Jim Ladd (1948-2023)

JIM LADD
(1948-2023)

"There goes the last DJ / Who plays what he wants to play / And says what he wants to say, hey hey hey / And there goes your freedom of choice / There goes the last human voice / There goes the last DJ". Ho cantava Tom Petty a la peça que titulava "The Last DJ" (2002), el seu onzè àlbum amb els Heartbreakers. Una cançó que es podia entendre com un crit de resistència davant del corporativisme creixent de la indústria del disc, i que s'inspirava en la figura del disc jockey radiofònic Jim Ladd.

Veterà d'un ofici que havia començat a practicar durant la segona meitat de la dècada dels 60, Ladd va ser un dels últims disc jockeys nord-americans que seleccionaven la música que sonava als seus programes –una pràctica que la majoria d'emissores comercials han anat erradicant de les seves graelles-. "Well you can't turn him into a company man / You can't turn him into a whore / And the boys upstairs just don't understand anymore", començava dient la lletra de "The Last DJ".

Ladd va treballar en emissores com KLOS, KMET o Sirius XM. El 1987 va ser la veu del disc jockey de l'àlbum conceptual "Radio K.A.O.S.", de Roger Waters. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys. "Well some folks say they're gonna hang him so high / 'Cause you just can't do what he did / There are some things you just can't put in the minds of those kidsAs we celebrate mediocrity all the boys upstairs want to see / How much you'll pay for what you used to get for free", afegia la cançó de Tom Petty. Uns versos d'allò més profètics.

20 anys de "The Last DJ"

"Well, you can't turn him into a company man / You can't turn him into a whore / And the boys upstairs / Just don't understand anymore". Començava forta, la peça que titulava i encetava l'onzè àlbum d'estudi de Tom Petty al capdavant dels seus Heartbreakers, "The Last DJ", publicat tal dia com avui de 2002, ara fa 20 anys. "There goes the last DJ / Who plays what he wants to play / And says what he wants to say / Hey, hey, hey / There Goes your freedom of choice / There goes the last human voice / There goes the last DJ", rematava la tornada d'una de les cançons més punyents però alhora addictives del de Gainesville, tota una declaració de principis a ritme de dinàmic folk rock marca de la casa.

Inspirada en la figura de Jim Ladd, la peça en qüestió era un homenatge a tots aquells disc jockeys que encara creien més en la música que no pas en el corporativisme d'una indústria ja aleshores en estat avançat de podridura. I eren aquestes dinàmiques de la indústria musical –que des de llavors no han fet sinó anar a més- el fil conductor d'un àlbum que bona part de la crítica va saludar de forma poc entusiasta, però que bé valia i segueix valent el seu pes en or –i el missatge del qual no ha perdut vigència, al contrari-. Com a mostra la segona cançó, un "Money Becomes King" que torna a carregar contra l'afany monetari de la indústria i on els de Florida es refermen tan inspirats en el terreny líric com en el musical.

La rocallosa "Joe" i la psicodèlica "Can't Stop the Sun", que tancava el disc amb un missatge d'esperança ni que fos a contrallum, també tractaven l'estat de les coses en un negoci on la música pesava cada cop menys. Fora d'aquesta temàtica, destacaven pistes com la crepuscular "Dreamville", la injecció elèctrica de "When a Kid Goes Bad" o la simpàtica "The Man Who Loves Women" amb el seu accent de music hall. També la celestial "Have Love, Will Travel", exercici de rock d'arrel gran reserva –que res tenia a veure amb el clàssic del mateix títol de Richard Berry-. Un disc a recuperar sovint. I una figura, la d'aquell últim disc jockey, a seguir reivindicant tants cops com faci falta.