Annus horribilis 2016

David Bowie.

Deixem-nos de tabús, eufemismes i altres capes de maquillatge: si un element ha marcat l'agenda de la música pop durant aquest 2016, ha estat la mort. No és que vingués de nou, els obituaris han format part de la crònica pop (com a mínim) des del fatídic accident d'avió que es va emportar a Buddy Holly i companyia l'any 1959, però sí que ha estat aquest 2016 quan tots -els que fan la música i els que l'escoltem- hem pres consciència d'una mortalitat fins ara mal tapada amb cortines de fum com el mite de l'eterna joventut. El primer senyal d'alarma el donava Lemmy Kilmister, que es desprenia de la seva aurèola immortal tres dies abans del canvi d'any, un 28 de desembre, com si d'una macabra innocentada es tractés. Al cap de tan sols dues setmanes, el 10 de gener, la mort de David Bowie donava el tret de sortida d'un annus horribilis en què la galàxia pop ha tocat definitivament de peus a terra.

Els dotze mesos que vindrien a continuació serien un degoteig constant de figures totèmiques en l'imaginari popular -Prince o Leonard Cohen-, noms de primeríssim ordre -Keith Emerson, Greg Lake, Merle Haggard, Sharon Jones, Mose Allison, Alan Vega, George Martin...- i il·lustres secundaris que també han deixat la seva empremta -Scotty Moore, Phil Chess, Rick Parfitt, Lonnie Mack, Red Simpson...-. Baixes tan nombroses com heterogènies però sovint amb un comú denominador: la dama de negre els reclamava amb arguments tan poc glamurosos com l'edat o la malaltia. Les necrològiques de 2016 no evoquen el romanticisme de les vides portades al límit. No corresponen a bonics cadàvers com els de Jim Morrison, Kurt Cobain o Amy Winehouse, tampoc a la decadència entre heroica i morbosa que va envoltar els finals d'Elvis Presley, Freddie Mercury o Johnny Thunders. Bowie, Cohen, Haggard, Allison, Vega, Chess i tants altres han traspassat tal i com ho fan la majoria de mortals un cop assolides determinades edats.

La mort, o més ben dit la consciència de la pròpia mortalitat, també ha definit una part important de la producció discogràfica aquest 2016. El llenguatge críptic i l'obscur embolcall de "Blackstar" van revelar el seu significat més ocult quan Bowie se'n va anar tan sols dos dies després d'haver-lo vist publicat, catapultant el seu últim disc com un dels llançaments més icònics del que portem de segle i fent de la pròpia mort un element essencial del discurs artístic, un fet fins aleshores inèdit en la música pop. També Leonard Cohen adoptava un to crepuscular al magistral "You Want It Darker". I a casa nostra ho feien Jaume Sisa i Oriol Tramvia -que afortunadament es troben encara entre nosaltres, i que duri-, el primer amb "Malalts del Cel" i el segon amb una revisió i posada al dia del seu clàssic "Bèstia!" (1976). Conscient probablement que s'acosta l'hora de fer balanç, Bob Dylan ha refermat amb "Fallen Angels" la seva comunió amb un dels cançoners més canònics dels darrers cent anys -amb permís del seu propi-. I fins i tot els Rolling Stones, eterns portadors del mite de la immortalitat, semblen tancar un cercle amb "Blue & Lonesome". Un disc de versions de blues amb què actualitzen el format del seu llunyà debut homònim (1964), i un exercici de coherència vital i artística que val per mil curses de fons.