Vuit dècades amb Mick Jagger

Jagger, en una imatge promocional de "Wandering Spirit".

Ningú ho diria, perquè segueix presumint d'una força i d'una vitalitat extraordinàries, però Mick Jagger fa avui 80 anys. I no se m'acut millor manera de celebrar-ho que recuperar la que sempre m'ha semblat la seva obra més rodona al marge dels Rolling Stones, també la que més s'aproxima a l'esperit de la banda mare. "Wandering Spirit" (1993), el seu tercer àlbum en solitari, coproduït pel mateix cantant amb un Rick Rubin que va saber anar a buscar les essències més genuïnes del londinenc. El resultat és un treball de fort regust stonià que no desentona al costat d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que van lliurar Ses Majestats al cap d'un any i mig.

"Wandering Spirit" és el disc de la poderosa "Wired All Night", dels aires southern soul d'"Out of Focus", del country rock crepuscular d'"Evening Gown" i de l'alta tensió de "Put Me in the Trash". Cançons que saludaven als alumnes més avantatjats de Jagger i companyia –parlem de quan Primal Scream, Black Crowes i Quireboys tot just començaven a alçar el vol- alhora que seguien recordant qui manava. També és l'àlbum del blues rock robust de "Mother of a Man" i del folk gran reserva de la tradicional "Handsome Molly". El vocalista va comptar a l'estudi amb el suport de Flea, Benmont Tench, Billy Preston, Lenny Kravitz i Jimmy Rip, entre d'altres. Bones companyies per una obra a seguir reivindicant. Per molts anys, Sir Jagger!

Tom Leadon (1952-2023)

TOM LEADON
(1952-2023)

Abans dels Heartbreakers hi va haver Mudcrutch. La banda de country rock on solien militar Tom Petty, Mike Campbell i Benmont Tench prèviament al canvi de plans que els acabaria transportant fins a les més altes esferes de la música nord-americana. El grup de Florida que se'n va anar a buscar fortuna a Los Angeles en plena eclosió del southern rock. Tom Leadon en va ser un dels guitarristes originals, juntament amb Campbell.

Va deixar la formació el 1972 per traslladar-se justament a Los Angeles, bastant abans que la resta es decidís a fer el salt i seguint els passos del seu germà, Bernie Leadon (The Flying Burrito Brothers, Eagles). Va arribar a tocar amb Linda Ronsadt –i els mateixos Eagles van gravar una composició seva, "Hollywood Waltz"-. Arran de la seva marxa, Petty va canviar definitivament el baix per la guitarra rítmica –la sortida del cantant original, Jim Lenahan, també el va animar a ser la veu solista-.

Leadon va acabar fent de professor de guitarra a Nashville, allunyat dels grans focus fins que Petty va decidir reactivar Mudcrutch el 2007. A partir d'aleshores el grup va gravar dos àlbums, "Mudcrutch" (2008) i "Mudcrutch II" (2016), que valen molt més que el seu pes en or. Del primer és just destacar-ne ara mateix la preciosa "Queen of the Go-Go Girls", original del propi Leadon, que ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

Eddie Vedder - "Earthling" (2022)

Fa de mal dir, però Eddie Vedder és un supervivent. Un cop morts Kurt Cobain, Layne Staley, Chris Cornell i, més recentment, Mark Lanegan, el líder de Pearl Jam és l'únic que queda viu dels vocalistes de les bandes més massives que van emergir des de Seattle tot abanderant la revolució grunge a principis dels 90. La dada inquieta, i convida a desitjar-li tota la salut del món a una icona del rock que ho ha fet tot i més per desprendre's d'aquesta condició –sense sortir-se'n, però això és un altre tema-, un tipus corrent que fa cançons per a multituds, també un dels músics més coherents de la seva generació. I, sí, un supervivent.

Vedder acaba de publicar un nou àlbum en solitari que és el més semblant a la banda mare que ha facturat pel seu compte a data d'avui. Un "Earthling" (2022) que trenca amb les tonalitats intimistes que fins ara havien definit l'obra solista del nord-americà, i abraça dinàmiques més rockeres en peces com "Fallout Today", "The Dark" o "Rose of Jericho". Produeix Andrew Watt, es sumen a la festa pesos pesants com Chad Smith, Benmont Tench o Ringo Starr, i destaquen aquest parell d'himnes en potència que són "Power of Right" i "Long Way". El primer no desentonaria al catàleg dels mateixos Pearl Jam. El segon el podria haver signat el mateix Tom Petty.

Benmont Tench, Richard Thompson i Jesse Malin, al Blues & Ritmes

Benmont Tench debutarà a Badalona, per fi, el 9 d'abril.

Benmont Tench, Richard Thompson, Jesse Malin i la unió transatlàntica d'Amadou & Mariam i The Blind Boys of Alabama. El Blues & Ritmes torna a presentar un cartell fet a mida del melòman de base. El desplegarà de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu de Badalona.

Diuen que a la tercera va la vençuda. El mes de març vinent farà dos anys que la crisi sanitària va obligar el Blues & Ritmes a cancel·lar a l'últim moment una de les seves edicions més llamineres. Un cartell on destacava entre d'altres la presència de Benmont Tench, el teclista dels llegendaris Heartbreakers de Tom Petty, i a aquestes alçades una figura de ple dret i amb nom propi de la música d'arrel nord-americana. Han hagut de passar aquests dos anys i una edició, la de 2021, que va salvar molt més que els mobles, i finalment la veterana cita badalonina torna a anunciar un programa com els d'abans que, ara sí –creuem els dits-, ha vingut a fer realitat el somni de poder veure i escoltar Mr. Tench als nostres escenaris.

El teclista actuarà a Badalona el 9 d'abril. S'anuncia un concert íntim, de veu i piano, i s'espera una d'aquelles vetllades irrepetibles amb el segell inconfusible d'un festival que té entre les seves vocacions satisfer les més altes expectatives del melòman de base. No serà l'únic reclam d'un Blues & Ritmes que desplegarà la seva programació de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu, i que començarà amb la poètica rockera de Jesse Malin. Un dels cronistes per excel·lència del Lower Manhattan, destacat supervivent del Lower East Side i l'East Village previs a la gentrificació, el novaiorquès vindrà a presentar el seu primer àlbum doble, un "Sad and Beautiful World" (2021) que ja es pot contemplar com una de les seves obres més majestuoses.

L'endemà serà el torn d'Amadou & Mariam i els Blind Boys of Alabama. No serà un concert doble, sinó la unió transatlàntica d'una de les formacions essencials de la música de Malí i d'una institució amb totes les lletres del gòspel nord-americà. Dos universos distants però sempre connectats. Clourà el festival un altre referent de pes, en aquest cas del folk rock més genuïnament britànic. Ni més ni menys que Richard Thompson, que el 23 d'abril repassarà amb format acústic i en una actuació exclusiva a Catalunya tota una trajectòria que ja suma més de mig segle, que va començar amb els fonaments dels imprescindibles Fairport Convention, i que a data d'avui encara no ha fet cap pas en fals.


Més informació:

Blues & Ritmes  /  Pàgina web

Chris Stapleton - "Starting Over" (2020)

La trajectòria de Chris Stapleton pot arribar a recordar, ni que sigui de passada, la d'alguns dels noms més il·lustres d'allò que durant la dècada dels 70 es va anomenar outlaw country. Reconegut i sol·licitat compositor per a tercers, les seves cançons han conegut l'èxit comercial en boca de figures que van de George Strait a Kenny Chesney o Brad Paisley. I més sorprenents han resultat encara els discos que ha lliurat el de Kentucky un cop s'ha decidit a enregistrar les seves composicions pel seu propi compte, quatre en total –als quals cal sumar les obres facturades amb projectes com The Jompson Brothers-, l'últim dels quals ha vist la llum aquesta tardor sota el títol d'"Starting Over" (Mercury).

Produeix ell mateix amb el suport sempre oportú de tot un Dave Cobb. Es deixa acompanyar a l'estudi per pesos tan pesants com els Heartbreakers Mike Campbell i Benmont Tench. I segella un repertori que explora amb coneixement de causa les essències sonores del Sud dels Estats Units. Com a mostres, els tres talls inicials, "Starting Over" –original de Mike Henderson-, "Devil Always Made Me Think Twice" i "Cold", que invoquen respectivament les coordenades del country, el southern rock i el soul. També trepitja fort amb títols tan inequívocs com "Arkansas", "Hillbilly Blood" o "Whiskey Sunrise". I cita amb tota la seguretat i tot el respecte del món cançoners com els de Guy Clark i John Fogerty. Ofici i tradició.

Margo Price - "That's How Rumors Get Started" (2020)

Advertia Margo Price en una entrevista recent que el seu tercer disc podria descol·locar o fins i tot molestar a aquell segment (aparentment majoritari) del seu públic que fins ara l'havia contemplat com una nova candidata a resseguir els itineraris de Loretta Lynn, Emmylou Harris i companyia. Un cop escoltat "That's How Rumors Get Started" (2020), un pot entendre perfectament a què es referia però alhora entendre que no n'hi havia per tant. Que la de Nashville ha evolucionat, tal i com és llei de vida, però les seves arrels segueixen tan a la vista com el primer dia.

El més significatiu d'aquest nou treball és el fet d'haver-se allunyat del paraigües de Jack White i Third Man Records per buscar l'empenta de Loma Vista –segell amb línia directa amb els més alts departaments de la indústria del disc-, la qual cosa no vol dir que hagi renunciat a seguir essent l'ànima rebel i inconformista que ha definit una trajectòria vital i artística digna d'un biopic dels bons. D'entrada, són bones notícies que hagi comptat amb tot un Sturgill Simpson a la producció, i que a l'estudi l'hagin acompanyat valors tan segurs com Matt Sweeney (Zwan, Iggy Pop), Benmont Tench (Tom Petty and The Heatrbreakers) o Pino Palladino (The Who).

Una llista de col·laboradors il·lustres amb tants peus en la tradició nord-americana com en el rock de més alta volada, i que d'alguna manera han deixat empremta en un àlbum que apunta enlaire amb himnes de vocació massiva com un "Letting Me Down" que sona a Petty i els Heartbreakers pels quatre costats. Un plàstic que fins i tot flirteja amb el vessant més pop de la Music City ("Stone Me" i els seus aires a Dixie Chicks), però més enllà d'això segueix essent el testimoni de qui les ha vist passar de tots colors abans d'arribar fins aquí. En aquest sentit, pistes com l'elèctrica "Twinkle Twinkle" no tan sols haurien de convèncer el públic de la pròpia Price, sinó que haurien d'apel·lar també a parròquies com la de Larkin Poe.


Nota: Si bé "Tha'ts How Rumors Get Started" hauria d'haver vist la llum aquest mes de juny, la seva sortida s'ha posposat fins al 10 de juliol a causa de l'emergència sanitària.

Blues & Ritmes: Més que un festival, un punt de trobada

La reina dels mods, P.P. Arnold, donarà el tret de sortida del Blues & Ritmes 2020.

P.P. Arnold, Benmont Tench, Leyla McCalla, Kitty, Daisy & Lewis i Joana Serrat conformen l'espectacular cartell del Blues & Ritmes 2020, que donarà el seu tret de sortida aquest cap de setmana als teatres Principal i Zorrilla de Badalona. Una cita de referència, però sobretot un punt de trobada per a aficionats i melòmans de base.

Amb tres dècades de trajectòria sobre el terreny i una clara vocació de servei al melòman de base, el Blues & Ritmes de Badalona és una mostra de com construir projectes a gran escala i de llarga durada a partir de valors com la proximitat, la constància o la coherència. Més que un festival de referència en l'àmbit del blues, el so Americana i les músiques del món, que també, el veterà esdeveniment és sobretot un punt de trobada entre aficionats i un entorn que permet degustar de prop i en condicions assequibles tot un seguit de referents sovint cars de veure als nostres escenaris.

Com a mostra, dos dels noms forts d'un programa que donarà el seu tret de sortida aquest cap de setmana i s'allargarà tot el mes de març, els de P.P. Arnold i Benmont Tench. Dues figures de llarg recorregut que comparteixen el fet d'haver traçat carreres a títol personal malgrat haver-se forjat a l'ombra dels més grans. La primera, una de les veus per excel·lència de l'òrbita mod londinenca, va desembarcar a la capital britànica de la mà d'Ike & Tina Turner, va seduir gegants com els Rolling Stones o els Small Faces i va signar un parell d'obres referencials abans de ser rescatada per Roger Waters i Steve Cradock. Aquest últim li va produir l'any passat el notable "The New Adventures of...", retorn per la porta gran a la rutina discogràfica i motiu de pes per no perdre's la seva actuació al Teatre Principal (13 de març).

Tench, d'altra banda, passarà a la història com a teclista dels Heartbreakers de Tom Petty. Una tasca que l'ha portat a definir algunes de les obres capitals de la música nord-americana, a figurar als crèdits de títols que diverses generacions contemplen com a himnes i a treballar amb altres tòtems de la música de la passada meitat de segle com són Bob Dylan, Johnny Cash o fins i tot The Who –el seu teclat es pot escoltar a "Who" (2019)-. Amb aquestes credencials, el nord-americà es podria permetre el luxe de viure tranquil i plàcidament retirat, però encara li queden forces per enregistrar pel seu compte plàstics tan rodons com "You Should Be So Lucky" (2014), publicat sota l'icònic paraigües de Blue Note. El presentarà el 28 de març al Teatre Zorrilla.


JAZZ, ROCK'N'ROLL, AMERICANA

Un altre nom fort del programa és el de la multiinstrumentista Leyla McCalla. Reconeguda com a integrant dels celebradíssims Carolina Chocolate Drops, la nord-americana presentarà al Teatre Principal (27 de març) l'imprescindible "Capitalist Blues" (2019). Una reflexió al voltant del fet de ser dona, filla de migrants i de classe treballadora en un món on les xifres solen pesar més que no pas les persones. I un majúscul exercici de jazz amb vocació global que consolida d'una vegada per totes la carrera de McCalla més enllà de la banda mare.

Completaran el cartell el refrescant i desacomplexat rock'n'roll dels londinencs Kitty, Daisy & Lewis, que presentaran "Superscope" (2017) al Teatre Principal (21 de març), i la vigatana Joana Serrat, ambaixadora per excel·lència del so Americana a casa nostra amb un discurs que li ha valgut un ampli reconeixement a escala internacional. Ni més ni menys que Israel Nash va produir el seu darrer disc, un "Dripping Springs" (2017) que li ha obert les portes de prestigiosos escenaris en ambdós costats de l'Atlàntic, i que també ressonarà amb força al propi Teatre Principal (22 de març).


Més informació:
Blues & Ritmes  /  Pàgina web