Mick Abrahams (1943-2025)

Ha mort Mick Abrahams, membre fundador de Jethro Tull i guitarrista de la banda durant la seva primeríssima època. El batec blues rock que contrastava amb la visió progressiva d'Ian Anderson. Al final es va acabar imposant aquesta última i la resta va ser història. Abrahams va sortir del conjunt després de publicar el primer àlbum, "This Was" (1968). I va seguir el seu propi camí, primer al capdavant de Blodwyn Pig, posteriorment liderant la seva pròpia banda. Mai va arribar a les cotes de popularitat dels Tull, però va fer música que val molt la pena escoltar.

Mig segle de "Thick as a Brick"

El disc conceptual que es reia de tots els discos conceptuals. Una estratosfèrica suite progressiva en dues parts. Una sola peça de gairebé tres quarts d'hora de durada on hi passa pràcticament de tot. També l'obra capital de Jethro Tull amb permís d'"Aqualung" (1971), publicat un any abans. Es commemora avui mig segle de la sortida de "Thick as a Brick" (1972), el cinquè àlbum d'Ian Anderson, Martin Barre i companyia. Un treball que al seu dia no va acabar de convèncer la crítica –sí al públic-, però que el pas del temps ha rehabilitat com un clàssic absolut del rock dels 70.

Amb un disseny de coberta que volia semblar un diari, "Thick as a Brick" es va presentar com l'adaptació musical d'un poema d'un nen de vuit anys que hauria respost al nom de Gerald Bostock. La realitat és que el tal Bostock no existia, i que tot plegat era obra d'Anderson, disposat a riure's –d'una manera molt britànica, per cert- dels crítics que havien qualificat "Aqualung" com un àlbum conceptual. El resultat és una obra que es pot entendre perfectament al marge de la broma de torn, amb una banda en plena forma i Anderson integrant un cop més la flauta travessera al llenguatge rocker.

50 anys d'"Aqualung"

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"Aqualung" (1971), l'àlbum que va catapultar Jethro Tull fins a les més altes esferes del rock progressiu i el folk rock en la seva concepció més genuïnament britànica, també el plàstic que va fer de la flauta travessera un instrument acceptable dins del cànon rocker. D'acord, Ian Anderson, Martin Barre i companyia solen ser crucificats sense pietat pels guardians de determinades essències rockeres, però els seus detractors s'ho perden quan el llegat de la banda es fonamenta en obres tan incontestables com aquest quart disc.

Onze pistes que alternen cristal·lins passatges folk amb robustos riffs propers al hard rock, amb la feréstega flauta d'Anderson i la seva veu propera com a fils conductors. I un cançoner dividit en dues parts que molts crítics de l'època van interpretar com un àlbum conceptual, afirmació negada des d'aleshores pel propi Anderson si bé la cara b –amb títols tan potents com "Locomotive Breath"- es centra líricament en diferenciar el concepte Déu del concepte religió. Per la cara a, en canvi, hi desfilen personatges com el sense sostre de la peça titular o la prostituta adolescent de la fascinant "Cross-Eyed Mary", que avui faria saltar tota mena d'alarmes.