"There were junkies, pimps and whores" ("Hi havia ionquis, xulos i putes"), canta Michael Monroe a "Ballad of the Lower East Side" -un tema que formarà part del seu proper disc però que ja circula per internet, amb un entranyable videoclip-. L'exlíder de Hanoi Rocks es refereix a Nova York, i més concretament al Lower East Side, tot rememorant els dies en què la ciutat era bruta, decadent i perillosa però estava més viva que mai. Quan el sud-est de Manhattan era territori de gent de carn i os, i no d'inversors i agents immobiliaris. Quan al Lower East Side hi havia més rock'n'roll que hotels de quatre estrelles. Un cant nostàlgic -però vital- a la Nova York que hi ha més enllà dels blockbusters i les sèries de temporada. La de Johnny Thunders i Joey Ramone. La de Lach i la revolta de Tompkins Square. La que mica en mica queda enterrada sota això que s'anomena gentrificació. I jo, que només he conegut de passada la transformació de Nova York, no puc evitar fer un paral·lelisme amb la Barcelona actual. La de la nostàlgia olímpica i la ressaca del Fòrum de les Cultures. La que no va entendre que posar-se guapa no significa ensenyar cuixa descaradament per atraure el turisme de sol i borratxera. La que confon regenerar un barri amb expulsar-ne els veïns de tota la vida, augmentar-hi els preus dels lloguers i omplir-lo de locals de disseny. La que acull festivals musicals de referència internacional però ha desterrat la música dels seus carrers a cop d'ordenances, sancions i instruments requisats. No, probablement Barcelona no sigui comparable a Nova York. Però la cançó de Monroe també li va com l'anell al dit.
