L'última gran banda de rock clàssic?

PEARL JAM

Palau Sant Jordi, Barcelona

6 de juliol de 2024

En plena era grunge, Pearl Jam va ser aquella banda capaç de conjugar l'ètica punk amb l'estètica del rock clàssic. El més semblant que la seva generació va donar als tòtems de temps pretèrits en què ells mateixos s'emmirallaven i segueixen emmirallant-se.

Avui, els de Seattle són probablement l'última gran banda de rock clàssic en el sentit que durant dècades s'ha atorgat a aquest terme. Més The Who que els mateixos Who, ahir a la nit van segellar el primer dels dos concerts al Palau Sant Jordi amb una oportuna –i immensa- "Baba O'Riley" que va fer de rèplica a una torrencial "Alive".

Van emmarcar bona part de la collita recent –el disc més citat de la nit va ser "Dark Matter", és a dir l'últim- en un repertori on els clàssics van alternar amb seleccions no tan evidents però igualment ben triades. De la polèmica al voltant del preu de les entrades en parlarem més avall, amb el permís de vostès.

Dit això, em van ressonar molt les paraules amb què Eddie Vedder es va referir a les complicacions de salut que l'havien mantingut fora de joc durant tota l'última setmana. Sense concretar què li havia passat, sí que va donar a entendre que en el moment més crític va arribar a no tenir-les totes.

Justament, aquesta setmana ha fet dos anys que jo mateix em vaig fer a la idea que no tornaria a veure mai més el mar. Són experiències que t'ho fan veure tot d'una altra manera, i quan te'n surts entens més que mai que la vida va de viure-la. Ho va proclamar el propi Vedder abans d'entonar un "Life Wasted" que des d'ara passa a tenir un significat totalment nou.

Sobre l'import de les entrades

Ara fa cosa de 30 anys, Pearl Jam va esdevenir l'única banda de la història amb el seu estatus que s'ha atrevit a enfrontar-se a l'imperi Ticketmaster. I va perdre, perquè la metàfora de David contra Goliat sempre resulta molt inspiradora, però la vida real és una altra cosa. A partir d'aquí, òbviament em semblen excessius (escandalosos) els preus de les entrades pels dos concerts que el grup té programats aquest any a Barcelona. Però també em sembla injust (i fins a un cert punt, demagògic) assenyalar un artista en concret com a responsable únic d'una situació que no comença ni s'acaba ara i aquí.

Si recordeu el que van fer Pearl Jam el 1994, potser també recordareu que el context d'aleshores era força diferent de l'actual. D'entrada, perquè una part important dels ingressos dels artistes provenia de la venda de discos. Al cap de pocs anys, aquesta va caure en picat per motius que ja s'han explicat moltes vegades. I no recordo que ningú posés el crit al cel quan això va passar. Al contrari, si un músic insinuava que li semblava just cobrar per allò que era fruit de la seva feina, li queien pals pels quatre costats (sobretot en un país com aquest nostre, on tothom defensa allò que és seu amb la mateixa alegria amb què pontifica sobre allò que és dels altres).

La davallada de la indústria discogràfica tal com havia estat tradicionalment concebuda, va coincidir amb l'auge d'això que anomenem les Noves Tecnologies. Unes eines que al principi se'ns van vendre com a pràcticament miraculoses i que havien de venir a fer-nos la vida més fàcil, però que a la pràctica han servit perquè les grans corporacions coneguin millor els nostres gustos i patrons de consum (també perquè ens coneguin millor les institucions que ens governen, però aquest és un altre tema... o no).

Per això, el sorteig per decidir qui seran els "afortunats" que optaran a gastar-se 99 euros (més despeses de gestió) per una entrada de galliner al Palau Sant Jordi el dia que hi toquin Pearl Jam, el farà un algoritme. I aquest algoritme farà la seva tria en funció de l'historial de compres de cada usuari prèviament registrat (és a dir, tindrà més punts qui més s'ajusti als patrons que una intel·ligència artificial feta a mida de Ticketmaster consideri correctes). Consti que res de tot això m'ho estic inventant, i que tot està explicat al mateix portal habilitat per registrar-se.

Francament, haver arribat fins aquí em preocupa bastant més que uns preus que, torno a dir-ho, em semblen excessius. I per què hem arribat fins aquí? Doncs per molts motius. I un d'ells és que, de la mateixa manera que un dia vam deixar de pagar per escoltar música, també vam considerar que ens resultava més còmode comprar les entrades de concerts a través d'una plataforma digital operada (en aquell moment) per una entitat financera, que no pas anar a la botiga de discos de tota la vida (on, per cert, adquiríem entrades que s'havien imprès i transportat fins a l'establiment de torn, cosa que donava un cert sentit a aquest eufemisme que són a data d'avui les "despeses de gestió").

Amb tot això vull dir que potser seria més honest, per part nostra, deixar d'assenyalar determinats artistes com a responsables d'una tendència que ve de molt lluny. Deixar de recordar què feien Pearl Jam el 1994 i preguntar-nos, com a consumidors (detesto aquest concepte, però és el que som quan comprem una entrada per un concert, ja sigui a Ticketmaster o en un ateneu llibertari), per què vam acceptar de forma acrítica que la indústria del disc era una mena de tirania i que les grans multinacionals tecnològiques no només havien vingut a salvar-nos d'aquella tirania, sinó a fer-nos ciutadans més lliures i feliços.

Eddie Vedder - "Earthling" (2022)

Fa de mal dir, però Eddie Vedder és un supervivent. Un cop morts Kurt Cobain, Layne Staley, Chris Cornell i, més recentment, Mark Lanegan, el líder de Pearl Jam és l'únic que queda viu dels vocalistes de les bandes més massives que van emergir des de Seattle tot abanderant la revolució grunge a principis dels 90. La dada inquieta, i convida a desitjar-li tota la salut del món a una icona del rock que ho ha fet tot i més per desprendre's d'aquesta condició –sense sortir-se'n, però això és un altre tema-, un tipus corrent que fa cançons per a multituds, també un dels músics més coherents de la seva generació. I, sí, un supervivent.

Vedder acaba de publicar un nou àlbum en solitari que és el més semblant a la banda mare que ha facturat pel seu compte a data d'avui. Un "Earthling" (2022) que trenca amb les tonalitats intimistes que fins ara havien definit l'obra solista del nord-americà, i abraça dinàmiques més rockeres en peces com "Fallout Today", "The Dark" o "Rose of Jericho". Produeix Andrew Watt, es sumen a la festa pesos pesants com Chad Smith, Benmont Tench o Ringo Starr, i destaquen aquest parell d'himnes en potència que són "Power of Right" i "Long Way". El primer no desentonaria al catàleg dels mateixos Pearl Jam. El segon el podria haver signat el mateix Tom Petty.

Previsions per al 2022

Björk.

Encetem l'exercici 2022 tal com vam encetar el 2021. Amb la incertesa pròpia d'aquests temps cada cop més foscos, i en termes melòmans esperant el catorzè àlbum d'estudi de The Cure. Els britànics havien promès per l'any passat el successor del cada cop més llunyà "4:13 Dream" (2008), però a hores d'ara segueix essent una incògnita la seva data de sortida. Diuen que aquest any sí, a veure si és veritat. També han anunciat la publicació de nous treballs de cara als propers mesos Beach House, Björk, Liam Gallagher, Kendrick Lamar, Placebo, Dolly Parton, Laetitia Sadier, Bonnie Raitt, Spiritualized i Eddie Vedder, entre d'altres. Tot sigui per guiar-nos o, com a mínim, fer-nos el trajecte una mica més plàcid durant aquest 2022 que es perfila convuls.

Pearl Jam - "Gigaton" (2020)

El context importa a l'hora d'escoltar música. Importa l'entorn a l'hora de gaudir o no de determinats concerts. Importa el moment a l'hora d'escoltar un disc per primer cop. I importa el tot a l'hora d'entendre (i, en conseqüència, apreciar) les diferents parts del propi disc. Un apunt a tenir en compte, aquest últim, en un moment en què se'ns bombardeja de forma constant amb avançaments de discos que sortiran més tard o més d'hora, amb cançons que en altres temps haurien estat singles però ara mateix són directament despatxades sense context perquè sembla, en temps d'immediatesa, que qui dispara més ràpid tingui les de guanyar.

No em va entusiasmar al seu moment "Dance of the Clairvoyants", el primer avançament del que ha esdevingut el darrer disc de Pearl Jam, "Gigaton" (2020). No em va entusiasmar perquè, tot i no sonar malament, tampoc sonava tal i com se suposava que ho hauria de fer una obra dels de Seattle. Perquè tot i el seu ritme contagiós, la seva hipnòtica línia de guitarra i la veu nerviosa d'Eddie Vedder, semblava que hi faltava alguna cosa. I allò que hi faltava, amb tota probabilitat, era el fet de poder escoltar-la a continuació de "Who Ever Said" i "Superblood Wolfmoon". Les dues peces que precedeixen la part en qüestió al conjunt de l'àlbum. I dues mostres d'aquest rock musculós però àgil i dinàmic que els nord-americans van començar a patentar amb aquell retorn a l'estat de gràcia que va esdevenir "Pearl Jam" (2006).

Sí, "Dance of the Clairvoyants" s'entén molt millor en el context del qual forma part, i fins i tot es perfila –juntament amb els dos títols anteriorment citats- com un dels grans arguments d'un àlbum que torna a assenyalar a Vedder i companyia com una de les bandes més genuïnes i coherents amb elles mateixes de les passades tres dècades, ja no diguem la que més dignament ha madurat de les de la seva generació. Menció a part mereix també la intensitat creixent d'un "Quick Escape" que sona com si Led Zeppelin haguessin emmarcat "Kashmir" al seu quart disc. Exercicis de rock robust que troben el seu contrapunt en les textures orgàniques de "Comes Then Goes" i la fragilitat de "River Cross", dues balades que remeten directament al Vedder solista.

Per Egipte

Vaig compartir aquest vídeo després dels atemptats del passat mes d'agost a Barcelona i Cambrils. El torno a compartir ara després del que ha passat aquesta tarda a Egipte. El missatge segueix essent el mateix, però la peça en qüestió adquireix encara més sentit si tenim en compte que l'objectiu atacat avui era un temple sufista, amb tot el que això implica. El sufisme és la branca més lliure i oberta de l'Islam, i la que practica la nissaga Fateh Ali Khan. Un corrent que ha demostrat durant tota la seva història que una altra manera d'entendre la religió és possible. Queda clar doncs que això no és una guerra entre religions ni civilitzacions, sinó la croada d'uns fanàtics en contra de tot allò que impliqui el concepte llibertat.

Eddie Vedder & Rahat Fateh Ali Khan - "The Long Road"

Si la guitarra de Woody Guthrie matava feixistes, vídeos com aquest haurien de silenciar extremistes -siguin aquests del tipus que siguin-. No és la versió original, on era el més gran dels Fateh Ali Khan qui cantava amb Eddie Vedder -la trobaran a la banda sonora de "Dead Man Walking" (1995)-, però les imatges i la música resulten especialment reveladores en un dia com avui. "The Long Road", cantada per Vedder i Rahat Fateh Ali Khan, podria ser tota una resposta tant al que va passar ahir a Barcelona com a molts dels comentaris desafortunats que hem pogut escoltar posteriorment i que molt probablement continuarem escoltant durant els propers dies.