Gregg Foreman (1972-2026)

Un d'aquells músics que van estar a l'altre costat de la barrera, Gregg Foreman va exercir com a disc jockey i com a periodista musical, a banda d'encapçalar bandes com The Delta 72. Amb aquesta formació es va fer un nom a l'escena post-punk de Washington DC durant la dècada dels 90 i va aproximar els postulats de tòtems com Fugazi fins a llenguatges com els del blues o el rock de garatge. Un cop fora del grup, va formar part de projectes com Dirty Delta Blues, la banda d'acompanyament de Cat Power –de la qual va ser teclista i director musical–. La seva imatge era pur rock'n'roll.

Cat Power canta Dylan

CAT POWER
Poble Espanyol, Barcelona

9 de juliol de 2024

Cat Power recreant el mític concert de Bob Dylan amb The Band a Manchester el 1966, si és que això és possible a aquestes alçades. Chan Marshall interpretant les cançons de Dylan que el mateix Dylan ja no toca en directe –de les peces que han sonat aquesta nit al Poble Espanyol, només una ha estat interpretada en directe pel seu autor durant els últims quatre anys-.

El propi Dylan va afirmar una vegada que no havia quedat content després de la gira de reunió amb The Band el 1974, perquè ell s'havia limitat a fer de Dylan i The Band s'havien limitat a fer de The Band. La banda que ha acompanyat Chan Marshall durant la meitat elèctrica del concert ha fet de The Band, que no és poc. Marshall, en canvi, ha cantat les cançons de Dylan fent de Cat Power. D'això es tractava, ni més ni menys.

Cat Power - "Covers" (2022)

Una vegada, un periodista va preguntar a Cat Power per què havia utilitzat uns acords diferents per gravar la seva versió del clàssic dels Rolling Stones "(I Can't Get No) Satisfaction" –inclosa a "The Covers Record" (2000), el seu primer àlbum de versions-. Ella va respondre que al moment d'enregistrar-la només sabia tocar els acords de "Rising Sun Blues", la peça tradicional popularitzada pels Animals sota el títol de "The House of the Rising Sun", i que simplement havia fet la seva lectura de l'himne stonià amb els recursos de què disposava. El resultat vindria a definir què significa fer una versió, en el millor sentit.

Dues dècades llargues més tard, l'alter ego de Chan Marshall disposa de força més recursos tant a l'estudi com a l'escenari. Tot i això, encara segueix essent capaç de sorprendre el personal tot donant la volta a peces a priori intocables. Ho acaba de fer, per exemple, amb "Against the Wind", el clàssic de Bob Seger, reconvertit per la d'Atlanta en una fantasmagòrica balada. També amb una claustrofòbica presa d'"It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", aquella answer song amb què Kitty Wells havia posat sobre la taula les qüestions de gènere a ritme de genuí honky tonk el 1952.

Totes dues peces figuren a "Covers" (2022), el seu tercer disc de versions –el segon va ser "Jukebox" (2008)-. Un plàstic on Marshall també es fa seves perles originalment cantades per Iggy Pop, Billie Holiday, Frank Ocean o Lana Del Rey. Tot i sonar reconeixible respecte de l'original, també cal destacar "A Pair of Brown Eyes", el clàssic dels Pogues, cantat des d'una nova perspectiva i lliurat més fràgil i desolador que mai. Novament, fer versions significa exactament això.

Björk, PJ Harvey i els Stones

Björk i PJ Harvey als Brit Awards de 1994.

Recuperava dies enrere l'actuació conjunta de Björk i PJ Harvey als Brit Awards de 1994. Aquella en què dues de les grans icones de la música alternativa de les passades dècades estripaven fins a la més pura essència el "Satisfaction" dels Rolling Stones, segellant una de les versions més definitives que s'han arribat a signar d'una de les peces més universals que mai ha arribat a donar el relat pop -comparable tan sols a la lectura que Cat Power n'oferiria anys després a "The Covers Record" (2000)-. Versionar un tema és això, ni més ni menys.

Cat Power amb Lana Del Rey

Chan Marshall aka Cat Power.

Sembla que Cat Power i Lana Del Rey s'han fet més amigues del que a priori era previsible quan la primera va sortir de gira com a telonera de la segona ara fa alguns mesos. El cas és que Del Rey participa com a corista a "Woman", un dels talls que conformaran el proper i esperadíssim disc l'alter ego de Chan Marshall, que veurà la llum el proper 5 d'octubre sota el títol de "Wanderer". Ja poden escoltar la peça en qüestió i veure'n el videoclip a Youtube.

Cat Power avança una peça de "Wanderer"

Ressons onírics i una fotografia que evoca la immensitat de la natura a "Wanderer (Intro)", el videoclip amb què Cat Power ha anunciat la pròxima edició del seu primer disc d'estudi en cinc anys. Es titularà "Wanderer", veurà la llum el 5 d'octubre i el presentarà en directe l'1 de novembre a la sala Razzmatazz. Poden veure el clip a Youtube.

Un vespre al Cruïlla

CRUÏLLA BARCELONA 2013

Parc del Fòrum, Barcelona

5 de juliol de 2013

Cada vegada sento valorar més els grups en funció dels seus coneixements tècnics que no pas d'allò que diuen o tenen a dir. No paro de parlar amb gent del negoci musical -programadors, tècnics de so...- que valoren més que un grup sàpiga seguir un guió i un protocol sovint mecànics, que no pas el fet que tingui o no idees i un discurs fresc o novedós. En altres paraules, volen professionals en comptes d'artistes. I jo vull el contrari. Potser per això cada dia m'agrada més Chan Marshall, alter ego de Cat Power. Tota una icona de la música popular del que portem de segle, ahir va trencar al Cruïlla totes les normes d'un hipotètic manual de bones pràctiques en un escenari: no s'entenia amb els peus de micro, saludava un conegut que acabava d'arribar al lateral de l'escenari quan la banda ja havia començat a tocar un tema i, diuen les males llengües, es trobava sota els efectes d'alguna substància. Poc professional? Probablement, però artísticament segueix essent única. Una ànima sensible, inquieta i torturada que vomita passió, por, dolor, sexe i el que faci falta. Això és el que necessita, i no saber manipular un peu de micro. I per això segueix trobant-se a dècades llum de tants productes de laboratori que tapen amb tècnica la manca de substància.

Rufus Wainwright la va seguir a l'altre escenari principal, amb el seu etern bon humor i sol davant del perill. Sol, perquè aquesta vegada venia sense banda. En solitari, alternant-se al piano i a la guitarra i despullant cançons com "Jericho", "Art Teacher", "Going to a Town", "Cigarettes and Chocolate Milk" o la seva relectura d'"Hallelujah" (Leonard Cohen). La qual cosa equivaldria a luxe. I ho escric en condicional perquè tot això ho va fer, sí, davant del perill. Entès aquest perill com el públic habitual dels festivals i la seva tendència a no callar ni a la de tres. Ho va fer durant cinc segons quan el nord-americà va demanar silenci. La resta del concert, no obstant, va suposar per a Wainwright tocar exclusivament per a les primeres files -malgrat estar-se donant tot un bany de masses-. Potser per això va alterar les lletres d'algunes cançons amb apunts irònics que ningú va semblar captar. Si vosaltres passeu de mi, jo passo de vosaltres, devia pensar. És clar que sí. La ciutat està plena de bars on fer petar la xerrada. I, que en prenguin nota els promotors, encara queden teatres on concerts com aquest adquiririen aquella dimensió sublim que mai podran adquirir en un macrofestival.

"A Anglaterra sabem dues coses d'Espanya: que no guanyareu el pròxim mundial de futbol i que més de la meitat dels joves d'aquest país no tenen feina". Així va introduir Billy Bragg "To Have and to Have Not" -la seva lletra, escrita fa 30 anys, és ara més actual que mai a l'Estat Espanyol-. És irònic que hagi de venir un músic britànic a dir aquella mena de coses que la nostra suposada escena independent -tan preocupats tots ells a lluir els millors estilismes quan toquen en un festival o surten per la tele- no s'atreveix a dir, però s'agraeix -parlo del comentari social, òbviament, i és que l'altre problema d'aquest país és que amb tant futbol, no ens adonem de la resta de coses que passen al nostre voltant-. El de Barking venia ahir acompanyat d'una banda fidel al so Americana adoptat al seu darrer llançament, "Tooth & Nail" (2013), i amb el seu compromís més intacte que mai. Va repassar part del nou disc, va citar a Woody Guthrie, va reinventar clàssics com l'eterna "A New England" i fins i tot va fer un breu set en solitari. I va tancar amb "Waiting for the Great Leap Forwards" el que sense cap mena de dubte va ser el concert de la nit.

Després d'una experiència com la que ens havia brindat Bragg, gairebé qualsevol concert es quedaria curt. Però Suede van estar a l'alçada de la seva condició de caps de cartell. El seu repertori justifica un pes històric que ahir van defensar amb solvència i nervi -"Trash" i "Animal Nitrate" encara sonen tan fresques com el primer dia-. Però poca cosa podien fer quan aquella màquina de matar anomenada Toundra tocava al mateix temps en un escenari petit. Els de Madrid van desplegar tot un arsenal de post-rock megalític, impenetrables muralles sòniques i construccions instrumentals tan pesants com expansives. Un altre momentàs per a recordar.

Cat Power.

Rufus Wainwright.

Billy Bragg.

Suede.

Toundra.

En picat

Espectacular i confessional entrevista la que Popular 1 dedica a Chan Marshall a la seva edició de febrer. L'alter ego de Cat Power parla del desastre de la seva darrera relació de parella, dels seus anys allunyada del negoci musical i de com va construir un disc, "Sun" (2012), partint del no res, sota un ultimàtum imposat per una companyia discogràfica i reinventant-se pel camí. Tot això, mentre la seva vida sentimental queia en picat i la seva situació econòmica arribava a límits preocupants. Com ho feien les de Billie Holiday, Marianne Faithfull i tants altres astres musicals que les han vist passar de tots colors. "Tenia previst oferir un concert a París el quatre de juliol. Gràcies a Déu, perquè ja gairebé no podia pagar la hipoteca", deixa anar durant la conversa. Chan Marshall, un ésser humà torturat que no deixa de tocar de peus a terra -de vegades, fins i tot massa- malgrat ser una de les icones musicals definitives dels darrers deu anys. Potser per això Cat Power és un d'aquells projectes que marquen diferències.




Audio: "Sun" - Cat Power

Les visions de Chan Marshall

"Vaig començar (a compondre cançons) al marxar de casa del meu pare, a Atlanta. Era una perdedora i tenia molta merda al cap de la qual no podia parlar. Em vaig instal·lar amb la meva germana en aquella casa d'una sol dormitori, on ella tenia la sala d'estar i jo un porxo cobert que s'havia transformat en una habitació. I mentre dormia veia visions de tios que semblaven sorgits dels anys deu del segle passat. Venien a seure al meu llit, i les noies passaven pel davant, com en una casa de putes. I jo me les mirava i provava de despertar-me. Això m'ha passat des que era petita. Coses d'aquestes, visqués on visqués. La gent em diu que estic boja, però és així com he estat sempre". Són declaracions que Chan Marshall, aka Cat Power, va fer en una entrevista amb la periodista Sophie Harris i que la revista Mojo publica al seu número de novembre. Una entrevista on es repassa una vida marcada pel patiment, la timidesa, l'aïllament i la desolació, i que ha donat com a fruit una fascinant trajectòria artística. Per això resulta un encert que l'última pregunta de Harris sigui un tendre "Què et fa feliç, Chan?". "Ser jo mateixa", respon ella tot esbossant un somriure. Que grans, totes dues.




Audio: "Always on My Own" - Cat Power