El so d'una banda que encara ha d'acabar de definir la seva identitat però ja posa sobre la taula algunes de les seves credencials. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Shades of a Blue Orphanage" (1972), el segon àlbum de Thin Lizzy. Un treball on el hard rock amb arrels en el blues més elèctric i monolític ("The Rise and Dear Demise of the Funky Nomadic Tribes") seguia alternant amb aquella poètica que sempre va definir Phil Lynott com una mena de contrapunt transatlàntic dels nous Dylans que la indústria nord-americana solia promocionar durant la dècada dels 70.
Encara amb Brian Downey i Eric Bell a la bateria i la guitarra, respectivament, l'àlbum dista del dinàmic hard rock que el trio irlandès va patentar en qüestió d'anys, i en conjunt sona menys inspirat que el debut homònim publicat un any abans, però es deixa escoltar i conté arguments a favor com el rock vigorós de "Call the Police" o la tendra balada "Sarah", que Lynott va dedicar a la seva àvia –no confondre amb la peça del mateix títol dedicada a la seva filla, inclosa anys més tard a "Black Rose: A Rock Legend" (1979)-. Reedicions posteriors inclouen la versió de la cançó tradicional "Whiskey in the Jar", el primer gran clàssic del grup, publicada com a single a finals de 1972.
