha tornat a escoltar. Quan Suicide van publicar el seu debut homònim en plena explosió punk de 1977, el seu discurs era tan extrem i trencador que va descol·locar fins i tot les parròquies del CBGB i del Roxy. El cert és que Alan Vega i Martin Rev bevien de les formes més primitives del rock'n'roll amb la mateixa mesura amb què ho podien fer uns New York Dolls, uns Ramones o fins i tot uns Sex Pistols, però en lloc de revisar-lo o revitalitzar-lo es dedicaven a deconstruir-lo a partir d'un rudimentari però efectiu arsenal electrònic i de la veu de crooner en estat terminal de Vega. El millor disc de rock'n'roll enregistrat sense guitarres, va dir algú, un plàstic fonamental per a entendre el matrimoni entre el rock (o el pop) i l'electrònica, i els deu minuts de caos sonor i lírica psicòtica de "Frankie Teardrop" redefinint per sempre més el concepte de cançó folk. Mute Records acaba de reeditar-lo en luxosos formats tant en vinil com en cd. Afortunats tots aquells que s'hi acostin per primer cop.

diumenge, 17 de juliol del 2016

Alan Vega (1938-2016)

ALAN VEGA
(1938-2016)

Primavera Sound 2011, altes hores de la nit. Nick Cave acomiada el multitudinari concert de Grinderman tot recomanant al respectable que no es perdi Suicide, que actuen tot seguit a l'escenari del costat. I aquests es reivindiquen amb un passi memorable com un dels pocs grups capaços de revisar el seu passat sense fer una sola concessió a la nostàlgia. Aquella nit al Fòrum, Alan Vega i Martin Rev van deconstruir, deformar i fins i tot reinterpretar el seu primer disc homònim (1977). I ho van fer tot elevant les cotes inicials de mala llet i terrorisme sònic a estadis imprevisibles fins i tot a aquelles alçades. Fent valer el pes històric de peces com "Ghost Rider" o "Frankie Teardrop", però sobretot refermant la seva vigència tres dècades i mitja després d'haver avançat el punk per l'esquerra i anticipat l'arribada del pop sintètic que ben aviat començaria a treure el cap. Vega ens deixava ahir a l'edat de 78 anys, posant punt i final a la història del duet però havent plantat una llavor inesborrable: el relat de "Frankie Teardrop" resulta tan colpidor avui com el primer dia.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Influències i referents

Annie Clark (St. Vincent).
Diuen que per sonar com un músic no n'hi ha prou escoltant aquest músic: cal escoltar tot allò que ell ha escoltat. Les influències, que en el cas d'Annie Clark (St. Vincent) són tan heterogènies com el seu propi discurs. "Quan era petita era fan de Michael Jackson i Madonna. Després em vaig posar amb el grunge: Pearl Jam, Nirvana, Soundgarden... I el metal: Pantera, Metallica, Megadeth, bandes així, populars però apartades del mainstream. No em vaig sentir especialment influïda pels artistes d'avantguarda, encara que més endavant vaig descobrir amb emoció grups com Sonic Youth i Stereolab", confessa en un article que signa Jordi Bianciotto a l'edició de febrer de Rockdelux. "Conèixer música és bo per a poder crear la teva amb molts referents al cap", apunta al mateix article, "hi ha tanta bona música allà fora que no puc quedar-me en una urna de vidre, ignorant allò que fan els altres".

La curiositat, la inquietud i el bagatge musical. Bagatge entès no com a domini de la veu o d'un instrument, sinó com a experiències viscudes i influències acumulades. Observo de vegades alguns grups que presumeixen de gran professionalitat però als quals els manca aquest bagatge. Gent que s'ha passat hores i hores perfeccionant la seva tècnica amb un instrument i que ha après perfectament com vendre el seu producte, però que en canvi no pot fer allò més bàsic: dir alguna cosa. Perquè no han fet el més important que ha de fer un músic: escoltar música (de la mateixa manera que un escriptor ha d'haver llegit llibres). Anys enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar a Martin Rev (Suicide), que em va explicar com havia crescut escoltant jazz i música clàssica, però sobretot el rock'n'roll que sonava per la ràdio durant els 50 i els 60. Rev i la seva parella artística, Alan Vega, tenien una visió àmplia de la música: escoltaven de tot. Per això van reinventar el pop i el rock'n'roll com qui parteix de zero. Perquè, en realitat, no partien de zero.

divendres, 30 de novembre del 2012

Suicide - "Frankie Teardrop"

Entre finals dels 70 i principis dels 80, Suicide era el grup punk que anava més enllà del punk. El grup punk, de fet, que deixava en evidència a la majoria de punks que s'havien apuntat a la causa de l'imperdible sense haver entès res de res. Com a mostra, el rebuig amb què els va rebre el públic de The Clash, durant una gira britànica en què els primers feien de teloners dels segons. O aquells crits de menyspreu que van generar durant un concert a Brussel·les com a teloners d'Elvis Costello -audibles en tot un document sonor com és "23 Minutes Over Brussels", enregistrat el 1978 i inclòs en una reedició en cd del seu debut homònim-. Escenes semblants a les que vivien al seu propi país, uns Estats Units que encara no havien ni assimilat uns Ramones o uns New York Dolls i on el duet que formaven Alan Vega i Martin Rev no era acceptat més enllà de certs reductes de la Nova York més avantguardista.

De tot això en parlen els propis Vega i Rev a l'edició de desembre de la revista britànica Uncut, al llarg d'un reportatge sobre la cançó més controvertida del seu disc de debut (1977) -i també un dels motius principals de la revolta de Brussel·les-. "Frankie Teardrop". La història d'un obrer a les últimes que, davant la impossibilitat econòmica de mantenir la seva família, decideix matar-la per a acabar suïcidant-se. Tot això, durant deu minuts de sorollisme i electropercussions psicòtiques no aptes per als defensors del bon gust de l'època. Tres dècades i mitja després, amb el duet reconegut com a pioner del que actualment coneixem com a electropop i aquell primer àlbum considerat canònic en el marc històric de la música contemporània, "Frankie Teardrop" manté intactes la seva força i la seva vocació transgressora. "No hi ha lloc per a la nostàlgia, quan escolto l'àlbum no escolto la Nova York de temps passats, sinó el món actual", declara Rev a Uncut. Totalment cert, per molt que Vega consideri que "a dia d'avui, ja no queden Frankies".






Audio: "Frankie Teardrop" - Suicide