D'icones i monstres

Gary Glitter, quan era una icona del glam.

Si la mort de Maradona ha estat capaç de generar tota la bilis que ha generat a les xarxes socials, espereu-vos al dia que la palmi Gary Glitter. Que deu ser un dels éssers vius més menyspreables que hi ha ara mateix en aquest món, però els seus singles dels 70 són incontestables. Tan incontestables, que ningú els va posar en dubte fins que es van disparar totes les alarmes. Tan incontestables, que Todd Phillips la va clavar quan va fer ballar el seu Joker al ritme de "Rock and Roll part 2". Un monstre de ficció ballant al ritme d'un monstre de carn i os.

I arribat aquest punt potser estaria bé que deixéssim de parlar del sexe dels àngels i ens preguntéssim com es fan els monstres, per allò de mirar d'avortar els que puguin estar en procés. Alerta, spoiler: la pel·lícula de Phillips n'ofereix unes quantes pistes. Del discurs de Joaquin Phoenix als Oscars ja en parlarem un altre dia, però no estaria de més anar-lo revisant per entendre que en aquest món tots som culpables d'alguna cosa.

P.S.: I no, admetre o considerar que "Rock and Roll part 2" i "I'm the Leader of the Gang (I Am)" siguin temazos no implica per res del món justificar, obviar ni passar per alt cap de les atrocitats que hagi pogut cometre el seu autor.

Mentalitat de blanc i negre

Nirvana.

Francament m'espanta aquesta mentalitat de blanc i negre que sembla imperar a tot arreu. Si no estàs d'acord amb les mesures anti Covid del govern de torn, ets un conspiranoic i un negacionista. Si no ets independentista, ets un fatxa. Si ets independentista, ets un supremacista adoctrinat. Si no votes partits d'esquerres, ets un neoliberal que es vol carregar els serveis bàsics. Si votes partits d'esquerres, ets un comunista bolivarià enemic de la pàtria. I si avui vols recordar que un gol de Maradona o un títol de la selecció argentina et van fer sentir millor quan la teva vida se n'anava a la merda, estàs fent apologia del masclisme i ets culpable de tots els feminicidis haguts i per haver. I així tot.

Escolto mentre escric aquestes línies un disc de Nirvana –insisteixo, no m'agrada el futbol però he tingut la sort de trobar en la música allò que moltes altres persones han trobat en el futbol-. Recentment, un dels excomponents d'aquest grup, Krist Novoselic, va fer un tuit on es posicionava a favor de Donald Trump. Cosa que em va saber greu i, francament, em costa d'entendre. Però què haig de fer? Llençar la discografia sencera de Nirvana que he acumulat al llarg de mitja vida, i obviar com la seva música em va formar en plena adolescència, em va fer créixer en tots els sentits i em va ajudar a superar una etapa vital que no va ser fàcil?

No sé si en sou conscients, però tant l'ésser humà com el món que l'envolta són molt més complexos del que es pot arribar a expressar en l'espai d'un tuit o d'un post a Facebook. I que ho hagi de venir a dir un misantrop com jo.

Maradona era un maltractador...

Maradona era un maltractador, sí, ja ho sabem. Però també va ser un referent per a molta gent que no tenia res i a la qual l'astre argentí va fer somiar i va transmetre il·lusió.  No m'agrada el futbol. M'avorreix. Però puc entendre perfectament la gent que va ser feliç o va vibrar amb qualsevol dels gols del Pelusa, perquè jo he sentit exactament el mateix a través de la música, del cinema o de la literatura.

A qui no puc entendre és a qui es pensa que pontificar sobre el comportament gens exemplar d'una personalitat el dia de la seva mort li atorga una mena de superioritat moral envers la resta de mortals que li professen admiració per motius totalment diferents. A tota la gent que porta hores vomintant, des d'aquest abocador de sang i fetge que han esdevingut les xarxes socials, tot allò que de fet ja sabíem de la vida privada de Maradona. Com si el masclisme comencés i s'acabés amb un esportista d'elit les circumstàncies del qual tampoc caldria passar per alt. O com si les idees o les accions menyspreables d'una personalitat poguessin invalidar les seves bones arts en l'àmbit on ha destacat. Doncs no: ni les coses bones justifiquen les dolentes, ni les dolentes invaliden les bones.

Avui toca parlar de Maradona. Però són cada cop més habituals els casos en què l'obra d'un artista o un esportista són menystingudes ja no necessàriament per una actuació moralment reprobable sinó fins i tot pel fet d'haver expressat unes idees totalment legítimes però poc populars en determinats àmbits. Penso per exemple en com una part de l'independentisme ha donat l'esquena a Joan Manuel Serrat, que és un dels més grans autors de cançons que mai ha conegut aquest país al marge del seu posicionament polític. I penso també en com des del camp contrari s'obvia interessadament tota la trajectòria de Lluís Llach prèvia a la seva entrada al Parlament.

Maradona era un maltractador, sí. Com també ho eren Ike Turner i Phil Spector. I Sam Cooke, segons diuen certes males llengües. I John Wayne era un racista. I Andrés Calamaro es va declarar votant de Vox. I Morrissey ha arribat a expressar unes idees com a mínim qüestionables sobre la multiculturalitat. I Loretta Lynn, Krist Novoselic i John Lydon són partidaris de Donald Trump. I Moe Tucker ho era del Tea Party. I James Brown era, amb permís de Buddy Rich, el més malparit i explotador de tots els caps per als quals un músic podia arribar a treballar. Molt bé, i què? Res d'això invalida uns llegats artístics que en cap moment fan apologia de cap d'aquests fets.

Maradona era un maltractador, ja ho sabem, i no hi ha res que el pugui justificar. Però contràriament al que s'han afanyat a dictar determinats fiscals digitals i guardians de la moral 2.0, no és al maltractador a qui s'està homenatjant a hores d'ara sinó a l'esportista que va fer somiar a milions de persones d'arreu del món. A qui va denunciar la corrupció de la totpoderosa FIFA quan ningú més s'atrevia a fer-ho. I sobretot al futbolista que va retornar la il·lusió a milions d'argentins després de l'etapa més fosca de la història recent del país. Aquest és el seu llegat. I és justament per això que avui alguns poden perdre la força per la boca fent llenya del seu cadàver com qui arregla el món durant la sobretaula.

Les connexions melòmanes de Maradona

Maradona (1960-2020), envoltat de vinils.

Ens deixava ahir Diego Armando Maradona, considerat com un dels millors futbolistes de la història i un referent admirat fins i tot per aquells a qui el futbol –i els esports televisats en general- ens diu més aviat poca cosa. Amb les seves ombres i punts foscos, que al capdavall era humà per molt que se l'hagi divinitzat, però un referent per mèrits que anaven més enllà de l'esport. Que els ho preguntin a les classes populars argentines i italianes –també d'altres països-, que van trobar en el Pibe de Oro una figura en la qual emmirallar-se, però sobretot algú en qui creure quan tot i tothom els girava l'esquena.

De Maradona s'ha dit de tot durant les últimes hores. Els mèrits esportius, les parts menys amables de la seva figura, la seva condició de símbol més enllà del terreny de joc, la seva determinació a l'hora d'enfrontar-se a la pròpia FIFA... Però s'ha parlat poc de les seves connexions melòmanes. De les cançons que li van dedicar Andrés Camalaro, Los Chikos del Maíz, Mano Negra –i Manu Chao en solitari-, Rodrigo o Charly Garcia –la cruesa d'aquell "Maradona Blues"-, entre tants d'altres. De la seva col·laboració amb Pimpinela. De Primal Scream dedicant-li "Higher than the Sun" en una actuació al BAM encara avui recordada per aquells que hi van ser. Inspirador, dins i fora del camp.