La música de l'11-S

Bruce Springsteen.

La commemoració del 20è aniversari dels atemptats terroristes a Nova York i Washington, l'11 de setembre de 2001, és una bona ocasió per mirar enrere i recuperar alguns dels discos que es van inspirar en aquells fets o que, com a mínim, hi estan lligats d'una manera o d'una altra. Obres que van explicar el seu moment, que en alguns casos han esdevingut clàssics del seu temps i en d'altres han acabat acumulant pols però segueixen essent reivindicables a pràcticament dues dècades de la seva gestació. N'hem triat deu i els hem ordenat sense seguir cap criteri que pugui discriminar els uns dels altres. N'hi podria haver més, n'hi podria haver d'altres, però aquesta és la selecció de DWTC per commemorar els 20 anys de l'11-S.

1- "The Rising" (Bruce Springsteen, 2002)
Probablement la tria més òbvia de totes. La història és de sobra coneguda. Poc després dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon, Bruce Springsteen va sentir des del seu cotxe com un ciutadà anònim li cridava "Et necessitem". La seva reacció va ser compondre una sèrie de cançons inspirades en el moment, que anaven de la desolació de "You're Missing" i la pregària d'"Empty Sky" a l'esperit de superació de "Waiting on a Sunny Day" o la peça titular. Testimoni últim de quan la música pop encara gaudia en termes socials de tota aquella centralitat que ha anat perdent durant les passades dues dècades, la resposta serena que demanava a crits un món absolutament tocat i desorientat. La producció de Brendan O'Brien ha envellit força malament, però el disc segueix essent l'obra definitiva del Boss amb The E Street Band al segle XXI, també del rock nord-americà post-11-S.

2- "Gold" (Ryan Adams, 2001)
El segon àlbum en solitari de Ryan Adams és un disc essencialment californià. El va gravar a Hollywood a les ordres d'Ethan Johns, i bona part de les seves pistes es poden contemplar com a postals de la ciutat de Los Angeles durant el canvi de mil·lenni. Però la peça que enceta el plàstic, l'assolellada i animada "New York, New York", estarà per sempre més lligada a la tragèdia d'aquell 11-S. Una declaració d'amor a la ciutat dels gratacels amb un aleshores desconegut Kamasi Washington al saxofon, i un videoclip rodat tan sols quatre dies abans dels atemptats a mig camí de Brooklyn i Manhattan, amb les Torres Bessones gairebé tan omnipresents al metratge com el propi Adams. Quan es va publicar el disc i estrenar el videoclip al cap d'unes setmanes, l'un i l'altre van esdevenir homenatges circumstancials tant a les víctimes com a la pròpia Big Apple.

Ryan Adams al videoclip de 'New York, New York'.

3- "Love and Theft" (Bob Dylan, 2001)
Pocs ho deuen recordar a aquestes alçades, però el segon i notable esglaó de la resurrecció artística protagonitzada per Bob Dylan durant el canvi de segle va coincidir amb l'esdeveniment que marcaria l'agenda geopolítica de les dècades posteriors. Pràcticament al mateix temps en què "Love and Theft" sortia a la venda als Estats Units –a Europa ja portava hores a les botigues, coses de la diferència horària-, el primer avió impactava contra la torre nord del World Trade Center. Des d'aleshores, l'àlbum ha anat lligat a aquella data però també a una forma de fer que contrasta amb certes dinàmiques del segle XXI. Cançons que remetien a les arrels més profundes de la música del segle XX, donant sentit a un moment històric que semblava no tenir-ne. Si l'obra de Dylan durant el segle XXI ha suposat un contrapunt de profunditat a uns temps presos per la immediatesa, "Love and Theft" en va ser una primera mostra.

4- "The Swastika E.P." (Dan Bern, 2002)
Per ser justos, Dan Bern va ser un dels primers músics a reaccionar davant dels atemptats de l'11-S, però ho va fer amb una peça que mai s'ha editat oficialment –tot i poder-se trobar en plataformes com Youtube-, "NYC 911", una emotiva balada que relatava els fets d'aquell dimarts de setembre en la més pura tradició folk. Va ser al cap d'un any quan va publicar "The Swastika E.P.", un disc curt que s'obria amb "Talkin' Al Kida Blues", un desvergonyit exercici de folk de protesta que remetia al "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie o al "Talkin' World War III Blues" de Dylan. La lletra, un àcid repàs dels fets que ens ocupen i de la reacció posterior per part de l'administració Bush. Que la peça titular de l'ep fos un homenatge a l'esvàstica, símbol ancestral que diverses civilitzacions havien adoptat durant segles abans de ser pervertit pel nazisme, refermava que el d'Iowa no havia vingut a complaure ningú sinó a remoure consciències i a incomodar el personal. Requeria valor, la seva gesta, en plena croada de Bush contra el terror global.

5- "Soul Surfing: The Next Wave" (Elliott Murphy, 2002)
Deixeble de Dylan i bon amic d'Springsteen, autoexiliat a París des de fa cosa de tres dècades, Elliott Murphy va tancar l'exercici 2001 amb la publicació de "Soul Surfing", un disc que el va connectar amb tot un nou públic al continent europeu i amb el qual pràcticament va encetar una etapa que arriba fins als nostres dies. Al cap de pocs mesos va publicar-ne una mena d'epíleg amb forma d'ep, un "Soul Surfing: The Next Wave" que s'obria amb la colpidora i explícita "Ground Zero". Homenatge a les víctimes de la tragèdia però també un ferm al·legat contra l'escalada bèl·lica impulsada des de Washington. També va ser la peça on el genial guitarrista Olivier Durand, ja aleshores mà dreta de l'autor d'"Aquashow" (1973), es va destapar com a notable vocalista.

Tori Amos.

6- "Scarlet's Walk" (Tori Amos, 2002)
Un viatge pels Estats Units posteriors a l'11 de setembre de 2001 de la mà d'Scarlet, un personatge fictici a través del qual va projectar Tori Amos el seu propi alter ego. Un disc conceptual que explora les ferides obertes a la terra de l'Oncle Sam, les que s'havien produït arran dels atacs a Nova York i Washington, però també les que portaven dècades (segles) sense acabar de cicatritzar. Amos era a Nova York quan van caure les Torres Bessones, i el capítol de l'àlbum dedicat a la ciutat dels gratacels, la boirosa i gairebé metafísica "I Can't See New York", tracta aquell episodi des del punt de vista de la pròpia Scarlet.

7- "Are You Passionate?" (Neil Young, 2002)
A Neil Young l'11-S el va agafar treballant en un disc on es feia acompanyar ni més ni menys que per Booker T. & The MG's –també pels components de Crazy Horse en alguna peça-. El va publicar la primavera de 2002 sota el títol d'"Are You Passionate?", havent tingut temps d'incloure-hi una cançó dedicada als passatgers del vol 93 de United Airlines, que va acabar impactant en una zona rural de Pennsilvània després que aquests provessin de recuperar-lo de mans dels terroristes –evitant així que assolissin el seu objectiu d'estavellar-lo contra la Casa Blanca-. El títol de la peça en qüestió, "Let's Roll", fa referència a les paraules d'un d'aquells passatgers, pervertides posteriorment pel mateix George W. Bush a l'hora de justificar la seva escalada bel·licista. Pocs anys després es va estrenar un documental que provava d'equiparar el discurs de Young amb el de Bush. Sembla bastant evident que els seus autors ni coneixien els posicionaments ideològics del canadenc, ni s'havien molestat a escoltar la lletra de la cançó.

8- "Is This It" (The Strokes, 2001)
Potser fa de mal dir en un context com el que ens ocupa, però Nova York va ser durant els primers anys del segle XXI un dels llocs més excitants del món si un era jove i portava el rock'n'roll a la sang. Eren els dies previs a la gentrificació, amb els últims batecs de l'escena punk dels 90 encara palpables i una nova generació de bandes a punt de fer renéixer el subsòl de la ciutat. Al capdavant d'aquella nova guàrdia s'hi trobaven uns Strokes que van definir millor que ningú el so de la Nova York pre i post 11-S amb el seu àlbum de debut, "Is This It". Publicat al Regne Unit un mes abans dels atemptats, l'edició nord-americana va veure la llum a finals de setembre amb un track list lleugerament alterat. La peça "New York City Cops", crit de ràbia contra la brutalitat del cos policial novaiorquès, va ser substituïda per la més discreta "When It Started", per allò de no quedar malament amb ningú en un moment com aquell. Sí, d'alguna manera els Strokes també van inaugurar l'era de l'indie rock protocolari i políticament correcte que ha caracteritzat bona part del segle XXI.

The Coup a la caràtula abortada de 'Party Music'.

9- "Party Music" (The Coup, 2001)
Amb una dècada de trajectòria a l'esquena i amb permís de Public Enemy, The Coup eren a principis de segle el paradigma del hip hop més compromès política i socialment. Fins al punt que van decidir presentar el seu quart àlbum amb una caràtula on Boots Riley i Pam The Funkstress literalment feien explotar les Torres Bessones del World Trade Center amb un aparell que semblava un detonador però era en realitat un transistor. Tota una declaració d'intencions, la de combatre el neoliberalisme amb música, que van preferir abortar a poques setmanes de la publicació del disc arran d'uns esdeveniments que fins avui fa 20 anys semblaven propis de la ficció –o de les caràtules de certs discos de hip hop i punk rock-. "Party Music" va veure la llum el mes de novembre d'aquell mateix 2001 amb una caràtula totalment diferent de l'originalment planificada, que malgrat tot es pot trobar sense problemes a la xarxa.

10- "Hey Bin Laden" (Red Simpson, 2001)
I per acabar, una referència que trenca amb la tònica general d'aquesta selecció i abraça plenament la retòrica bel·licista de l'administració Bush després d'aquell 11 de setembre. No és un àlbum ni un ep, sinó un single que porta més d'una dècada descatalogat i que no es troba ni de bon tros entre els títols més representatius del catàleg del seu autor. Destacat veterà del Bakersfield Sound i referent de pes d'aquell fascinant subgènere musical que és el country per a camioners, Red Simpson va respondre als atemptats de l'11-S amb "Hey Bin Laden", una peça on alertava al líder d'Al-Qaida que li esperava el mateix destí que a Hitler i Mussolini –i ho va encertar, les coses com siguin-. Al seu dia la cosa va sonar esperpèntica, vint anys després sona entranyable però encara a anys llum dels clàssics de carretera que van fer de Simpson una llegenda.

20 anys de l'11-S

Les Twin Towers, un matí de desembre de 1999 - Foto Oriol S.

Nova York, desembre de 1999. La imatge imponent de les Torres Bessones com a símbol de tot allò que vam perdre tal dia com avui de fa 20 anys. L'11 de setembre de 2001 com a inici 'de facto' d'un segle XXI que s'ha definit com el segle de la por. De la por al terrorisme, de la por a la crisi econòmica i financera, i més recentment de la por a una pandèmia mundial que, com els atemptats de Nova York al seu dia, està servint com a pretext a l'hora de qüestionar i liquidar drets i llibertats que havien trigat segles a conquerir-se. Diuen que la por és el mecanisme de control social més eficaç de tots, i la seguretat el bé més preuat de qui tem haver-la perdut. Avui fa 20 anys, en qüestió de dues hores, vam passar de ni tan sols poder-nos imaginar una escena com aquella, a ser conscients que el món tal i com sempre l'havíem conegut s'acabava d'ensorrar per sempre més amb les Torres Bessones. A partir d'aquell moment, tota la resta.

Jimmy Webb (1958-2020)

Foto Theo Wargo/Getty Images.

JIMMY WEBB

(1958-2020)

El primer cop que vaig parlar amb Jimmy Webb –a ell li agradava que l'anomenessin simplement Jimmy, potser per no ser confós amb el cantant de country del mateix nom-, al principi de tot no vaig ser conscient de trobar-me al davant d'una llegenda que havia vestit pràcticament a tota l'escena punk de Nova York i que tractava de tu a tu a incomptables icones musicals de la Big Apple. Ignorava, de fet, que aquell senyor de mitjana edat però aspecte essencialment juvenil i amb una forta retirada a Michael Monroe, el mateix que m'aconsellava sobre quins pantalons ajustats em quedarien millor –"Perquè sigui rock'n'roll, els pantalons han de fer mal", li agradava dir-, havia vestit i seguia vestint habitualment clients habituals que anaven de Blondie, Patti Smith i Ramones, a Iggy Pop i Little Steven o els supervivents dels New York Dolls.

En certa manera, es pot afirmar que Jimmy era Nova York. O com a mínim era tot allò que representen en el meu imaginari localitzacions com el Village, el Lower East Side, el Bowery o St. Mark's Place. És en aquest darrer emplaçament on es troba la icònica botiga de roba Trash and Vaudeville, que malgrat no haver obert ell mateix sí que es va arribar a fer seva fins a esdevenir-ne l'ànima i el motor. Accedir al seu interior era com viatjar a través del temps fins a la Gotham prèvia a la gentrificació i les polítiques de tolerància zero de Giuliani i companyia. Era com tornar als dies en què Madonna caminava pel carrer 8 en direcció als clubs de l'Avenue A, els Dolls es fotografiaven davant l'aparador de Gem Spa o els Rolling Stones rodaven el videoclip de "Waiting on a Friend" a l'altre costat del carrer.

Totes aquestes històries que havien tingut lloc a pocs metres de Trash and Vaudeville, i que avui es troben documentades en incomptables portals digitals dedicats al turisme melòman, molts les van arribar a conèixer de la mà del propi Jimmy. Jo mateix tinc la sort de comptar-me entre aquests afortunats, i no oblidaré mai el dia en què, després de vendre'm uns pantalons de ratlles, em va regalar una samarreta i em va portar a fer una volta pel barri. Tan sols feia mitja hora que ens havíem conegut, la que jo m'havia passat a l'interior de la botiga. Així era Jimmy, un símbol d'aquella Nova York que encara es resistia a esvair-se, però sobretot un tipus encantador, proper, autèntic i genuí com ell mateix.

M'assabento a través del blog Tot de Pop que ens va deixar abans d'ahir, víctima d'un càncer contra el qual portava anys batallant, i malgrat la tristor del moment no puc evitar prometre'm a mi mateix que la propera ampolla de bourbon que enceti serà a la seva memòria. Que descansi en pau, i que els pantalons no deixin mai de fer-nos mal.

The Great Jazz Trio - "Standard Collection" (1986)

El vaig localitzar en un mercat de segona mà. En una paradeta modesta en termes melòmans, però on de tant en tant es poden fer troballes com aquesta. "Standard Collection" de The Great Jazz Trio, un disc compacte que ofereix exactament el que indica el seu títol: una col·lecció d'estàndards del jazz interpretats per la formació en qüestió. Una formació de la qual no sabia absolutament res i de la qual poca cosa he pogut esbrinar -al disc no hi figuren crèdits més enllà dels autors del repertori-. Navegant per internet, he trobat escasses referències que citen al veterà i ja desaparegut pianista Hank Jones com a líder d'un trio en permanent estat de canvi i que haurien completat en aquesta gravació el bateria Jimmy Cobb i el contrabaixista Eddie Gomez -en alguns temes hi figura també una secció de cordes integrada per músics japonesos-. L'àlbum el va editar Columbia el 1986, i suposa tot un desplegament de solvència, ofici i bones maneres. Exactament el que permet intuir el títol, i exactament el que esperava trobar-hi quan vaig decidir adquirir-lo motivat per una caràtula a la qual no em vaig poder resistir.

El Lower Manhattan vist des de l'aire i cobert de neu. La Nova York dels anys 80, amb les Torres Bessones presidint-ne encara l'skyline i, en primer terme, la part de l'East Village coneguda com a Alphabet City. El que ara és una de les àrees més exclusivament cares de Gotham, era aleshores punt de trobada d'artistes, punks, camells, ionquis, rodamons i altres criatures de la bohèmia urbana. La plaça que poden observar a l'esquerra de la fotografia és Tompkins Square Park, escenari de revoltes ciutadanes, manifestacions socials i esdeveniments culturals diversos. A la seva esquerra -a Avenue B, a la mateixa alçada del parc- s'hi troben els immobles habitats dècades enrere per Charlie Parker i Iggy Pop. L'altre extrem de Tompkins Square el delimita l'Avenue A (a la dreta del parc). Avançant en direcció sud (cap al pont de Brooklyn, visible a la part superior de la coberta) i creuant la primera illa de cases s'arriba al Sidewalk Cafe, que des de pocs anys més tard i encara a dia d'avui és l'epicentre mundial de l'escena antifolk.

La pobresa i el punk rock

Thurston Moore.

"Eren els dies gloriosos de la pobresa i el punk rock". D'aquesta manera recorda Thurston Moore, vocalista de Sonic Youth i Chelsea Light Moving, la seva arribada a Nova York a finals dels 70, en una entrevista signada per Keith Cameron i publicada per Mojo a la seva edició de juliol. "Nova York era post-apocalíptica i vivíem entre les ruïnes", afegeix, "mirant enrere allò era bonic, però en aquell moment feia por". La Nova York dels 70, on es podia viure sense haver de ser gairebé milionari. Una ciutat perillosa però a la vegada ideal per a acollir ments inquietes i generar corrents culturals com el punk del Max's Kansas City i el CBGB. Res a veure amb l'actual Big Apple, una ciutat gentrificada i totalment segura on els yuppies han pres el lloc a uns artistes que no es poden permetre pagar els seus preus prohibitius. També ho recorden, a la mateixa edició de Mojo, dos components d'un altre símbol musical de la ciutat com és Blondie. Debbie Harry i Chris Stein parlen amb Will Hodgkinson a la terrassa del cèntric Gramercy Park Hotel. Actualment és un altre dels molts hotels pensats per a un turisme d'elevat poder adquisitiu. Tres dècades i mitja enrere, era un racó bohemi i llar d'artistes com els propis Blondie. "Nova York era com un altre país", recorda Harry, "no era com la resta dels Estats Units. No personificava l'esperit nord-americà i això la feia única i meravellosa. La gent prou valenta com per venir-hi, se la feia seva".

Blondie.

Molt il·lustrativa, aquesta darrera frase de la vocalista. La gent valenta es feia seva la ciutat. Una ciutat que amb el pas dels anys s'han fet seva les classes més acomodades i conformistes. Les que volen una vida segura i sense cap mena de risc. Les que han fet d'una ciutat viva i vibrant una mena de gueto per a grans fortunes i estudiants ben subvencionats. Un procés que, si m'ho permeten, també ha seguit la societat occidental en general. Ja no som valents. Ja no ens atrevim a fer nostres els carrers i ens limitem a deixar-los a mans d'uns dirigents -entenent per dirigents els polítics, però també la banca i les grans empreses- que fan el que volen mentre nosaltres seiem còmodament davant dels nostres ordinadors i televisors amb pantalla de plasma. I fins i tot consentim que ens violin drets fonamentals com el de la privacitat en nom d'aquesta seguretat que tot sembla justificar-ho. Ens hem corporativitzat cedint la nostra intimitat a les xarxes socials i les multinacionals que les gestionen. Hem hipotecat el nostre dia a dia en nom del luxe i d'aquesta falsa sensació de seguretat. I potser per això, en comptes de sortir al carrer i cridar en moments d'emergència com els que corren, preferim esperar en silenci que arribi la recuperació econòmica promesa a tort i a dret pel mateix sistema que ens ha arrossegat fins aquí. Perquè, en comptes de ser valents, hem deixat que aquest sistema es faci seves unes ciutats que haurien de ser nostres.

Michael Monroe - Ballad of the Lower East Side

"There were junkies, pimps and whores" ("Hi havia ionquis, xulos i putes"), canta Michael Monroe a "Ballad of the Lower East Side" -un tema que formarà part del seu proper disc però que ja circula per internet, amb un entranyable videoclip-. L'exlíder de Hanoi Rocks es refereix a Nova York, i més concretament al Lower East Side, tot rememorant els dies en què la ciutat era bruta, decadent i perillosa però estava més viva que mai. Quan el sud-est de Manhattan era territori de gent de carn i os, i no d'inversors i agents immobiliaris. Quan al Lower East Side hi havia més rock'n'roll que hotels de quatre estrelles. Un cant nostàlgic -però vital- a la Nova York que hi ha més enllà dels blockbusters i les sèries de temporada. La de Johnny Thunders i Joey Ramone. La de Lach i la revolta de Tompkins Square. La que mica en mica queda enterrada sota això que s'anomena gentrificació. I jo, que només he conegut de passada la transformació de Nova York, no puc evitar fer un paral·lelisme amb la Barcelona actual. La de la nostàlgia olímpica i la ressaca del Fòrum de les Cultures. La que no va entendre que posar-se guapa no significa ensenyar cuixa descaradament per atraure el turisme de sol i borratxera. La que confon regenerar un barri amb expulsar-ne els veïns de tota la vida, augmentar-hi els preus dels lloguers i omplir-lo de locals de disseny. La que acull festivals musicals de referència internacional però ha desterrat la música dels seus carrers a cop d'ordenances, sancions i instruments requisats. No, probablement Barcelona no sigui comparable a Nova York. Però la cançó de Monroe també li va com l'anell al dit.