Peter Buck: "Tocant per a 200 persones en tinc prou"

Peter Buck.

La vida de Peter Buck va canviar de dalt a baix un cop oficialitzada la dissolució de R.E.M., ara fa dos anys. El guitarrista va passar del soroll de les grans gires a un dia a dia marcat pel seu gran amor, la música. L'any passat va editar un disc en solitari amb títol homònim, de tirada limitada i disponible únicament en vinil. Sense ganes ni necessitat de promocionar-lo a gran escala, es dedica ara a presentar-lo en sales petites que mai hauria pogut trepitjar amb la seva banda de tota la vida -mesos enrere va estar a Barcelona obrint pel seu bon amic Robyn Hitchcock-. Tot plegat, forma part d'una filosofia vital que Buck resumeix a l'edició d'octubre de Ruta 66, amb Ignacio Juliá com a interlocutor. "No vaig a grans concerts, a no ser que sigui amic de la banda, només vaig a clubs petits a veure grups que m'interessen", confessa, "això és el que vull fer, vendre discos només a gent que vulgui anar a botigues de discos i comprar-los. No sonaran a la ràdio, els interpretaré en petits clubs com aquest. No sé quanta gent vindrà aquesta nit a veure'ns, però jo ho faré tan bé com pugui". "No tocaré dues hores, però trenta-cinc o quaranta minuts està molt bé, notes com s'allibera l'energia, et sents de fàbula", afegeix, "i no necessito tocar per a mil persones, amb 200 en tinc prou". Una actitud totalment contrària a un negoci que, com el món que ens envolta, només sap pensar en termes de mercat, promoció i xifres. La de qui valora conceptes com la proximitat o la feina ben feta per sobre de la quantitat o la fredor dels números. La de qui prefereix vendre pocs discos però vendre'ls a la gent que estima la música, en comptes d'escampar milions d'arxius digitals per al consum de qui ni tan sols es molesta en escoltar. La microeconomia com a antídot contra el corporativisme. Que n'aprengui Frank Black.