Mig segle sense Bobby Darin

Bobby Darin (1936-1973).

Es commemoren avui cinc dècades de la mort del gran Bobby Darin durant una intervenció quirúrgica a Los Angeles. Només tenia 37 anys quan el seu cor va dir prou després d'una vida marcada pels èxits a la ràdio i a la pantalla, però també per les complicacions de salut. Deixava com a llegat una vintena llarga d'àlbums i un grapat igualment considerable de pel·lícules amb el seu nom encapçalant-ne els repartiments, però sobretot senzills de la mida d'"Splish Splash" (1958), "Dream Lover" (1959) –amb The Frantics com a banda d'acompanyament- o les seves canòniques lectures dels estàndards "Mack the Knife" (1959) –original de Kurt Weill i Bertolt Brecht- i "Beyond the Sea" (1960) –adaptació a l'anglès de "La Mer" de Charles Trenet-.

Aturar-ho tot (2)

Em diuen que no puc anar a un concert en una sala amb capacitat per unes 60 persones (que mai sol omplir més de la meitat del seu aforament) per prevenir el contagi del coronavirus. Però en canvi puc agafar el tren, l'autobús, el metro i anar al Mercadona a posar-me fins al cul de paper higiènic (mai més ben dit). Doncs mira que bé.

Que davant d'un hipotètic cas de confinament correm més a proveir-nos de paper higiènic que no pas de llibres, il·lustra una mica bastant la mena de societat que hem construït. Que davant del que ja s'ha qualificat com a pandèmia haguem posat fre a l'activitat cultural –això afecta a cites com el Blues & Ritmes al qual ens referíem fa tan sols un parell de dies- però no pas a la financera, també.

"Si la gent vol veure només les coses que poden entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al lavabo". (Bertolt Brecht)

Cues

"Si la gent vol veure només les coses que poden entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al lavabo". La frase és de Bertolt Brecht. Però el de la fotografia no és Bertolt Brecht. És Ornette Coleman. Tot i que també podria ser Martin Rev, William Burroughs o Philippe Petit -o el propi Brecht, és clar-. Setmanes enrere vaig assistir a un concert de música experimental. A mida que es desenvolupava l'actuació, part del públic anava aixecant-se i abandonant la sala, alguns fins i tot amb posat indignat. Diuen que el públic sempre té raó, però jo em pregunto si devia haver-hi gaire cua al lavabo.