Francesc Miralles (1944-2023)

FRANCESC MIRALLES
(1944-2023)

Molt trist per la mort de Francesc Miralles, guitarrista i membre fundador de Los Salvajes, una d'aquelles bandes que ho van fer tot, musicalment parlant, en un país on tot estava per fer. Formats el 1962 a casa del mateix Miralles, al barri barceloní del Poble Sec, van ser un dels combos pioners del rock'n'roll tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. Emmirallant-se en el beat i el rhythm & blues britànics, van adaptar al castellà part del catàleg dels Rolling Stones i van lliurar clàssics d'autoria pròpia com "Soy así" o "Es la edad", tots dos de 1966. El músic va morir abans d'ahir a Granollers, on vivia des de feia més de 20 anys.

Avui tinc molt present una etapa de la meva vida en què solíem coincidir sovint quan jo anava de camí cap a casa després de la feina. Eren trobades casuals a peu de carrer, i sempre acabàvem parlant de música. Aleshores ja començaven a quedar lluny els seus dies de rock'n'roll, però encara es mostrava d'allò més entusiasta a l'hora de parlar-ne, i sempre n'acabaves aprenent alguna cosa. També tinc un gran record dels moments que vaig compartir amb ell i amb Delfín Fernández, bateria dels mateixos Salvajes, als estudis de Ràdio Cardedeu, on vam fer un especial del programa El Garatge. Prèviament els havia entrevistat a tots dos i al vocalista Gaby Alegret pel Hanoi 23, l'altre programa que vaig conduir a l'emissora. Descansa en pau, Francesc, i gràcies per tot.

Vint anys de Hanoi 23

Tal dia com avui de fa vint anys va tenir lloc la primera emissió de Hanoi 23, un magazine setmanal de temàtica musical dirigit i conduït per un servidor a la freqüència de Ràdio Cardedeu. No era el primer programa que realitzava, però sí que va ser el primer que va gaudir d'un format definit. I el més important, va suposar una escola privilegiada que em va permetre adquirir l'ofici del periodisme a la vegada que aprenia constantment sobre música. També em va brindar l'oportunitat de conèixer grans professionals de diferents disciplines i, per descomptat, persones meravelloses amb moltes de les quals he compartit grans moments dins i fora d'antena.

El Hanoi em va portar fins i tot a conèixer personalment alguns dels meus referents, com ara Michael Monroe, un dels primers músics a qui vaig entrevistar pel programa i una gran font d'inspiració -el nom de l'espai es derivava dels dos grups que ell mateix havia encapçalat, Hanoi Rocks i Demolition 23-. Hanoi 23 es va emetre amb periodicitat setmanal els diumenges al migdia fins el mes de febrer de 2007. Van ser sis anys molt intensos, i dels quals guardo un molt bon record. Per això m'ha vingut de gust commemorar l'aniversari, i per això em sembla just donar les gràcies una vegada més a totes les persones que em van acompanyar durant aquell apassionant trajecte.

The Fall of Hanoi

Avui fa deu anys que es va emetre l'última edició de Hanoi 23, l'espai radiofònic que un servidor dirigia i conduïa en una emissora local. Havien estat sis anys i mig i 273 emissions comptant la que ens ocupa. I recordo que tractant-se de l'últim programa em vaig saltar el format habitual i em vaig dedicar a punxar durant una hora clàssics i peces de culte que d'alguna manera responien a la raó de ser del Hanoi. Tot plegat va resultar molt més divertit i molt menys traumàtic del que em pensava, si bé els últims minuts se'm van fer lleugerament difícils i la sensació de desconcert un cop fora d'antena va ser considerable. Amb el temps m'he adonat que carregar-me el Hanoi gairebé de la nit al dia va ser un error monumental, però en aquell moment no vaig tenir més remei -o potser sí però no ho vaig saber veure, ara mateix tant és-.

El Garatge

Avui fa deu anys era diumenge. Ho sé perquè aquell 6 de febrer de 2005 vaig començar un programa radiofònic en una emissora local -Ràdio Cardedeu-. El Garatge, es deia -el meu referent era l'Underground Garage de Little Steven-. La temàtica? Doncs tot allò que tingués vinculació amb les cultures mod, sixties i derivats: r&b, soul, psicodèlia, garatge, rock'n'roll, modern jazz, ritmes jamaicans... L'espai s'emetia el primer diumenge de cada mes de 22 a 23h. -la qual cosa, a la llarga, va acabar transformant la ràdio en una mena de club social per a personatges singulars que no sabien on caure morts un diumenge a la nit-. També vaig realitzar emissions especials on convidava gent a qui jo admirava o apreciava -sempre que poguessin aportar alguna cosa a la temàtica del programa-. Entre d'altres, van passar per l'estudi Los Salvajes, Ricky Gil, Miqui Puig, Joan Thelorious (aleshores bateria de Tokyo Sex Destruction) o Maurici Ribera (va venir com a conductor del programa Trilogy Rock de Ràdio Sant Joan; aleshores encara no havia creat el seu alter ego musical The Missing Leech). L'última emissió va tenir lloc el febrer de 2007, i gairebé va coincidir amb la fi de l'altre espai que conduïa un servidor a la mateixa emissora -des de juliol de 2000-, el magazine musical Hanoi 23.