Magnolia - "This Joint's too Hip for Me" (2019)

Desenterrant les joies ocultes del jazz vocal - Foto Noemí Elías.

Magnolia és un quartet barceloní de jazz vocal encapçalat per la polifacètica Myriam Swanson. I el seu segon disc, "This Joint's too Hip for Me", un viatge d'anada i tornada cap a l'elegància dels clubs nocturns de la Nova York dels anys 30, la Chicago dels anys 40 o el Hollywood dels anys 50. El presentaran aquest dissabte, 27 d'octubre, a la sala Jamboree. En parlem amb la mateixa vocalista.

La de Myriam Swanson no és tan sols una de les veus més arrelades i reconeixibles que ha conegut el blues barceloní durant les últimes dècades, també n'és una de les més eclèctiques i versàtils. Quan no canta blues, el registre tot terreny de Swanson pot estar-se dedicant perfectament a eixamplar els horitzons del rock'n'roll al capdavant dels incombustibles Flamingo Tours o, en el cas que ens ocupa, a retre homenatge a l'era daurada del jazz vocal amb un projecte, Magnolia, que acaba de lliurar un segon disc dels que bé valen el seu pes en or.

"This Joint's too Hip for Me" (2019, Fresh Sound Records) és un viatge d'anada i tornada cap a l'elegància dels clubs nocturns de la Nova York dels anys 30, la Chicago dels anys 40 o el Hollywood dels anys 50. Un testimoni d'uns temps carregats de romanticisme i aquell grau d'innocència que potser mai s'hauria d'haver perdut, i a la vegada una prova de vida de tota una sèrie de llenguatges i registres que es resisteixen a passar a millor vida malgrat el pas del temps, els canvis que aquest comporta i l'evolució de la música popular al llarg dels anys.

"Com deia la meva àvia, ser original no significa res més que tornar al propi origen", apunta Swanson. "Keith Richards diu que el jazz i el blues són el millor que els Estats Units han aportat al món, i hi estic d'acord. Tots els grups de pop i de rock s'emmirallen en el blues i el jazz. No tan sols en són l'arrel sinó també un component essencial, com l'oli d'oliva a la dieta mediterrània. Per tant, el seu pes en la música contemporània segueix essent inabastable. El problema és que de vegades no volem reconèixer d'on venim i ens refugiem en l'arrogància".


LA CONSOLIDACIÓ

"This Joint's too Hip for Me" arriba quatre anys després del debut de la formació, el directe "That's a Plenty" (2015), i consolida el quartet que completen Francesc Capella (piano), Paco Weht (contrabaix) i Xavi Hinojosa (bateria). "Aquell primer disc pretenia presentar Magnolia de la forma més natural possible, que és tal i com sonem a l'escenari. I aquest segon treball manté i fins i tot reforça aquella sensació de frescor. Malgrat ser un àlbum d'estudi, l'hem gravat tots junts, com si es tractés d'un altre directe i procurant conservar aquella immediatesa que hauria de definir un disc de jazz", explica Swanson.

L'altra gran novetat d'aquest segon disc és la introducció de composicions originals. Si "That's a Plenty" es conformava exclusivament de títols aliens, gairebé la meitat del nou repertori són temes de pròpia autoria. En aquest sentit, compondre peces noves que respectin una determinada tradició però alhora evitin els tòpics i la repetició d'esquemes, pot ser a aquestes alçades tot un repte. Magnolia l'han superat, i ho han fet amb nota. "Quan tens una cita amb algú que t'atrau, fas el possible per agradar a aquesta persona. Amb la música passa el mateix. A més de la interpretació, cal estar a l'alçada i aportar alguna cosa de tu mateix".


COMPARTIR I RECUPERAR

Pel que fa al capítol de versions, entre els títols escollits hi figuren talls enregistrats originalment per Mike Pedicin ("Burnt Toast and Black Coffee"), Nellie Lutcher ("He's a Real Gone Guy") o Betty Hall Jones ("This Joint's too Hip for Me"). Autors i composicions que novament defugen l'evidència, i una selecció on abunden les joies ocultes que molts arribaran a descobrir precisament a través d'aquestes noves lectures. "A més d'escoltar música, la comentem i la compartim. Personalment, a l'hora de fer un disc, m'agrada poder enriquir aquest procés i viatjar a través de la pròpia música. Perquè, en el fons, l'oient també vol participar d'aquest viatge", matisa la vocalista.

"Hi ha molts artistes inspiradors i meravellosos per honorar, celebrar, visitar i, si es dóna el cas, recuperar. Poder fer aquest viatge és una recompensa per a la nostra professió", afegeix. "'Burnt Toast and Black Coffee' la vaig voler gravar perquè m’encanta el rhythm & blues de Mike Pedicin, però em vaig inspirar en l’original de Shorty Long, que era més jazzy. A Nellie Lutcher li tinc molta estima perquè 'That’s a Plenty' va ser de les primeres cançons de jazz que vaig cantar en públic, una gran pianista i cantant dels anys 40. Betty Hall Jones era una altra pianista i cantant, simplement, brutal. El criteri a l'hora de triar les cançons és la melomania i, particularment en aquest disc, la passió pel Nat King Cole Trio".


LA PRESENTACIÓ

Magnolia presentaran "This Joint's too Hip for Me" aquest dissabte, 27 d'abril, a la sala Jamboree, un dels epicentres històrics del jazz a la Ciutat Comtal. "Per mi, el Jamboree equival a tot el llegat dels músics que han vingut a fer jazz a Barcelona des dels anys 60, i també al de tots aquells altres que han defensat el jazz des de la mateixa ciutat. No se m'acut cap lloc millor on presentar un disc", conclou Swanson. "De petita anava a la Boite, i després vaig començar a anar al Jamboree. Sento una estima molt gran per la família Mas, amb ells he crescut com a espectadora i com a artista. El d'aquest dissabte serà un concert íntim i personal, amb totes les històries que hi ha darrere de cada tema i amb la química que uneix els components del grup". Més informació i entrades en aquest enllaç.