Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jamboree. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jamboree. Mostrar tots els missatges

dijous, 30 de setembre del 2021

Lonnie Smith (1942-2021)

LONNIE SMITH
(1942-2021)

Ha mort el gran Lonnie Smith, també conegut com a Dr. Lonnie Smith, mestre de mestres de l'orgue Hammond i pioner del soul jazz més còsmic. Per al record queden actuacions com les que va oferir la tarda i la nit del 14 de març de 2015 a la sala Jamboree, on va arribar a transformar un bastó metàl·lic en instrument de percussió i en va extreure sonoritats a priori impossibles. Tenia aleshores 73 anys i tancava una gira europea per la porta gran a l'emblemàtic local de la plaça Reial barcelonina.

Smith va treballar al costat de figures com George Benson abans d'encetar la seva pròpia carrera solista amb àlbums com "Finger Lickin' Good Soul Organ" (1967), "Think!" (1968) o "Move Your Hand" (1970), clàssics absoluts del jazz del seu temps i fulls de ruta essencials per a qualsevol aspirant a organista en aquest gènere musical. Paral·lelament va iniciar una fructífera associació amb el saxofonista Lou Donaldson, amb qui va gravar títols igualment imprescindibles com "Alligator Boogaloo" (1967).

Durant molt de temps s'havia mantingut lluny de l'estudi de gravació. Preferia enregistrar els seus discos en directe, a l'escenari, el seu hàbitat natural i l'entorn on millor s'expressava. Tot i això, últimament havia tornat a optar per la primera via. La seva última obra d'estudi, "Breathe", va veure la llum aquest mateix 2021 i hi destacaven dos hipnòtics duets amb un magnífic Iggy Pop que segueixen valent el seu pes en or però no haurien d'eclipsar les bondats de tot el conjunt. Se n'ha anat amb 79 anys un dels més grans del seu àmbit i més enllà.

dimarts, 19 de novembre del 2019

Namina - "Ens endurem el vent" (2019)

Namina, tal i com mai abans l'havíem escoltat - Foto Xevi Casas.
Acabats minimalistes i textures hivernals que contrasten amb tot allò que Namina havia fet fins ara, alhora que refermen la singularitat del seu discurs. La barcelonina presentarà "Ens endurem el vent" aquest diumenge, 24 de novembre, a la sala Jamboree.

La música de Namina sempre ha viatjat a nivell discursiu per una mena de terra de ningú. Fins a data d'avui, el seu repertori s'ha emmirallat en gèneres com el rock, el folk, el jazz o fins i tot el blues, però mai s'ha acabat de casar amb cap etiqueta. Que la barcelonina hagi optat a més per fer de les seves arrels transatlàntiques –pare català i mare brasilenya- un dels pilars del seu discurs, s'ha acabat traduint sobre el terreny en una de les veus més singulars de la cançó catalana –que no pas necessàriament en català- de la passada dècada.

Les quatre pistes que conformen el seu darrer ep, "Ens endurem el vent" (2019), refermen aquesta tendència però alhora trenquen amb els paràmetres estètics dels seus dos predecessors –"Orlando" (2014) i "Ígnia" (2016)-. Es manté aquell gust innat per la sofisticació, però ara es manifesta a través d'uns acabats minimalistes i d'unes atmosferes gairebé hivernals que contrasten amb la calidesa i les tonalitats més o menys assolellades que fins ara havien definit l'obra de Natàlia Miró.

El disc s'obre amb les textures amables de la peça titular, un exercici de jazz vocal amb aires soul que es pot contemplar com la pista més lluminosa del conjunt. La segueixen el pop sintètic i crepuscular de "Mala herba" i l'èpica a contrallum de "M'he fet una esquerda a la clofolla", una de les joies de la corona d'aquest ep i des d'ara mateix un dels punts forts del repertori de Namina. I la creixent tensió de "Quin doll" tanca el plàstic amb aromes dels 90 que al mateix temps deixen la porta oberta a nous cops de timó discursius a curt termini. Namina, tal i com mai abans l'havíem escoltat.


Més informació:
Namina  /  Pàgina web
Jamboree  /  Pàgina web

diumenge, 28 d’abril del 2019

El blues d'una jornada de reflexió

Capella, Swanson, Weht i Hinojosa: Magnolia, la nit passada al Jamboree.
MAGNOLIA
Jamboree, Barcelona
27 d'abril de 2019

El concert de presentació del segon disc de Magnolia, "This Joint's too Hip for Me" (2019), va coincidir amb les últimes hores d'una jornada de reflexió que augurava uns resultats electorals, com a mínim, inquietants. Myriam Swanson s'hi va referir en més d'una ocasió tot fent gala d'aquella ironia marca de la casa que sol gastar la vocalista quan s'enfila a l'escenari. Un recurs ideal per a dinamitzar el ritme de qualsevol actuació. I el recordatori que sovint, però sobretot quan sembla que hagin d'anar mal dades, un club de jazz com el Jamboree pot esdevenir el refugi ideal contra el soroll del món exterior.

Van trencar el gel amb el contagiós boogie-woogie de "Get Out the Door", una de les sis composicions pròpies amb què el quartet barceloní -Myriam Swanson (veu), Francesc Capella (piano), Paco Weht (contrabaix) i Xavi Hinojosa (bateria)- ha marcat terreny en aquest segon àlbum. Tota la carn a la graella de bon principi, i l'inici d'un senyor recital que va alternar estàndards com "Bang Bang Boogie" (Nat King Cole Trio) o "Two Ladies in the Shade of the Banana Tree" (Truman Capote) amb altres reclams de pròpia autoria com "Have You Seen My Guy?" o "You Could Be My Next Mistake".

Van encetar una climàtica recta final amb la titular "This Joint's too Hip for Me", original de Betty Hall Jones que la nit passada semblava feta a mida de Swanson i companyia. I, ja en tanda de bisos, la vocalista es va posar seriosa tot dedicant a la democràcia una emocionant i emotiva "To Send My Love" -una altra peça de collita pròpia- abans d'acomiadar-se del respectable per la porta gran amb una frenètica "Burnt Toast and Black Coffee" (Shorty Long). Un passi rodó de cap a peus. I una formació que no tan sols ha vingut a reivindicar una tradició, la del jazz vocal, sinó sobretot a dir-hi la seva i a deixar-hi empremta.

dijous, 25 d’abril del 2019

Magnolia - "This Joint's too Hip for Me" (2019)

Desenterrant les joies ocultes del jazz vocal - Foto Noemí Elías.
Magnolia és un quartet barceloní de jazz vocal encapçalat per la polifacètica Myriam Swanson. I el seu segon disc, "This Joint's too Hip for Me", un viatge d'anada i tornada cap a l'elegància dels clubs nocturns de la Nova York dels anys 30, la Chicago dels anys 40 o el Hollywood dels anys 50. El presentaran aquest dissabte, 27 d'octubre, a la sala Jamboree. En parlem amb la mateixa vocalista.

La de Myriam Swanson no és tan sols una de les veus més arrelades i reconeixibles que ha conegut el blues barceloní durant les últimes dècades, també n'és una de les més eclèctiques i versàtils. Quan no canta blues, el registre tot terreny de Swanson pot estar-se dedicant perfectament a eixamplar els horitzons del rock'n'roll al capdavant dels incombustibles Flamingo Tours o, en el cas que ens ocupa, a retre homenatge a l'era daurada del jazz vocal amb un projecte, Magnolia, que acaba de lliurar un segon disc dels que bé valen el seu pes en or.

"This Joint's too Hip for Me" (2019, Fresh Sound Records) és un viatge d'anada i tornada cap a l'elegància dels clubs nocturns de la Nova York dels anys 30, la Chicago dels anys 40 o el Hollywood dels anys 50. Un testimoni d'uns temps carregats de romanticisme i aquell grau d'innocència que potser mai s'hauria d'haver perdut, i a la vegada una prova de vida de tota una sèrie de llenguatges i registres que es resisteixen a passar a millor vida malgrat el pas del temps, els canvis que aquest comporta i l'evolució de la música popular al llarg dels anys.

"Com deia la meva àvia, ser original no significa res més que tornar al propi origen", apunta Swanson. "Keith Richards diu que el jazz i el blues són el millor que els Estats Units han aportat al món, i hi estic d'acord. Tots els grups de pop i de rock s'emmirallen en el blues i el jazz. No tan sols en són l'arrel sinó també un component essencial, com l'oli d'oliva a la dieta mediterrània. Per tant, el seu pes en la música contemporània segueix essent inabastable. El problema és que de vegades no volem reconèixer d'on venim i ens refugiem en l'arrogància".


LA CONSOLIDACIÓ

"This Joint's too Hip for Me" arriba quatre anys després del debut de la formació, el directe "That's a Plenty" (2015), i consolida el quartet que completen Francesc Capella (piano), Paco Weht (contrabaix) i Xavi Hinojosa (bateria). "Aquell primer disc pretenia presentar Magnolia de la forma més natural possible, que és tal i com sonem a l'escenari. I aquest segon treball manté i fins i tot reforça aquella sensació de frescor. Malgrat ser un àlbum d'estudi, l'hem gravat tots junts, com si es tractés d'un altre directe i procurant conservar aquella immediatesa que hauria de definir un disc de jazz", explica Swanson.

L'altra gran novetat d'aquest segon disc és la introducció de composicions originals. Si "That's a Plenty" es conformava exclusivament de títols aliens, gairebé la meitat del nou repertori són temes de pròpia autoria. En aquest sentit, compondre peces noves que respectin una determinada tradició però alhora evitin els tòpics i la repetició d'esquemes, pot ser a aquestes alçades tot un repte. Magnolia l'han superat, i ho han fet amb nota. "Quan tens una cita amb algú que t'atrau, fas el possible per agradar a aquesta persona. Amb la música passa el mateix. A més de la interpretació, cal estar a l'alçada i aportar alguna cosa de tu mateix".


COMPARTIR I RECUPERAR

Pel que fa al capítol de versions, entre els títols escollits hi figuren talls enregistrats originalment per Mike Pedicin ("Burnt Toast and Black Coffee"), Nellie Lutcher ("He's a Real Gone Guy") o Betty Hall Jones ("This Joint's too Hip for Me"). Autors i composicions que novament defugen l'evidència, i una selecció on abunden les joies ocultes que molts arribaran a descobrir precisament a través d'aquestes noves lectures. "A més d'escoltar música, la comentem i la compartim. Personalment, a l'hora de fer un disc, m'agrada poder enriquir aquest procés i viatjar a través de la pròpia música. Perquè, en el fons, l'oient també vol participar d'aquest viatge", matisa la vocalista.

"Hi ha molts artistes inspiradors i meravellosos per honorar, celebrar, visitar i, si es dóna el cas, recuperar. Poder fer aquest viatge és una recompensa per a la nostra professió", afegeix. "'Burnt Toast and Black Coffee' la vaig voler gravar perquè m’encanta el rhythm & blues de Mike Pedicin, però em vaig inspirar en l’original de Shorty Long, que era més jazzy. A Nellie Lutcher li tinc molta estima perquè 'That’s a Plenty' va ser de les primeres cançons de jazz que vaig cantar en públic, una gran pianista i cantant dels anys 40. Betty Hall Jones era una altra pianista i cantant, simplement, brutal. El criteri a l'hora de triar les cançons és la melomania i, particularment en aquest disc, la passió pel Nat King Cole Trio".


LA PRESENTACIÓ

Magnolia presentaran "This Joint's too Hip for Me" aquest dissabte, 27 d'abril, a la sala Jamboree, un dels epicentres històrics del jazz a la Ciutat Comtal. "Per mi, el Jamboree equival a tot el llegat dels músics que han vingut a fer jazz a Barcelona des dels anys 60, i també al de tots aquells altres que han defensat el jazz des de la mateixa ciutat. No se m'acut cap lloc millor on presentar un disc", conclou Swanson. "De petita anava a la Boite, i després vaig començar a anar al Jamboree. Sento una estima molt gran per la família Mas, amb ells he crescut com a espectadora i com a artista. El d'aquest dissabte serà un concert íntim i personal, amb totes les històries que hi ha darrere de cada tema i amb la química que uneix els components del grup". Més informació i entrades en aquest enllaç.

dimecres, 10 de febrer del 2016

Sense equipatge

Eleanor Friedberger.
ELEANOR FRIEDBERGER + ALBERTO MONTERO
Jamboree, Barcelona
9 de febrer de 2016

Ja pot Eleanor Friedberger haver protagonitzat una cançó de Franz Ferdinand -d'això fa molt de temps- i haver vist com la totpoderosa Uncut destacava el seu darrer treball, "New View" (2016), com a disc del mes tot atorgant-li un nou sobre deu -d'això fa tan sols unes setmanes, mostra inequívoca d'un present creatiu prou sòlid per a eclipsar tot reclam passat de color rosa-, que ni una cosa ni l'altra li garanteixen cap immunitat davant les fatalitats del dia a dia. La nord-americana va arribar a Barcelona lleugera d'equipatge: la companyia aèria de torn havia extraviat tant els seus efectes personals com la seva guitarra, havent de recórrer a un instrument que li era estrany però del qual va saber treure suc al llarg d'una hora llarga. Peces de tota la seva trajectòria -incloses cites puntuals a Fiery Furnaces-, desplegades sense ornaments, en un marc de proximitat i des de la més absoluta fragilitat. Minuts abans havia estat el valencià Alberto Montero qui també havia reduït a la mínima expressió un repertori de textura suau i múltiples tonalitats. Orgàniques, tardorenques i amb el punt just d'acidesa, les seves cançons van anar de menys a més tot perfilant un discurs essencialment mediterrani i tan arrelat com renovador.

dimarts, 26 de gener del 2016

Eleanor Friedberger


No sé si sóc, però a cada fotografia seva que veig Eleanor Friedberger em recorda més i més a una jove Patti Smith. Bon o mal senyal? No en tinc ni idea, però del que no tinc cap dubte és de l'alçada d'aquests discos que signa amb el seu nom i que certifiquen tota la vida que pot arribar-hi a haver més enllà dels ara per ara aparcats Fiery Furnaces. L'últim duu per títol "New View" (2016) i inclou cançons tan rodones com "Sweetest Girl", "Your Word" o la irresistible "He Didn't Mention His Mother" -no se'n perdin el videoclip-. La presentació en directe a Barcelona tindrà lloc en un entorn pròxim, càlid i recollit, el de la sala Jamboree de la plaça Reial. Serà el 9 de febrer amb tot un Alberto Montero exercint com a il·lustre teloner.

diumenge, 15 de març del 2015

Màgia i exorcisme


DR. LONNIE SMITH
Jamboree, Barcelona
14 de març de 2015

Fa molts anys que Dr. Lonnie Smith no edita cap disc d'estudi. Prefereix enregistrar la seva música directament als escenaris, durant el decurs d'unes actuacions que per norma general esdevenen autèntiques experiències. N'és una mostra el seu treball més recent, "The Healer" (2012), tot un viatge sònic que presenta el veterà organista als comandaments d'un trio tan permeable com obert de mires, el que completen Jonathan Kreisberg i Jamire Williams a la guitarra i a la bateria respectivament. La mateixa formació que l'ha acompanyat durant un mes per escenaris d'arreu d'Europa i que ahir s'acomiadava del Vell Continent des de la sala Jamboree: "Demà al matí hem d'agafar un avió a primera hora", explicava un cop acabat el segon dels dos passis que hi va oferir.

Un set que no va viure el seu clímax de la mà d'aquell Hammond B3 des del qual ha eixamplat Smith els horitzons de la música contemporània -i amb el qual va traçar la nit passada tota una muntanya russa d'intensitat i profunditat variables-, sinó d'un bastó metàl·lic prèviament connectat a una pastilla electromagnètica que va fer servir com a exòtic instrument de percussió. A mida que el colpejava, n'extreia freqüències pròpies d'un baix elèctric passat pel filtre d'una bona col·lecció de pedals. Màgia i exorcisme a càrrec d'un infatigable explorador del so. Un visionari que amb 73 anys manté viva la seva passió i la vocació renovadora. Per això no té sentit tancar-lo en un estudi de gravació. Per això cada una de les seves actuacions és una experiència única. Per això és l'escenari l'únic lloc on pot realitzar-se la seva obra. Mestre amb totes les lletres.