Suicide - "Frankie Teardrop"

Entre finals dels 70 i principis dels 80, Suicide era el grup punk que anava més enllà del punk. El grup punk, de fet, que deixava en evidència a la majoria de punks que s'havien apuntat a la causa de l'imperdible sense haver entès res de res. Com a mostra, el rebuig amb què els va rebre el públic de The Clash, durant una gira britànica en què els primers feien de teloners dels segons. O aquells crits de menyspreu que van generar durant un concert a Brussel·les com a teloners d'Elvis Costello -audibles en tot un document sonor com és "23 Minutes Over Brussels", enregistrat el 1978 i inclòs en una reedició en cd del seu debut homònim-. Escenes semblants a les que vivien al seu propi país, uns Estats Units que encara no havien ni assimilat uns Ramones o uns New York Dolls i on el duet que formaven Alan Vega i Martin Rev no era acceptat més enllà de certs reductes de la Nova York més avantguardista.

De tot això en parlen els propis Vega i Rev a l'edició de desembre de la revista britànica Uncut, al llarg d'un reportatge sobre la cançó més controvertida del seu disc de debut (1977) -i també un dels motius principals de la revolta de Brussel·les-. "Frankie Teardrop". La història d'un obrer a les últimes que, davant la impossibilitat econòmica de mantenir la seva família, decideix matar-la per a acabar suïcidant-se. Tot això, durant deu minuts de sorollisme i electropercussions psicòtiques no aptes per als defensors del bon gust de l'època. Tres dècades i mitja després, amb el duet reconegut com a pioner del que actualment coneixem com a electropop i aquell primer àlbum considerat canònic en el marc històric de la música contemporània, "Frankie Teardrop" manté intactes la seva força i la seva vocació transgressora. "No hi ha lloc per a la nostàlgia, quan escolto l'àlbum no escolto la Nova York de temps passats, sinó el món actual", declara Rev a Uncut. Totalment cert, per molt que Vega consideri que "a dia d'avui, ja no queden Frankies".






Audio: "Frankie Teardrop" - Suicide