Ignacio Julià - "Nomad" (1977)

No és un film per a tots els públics, ni falta que fa. "Nomad" (1977) és una cinta experimental rodada en aquest costat dels Pirineus tan sols dos anys després que comencés allò que algú anomenaria Transició i mentre al món anglosaxó esclatava la bomba punk. Rodada en Súper-8, encadenant plans estàtics i amb cançons de la Velvet Underground com a banda sonora, "Nomad" és també l'última pel·lícula d'Ignacio Julià, que abans de centrar-se en el periodisme musical -primer a Star i després a Ruta 66- s'havia dedicat al cinema. La cinta ha estat recentment restaurada per la Filmoteca de Catalunya i es pot visionar -i escoltar- a Vimeo.

Els mites del romanticisme

"Los mitos del romanticismo fueron tan potentes que aún los sufrimos. Byron es Keith Richards, Sid Vicious o Pete Doherty, Jeff Buckley se ahogó como Shelley, y así hasta el infinito. El imperio de la intuición y lo irracional por encima de la mente y el cálculo es puro rock'n'roll. Elvis entrando en Sun Records es Rimbaud llegando a París desde el pueblo, ambos desconociendo quienes eran. Syd Barrett, el artista quemado en su propia hoguera. En el fondo es mierda de niños, pero tan potente que la compramos generación tras generación. Nadie quiere ser viejo y sensato pero tampoco quiere morirse nadie a los 21. Cada mes esperas poner la radio y escuchar 'Train in Vain'". Carlos Zanón, en una entrevista signada per Ignacio Juliá i publicada aquest mes de març per Ruta 66. Perquè després diguin que això de mirar enrere és cosa dels temps que corren. Per cert, l'última obra de Zanón, "Yo fui Johnny Thunders" (2014), és des d'ara mateix un clàssic de la literatura negra amb denominació d'origen barcelonina.

Peter Buck: "Tocant per a 200 persones en tinc prou"

Peter Buck.

La vida de Peter Buck va canviar de dalt a baix un cop oficialitzada la dissolució de R.E.M., ara fa dos anys. El guitarrista va passar del soroll de les grans gires a un dia a dia marcat pel seu gran amor, la música. L'any passat va editar un disc en solitari amb títol homònim, de tirada limitada i disponible únicament en vinil. Sense ganes ni necessitat de promocionar-lo a gran escala, es dedica ara a presentar-lo en sales petites que mai hauria pogut trepitjar amb la seva banda de tota la vida -mesos enrere va estar a Barcelona obrint pel seu bon amic Robyn Hitchcock-. Tot plegat, forma part d'una filosofia vital que Buck resumeix a l'edició d'octubre de Ruta 66, amb Ignacio Juliá com a interlocutor. "No vaig a grans concerts, a no ser que sigui amic de la banda, només vaig a clubs petits a veure grups que m'interessen", confessa, "això és el que vull fer, vendre discos només a gent que vulgui anar a botigues de discos i comprar-los. No sonaran a la ràdio, els interpretaré en petits clubs com aquest. No sé quanta gent vindrà aquesta nit a veure'ns, però jo ho faré tan bé com pugui". "No tocaré dues hores, però trenta-cinc o quaranta minuts està molt bé, notes com s'allibera l'energia, et sents de fàbula", afegeix, "i no necessito tocar per a mil persones, amb 200 en tinc prou". Una actitud totalment contrària a un negoci que, com el món que ens envolta, només sap pensar en termes de mercat, promoció i xifres. La de qui valora conceptes com la proximitat o la feina ben feta per sobre de la quantitat o la fredor dels números. La de qui prefereix vendre pocs discos però vendre'ls a la gent que estima la música, en comptes d'escampar milions d'arxius digitals per al consum de qui ni tan sols es molesta en escoltar. La microeconomia com a antídot contra el corporativisme. Que n'aprengui Frank Black.