Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris James Coburn. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris James Coburn. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de desembre del 2023

50 anys de "Band on the Run"


Els primers anys de la dècada dels 70 van ser difícils per a Paul McCartney. A la brutal ressaca que va esdevenir la desfeta dels Beatles, s'hi sumava el poc entusiasme amb què la crítica i una part del públic havien rebut obres com "Ram" (1971) o els dos primers àlbums dels Wings, "Wild Life" (1971) i "Red Rose Speedway" (1973). Cansat de tot i qui sap si de tothom, va decidir anar-se'n a gravar el tercer treball de la seva aleshores nova banda tan lluny com li fos possible del Regne Unit. I d'aquesta manera, consultant la llista d'estudis de què disposava la disquera EMI arreu del món, va anar a parar a Lagos, Nigèria, on va prendre forma el que esdevindria "Band on the Run" (1973), possiblement el seu treball més canònic al marge dels Fab Four, publicat avui fa 50 anys.

No és que el camí cap al plàstic en qüestió fos fàcil. De fet, va ser tan accidentat que costa de creure que el projecte arribés a bon port. D'entrada, Denny Seiwell i Henry McCullough van deixar el grup durant els assajos a la granja escocesa de McCartney. Amb aquestes, l'exBeatle va volar a Nigèria amb uns Wings reduïts a la seva esposa, Linda McCartney, i al sempre fidel Denny Laine –i, a falta d'una banda sencera, es va fer càrrec d'instruments com la bateria durant les sessions de gravació-. Després, el matrimoni McCartney va ser atracat a cop de ganivet als carrers de Lagos, emportant-se els lladres una bossa amb maquetes del disc de les quals mai més s'ha sabut res. Per si això fos poc, la comitiva va rebre una visita poc amistosa de Fela Kuti, que es va presentar a l'estudi amb molt males maneres i acusant el de Liverpool d'apropiar-se de la música nigeriana.

Res més lluny de la realitat, perquè "Band on the Run" és un disc de pop marca de la casa, que es podria haver gravat perfectament a Abbey Road –es va acabar d'enregistrar als estudis AIR de George Martin a Londres, si bé totes les tasques de producció van anar a càrrec de Macca-. Un àlbum lluminós i vitalista, optimista fins i tot –la peça titular s'inspirava en l'acostament als seus excompanys de grup tan bon punt John Lennon, George Harrison i Ringo Starr havien trencat relacions amb Allen Klein-. També una obra rodona de cap a peus, que va tornar-li a McCartney la confiança de tot el seu públic i el favor d'una crítica que el va saludar amb els braços oberts. Començava una nova etapa massiva d'una carrera que quedava totalment redreçada.

"Band on the Run" és un d'aquells àlbums on no hi sobra absolutament res, però sí que hi destaquen pistes com "Jet", amb aquella urgència reggae que s'anticipava ben bé quatre o cinc anys a la New Wave. Com el blues rock humit i nocturn de "Let Me Roll It", el soft rock orgànic de "Bluebird" o els traços onírics d'un "No Words" que hauria encaixat perfectament al disc Blau dels Beatles. I després tenim "Band on the Run", la cançó. Cinc gloriosos minuts de ganxo melòdic, alta sofisticació i intensitat creixent. Una suite en tres moviments que comença a ritme de càlid pop sintètic i acaba a cop de dinàmic folk rock. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, obra de Clive Arrowsmith, que mostra els Wings fent de fugitius, envoltats de celebritats com James Coburn o Christopher Lee.

dijous, 13 de juliol del 2023

50 anys de "Pat Garrett & Billy the Kid"


La crítica el va castigar al seu moment. Un fet comprensible tenint en compte que no es tractava d'un àlbum convencional sinó d'una banda sonora, i que com a tal requeria un format propi alhora que atorgava al seu autor certes llicències i certes llibertats que fins aleshores no s'havia permès a l'estudi –i parlem d'algú que s'ha caracteritzat per haver fet sempre i seguir fent a data d'avui allò que li dona la gana, i només faltaria que hagués de ser d'una altra manera-. En tot cas, el temps li ha acabat donant la raó de forma incondicional.

Avui fa 50 anys que Bob Dylan va publicar "Pat Garrett & Billy the Kid" (1973), banda sonora de la pel·lícula del mateix títol dirigida per Sam Peckinpah –estrenada un parell de mesos abans-, western crepuscular i revisionista on el de Duluth actuava en un repartiment encapçalat per James Coburn i Kris Kristofferson. Parlem de l'àlbum de la totèmica i eterna "Knockin' on Heaven's Door", però també d'instrumentals tan preciosos com "Cantina Theme (Workin' for the Law)" o "Turkey Chase" –amb aquell deliciós aire hillbilly que avançava per l'esquerra a tota la generació del country rock-. També de les tres variacions del tema "Billy".

Com a curiositat, Dylan va deixar gravades diverses maquetes de temes inacabats durant les sessions de l'àlbum, Dues d'aquelles peces van ser recuperades i completades dècades més tard per Old Crow Medicine Show, que van acreditar el de Duluth com a coautor. Es tracta de "Rock Me Mama", rebatejada com a "Wagon Wheel" i inclosa al debut homònim del grup (2004), i de "Sweet Amarillo", inclosa a "Remedy" (2014). Encara com a curiositat, el bateria de la mateixa banda, Jerry Pentecost –qui encara no formava part del grup al moment de gravar aquests àlbums- és l'actual bateria de Dylan al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.