"Joker" (2019)

De monstre a monstre: el Joker de Phoenix balla al ritme de Gary Glitter.

El Joker de Todd Phillips i Joaquin Phoenix serà o no serà més definitiu que el de Christopher Nolan i Heath Ledger però, més enllà d'explicar i humanitzar un dels malvats més carismàtics de la història tant del còmic com del setè art, planteja una reflexió sobre com tota societat genera els seus propis monstres. I sobre com la nostra, a més, és capaç d'invisibilitzar-los o fins i tot de conviure-hi sempre i quan no causin un excés de soroll.

Enèsim spin off de la franquícia Batman, la sinopsi de "Joker" (2019) es desenvolupa dins de l'univers de l'home ratpenat però no té res a veure amb el cinema de superherois sinó, més aviat, amb pilars de la filmografia d'Scorsese com "King of Comedy" (1982) o "Taxi Driver" (1976) –no és casual la presència de Robert De Niro al repartiment-. En aquest sentit, el Joker que encarna Phoenix en el que ja ha esdevingut un dels seus rols més celebrats, no deixa de ser un Travis Bickle contemporani –per bé que la cinta s'ambienti durant la dècada dels 70-.

El Joker de 2019 representa la figura del pària social a través de la qual Phillips posa damunt la taula tots els mals i contradiccions del món que ens envolta, des del tabú que encara representa la malaltia mental fins a conceptes tan qüestionables com l'èxit, el fracàs o la normalitat. Que l'escena més icònica del film –sí, la de les escales- tingui com a banda sonora el "Rock and Roll Part 2" de Gary Glitter –un altre monstre, en aquest cas de carn i os- no és una concessió retro, sinó una declaració d'intencions i alhora un toc d'alerta.