Era evident que no podia durar pas gaire, la reunió de la formació original de The Damned. Fins i tot si el quartet fundacional ha pogut arribar a resoldre definitivament les seves diferències històriques, tenia poc sentit a aquestes alçades un moviment que hauria suposat un pas enrere per a una banda que sempre s'ha caracteritzat per mirar endavant –i que justament ha sabut reinventar-se periòdicament a partir de la mutació constant de la seva composició-.
Sí, es perfilava molt llaminera la gira britànica que l'any passat va permetre a una colla d'afortunats veure a Dave Vanian i Captain Sensible en un escenari amb Rat Scabies i Brian James per primer cop en més de tres dècades. Però un simple repàs a la línia evolutiva del grup –pioner del punk britànic, pilar de la New Wave i del vessant gòtic del post-punk, i una institució de ple de dret encara en clau de present- apunta que, a hores d'ara, té molt més sentit prendre com a punt de partida obres de maduresa tan notables com "Evil Spirits" (2018), que no pas fer veure que no ha passat res des de "Music for Pleasure" (1977).
"Darkadelic" (2023), el dotzè àlbum d'estudi dels londinencs –i el successor del citat "Evil Spirits"- referma la vigència de la formació actual dels Damned –la que completen Paul Gray (baix), Monty Oxymoron (teclats) i un flamant nou fitxatge, Will Taylor (bateria)-. També confirma la reunió amb Scabies i James com un parèntesi que simplement va estar bé mentre va durar. I per si encara pogués quedar cap dubte, la mateixa caràtula mostra els rostres dels cinc integrants actuals del grup fonent-se en una mena de prisma a mig camí de la coloraina àcida i de la foscor gòtica.
Efectivament, la coberta de "Darkadelic" fa honor al seu títol. I també en fa un repertori que oscil·la entre els horitzons sinistres explorats per Vanian i companyia un cop superada l'era punk, i les essències psicodèliques que sempre han format part del seu adn –fins i tot quan això era proscrit per certs dogmes de l'imperdible-. El fil conductor, però, segueix essent l'electricitat punk que ha propulsat des dels inicis als autors de "Love Song" i "Smash It Up". Com a bona mostra la inicial "The Invisible Man", que alterna el seu ritme de garatge amb una escapada lisèrgica fins a cotes gairebé siderals.
Després tenim l'estètica de sèrie b d'un "Bad Weather Girl" i un "You're Gonna Realise" que vindrien a assenyalar els Damned com el pont hipotètic entre uns Mysterians i uns Fuzztones. "Beware of the Clown" sona a himne marca de la casa, una peça que seria un clàssic d'haver-se gravat quatre dècades enrere i que de ben segur funcionarà molt bé en directe. Els aires fronterers, gairebé Americana, de la crepuscular "Western Promise", ens venen a recordar l'amplitud de mires d'un conjunt que ha abanderat gèneres musicals sencers però sempre ha defugit l'estretor de les etiquetes.
Atenció també a la mètrica rockabilly de "Follow Me", al batec àcid d'un "Leader of the Gang" on ressona la Costa Oest més assolellada –la dels Estats Units, s'entén-, i a l'embranzida psicodèlica d'un "Motorcycle Man" que prem gas a fons fins a endinsar-se en alguna carretera desèrtica on Hawkwind van de trip amb Steppenwolf. Sí, seguim parlant de The Damned. Possiblement l'única banda capaç de reunir a la seva formació original en temps de descompte i, tot seguit, reprendre el seu camí amb un àlbum que reivindica el seu present però sobretot anuncia el seu futur.
