No devia resultar gaire fàcil ser Paul McCartney el 1973. Si una part de l'opinió pública l'assenyalava (injustament) com a principal culpable del trencament dels Beatles, els seus moviments en l'àmbit estrictament discogràfic eren rebuts amb força fredor tant pel respectable com per una crítica que no va tenir pietat a l'hora de carregar contra àlbums com "Wild Life" (1971), el debut de Wings, o el seu successor, un "Red Rose Speedway" (1973) que va veure la llum avui fa 50 anys. A tots dos els ha acabat fent justícia el pas del temps, però és cert que al segon li costa més resistir certes comparacions.
A "Red Rose Speedway" se'l sol recordar sobretot com el disc de "My Love", l'eterna balada que l'exBeatle va dedicar a Linda McCartney, qui aleshores era la seva esposa –i component de Wings juntament amb Denny Laine, Denny Seiwell i Henry McCullough-. També una peça que s'ha mantingut als repertoris de directe de Macca al llarg de les dècades. Però cal fixar-se igualment en el rock estripat de "Big Barn Bed", els aires country de "One More Kiss", l'èpica majestuositat de "Little Lamb Dragonfly" i la sofisticació pop d'un "When the Night" que en termes estètics reconnecatava McCartney amb l'etapa crepuscular dels Fab Four. Atenció també a l'hipnòtic viatge de la instrumental "Loup (1st Indian on the Moon)".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada