Regalant moments

ELS PETS

Teatre Auditori de Granollers

11 de novembre de 2022

En un moment donat del concert que Els Pets van fer la nit passada al Teatre Auditori de Granollers, Lluís Gavaldà va començar a passejar-se per la platea mentre entonava "No vull que t'agradi aquesta cançó". De cop i volta es va aturar al davant d'un membre del públic, un noi aparentment molt jove, i es va posar a cantar per a ell la peça en qüestió. Com que el fan el seguia sense errar una sola síl·laba, li va acostar el micròfon i el va convidar a cantar tot sol una estrofa sencera, cedint-li tot el protagonisme durant uns segons. Després li va preguntar com es deia. "Víctor", va respondre el noi. "Un plaer", va declarar el vocalista, abans de seguir caminant per la platea i concloure ell mateix la cançó.

L'espectacle va continuar, com no podia haver estat de cap altra manera, però d'alguna forma va semblar que el món s'acabava d'aturar per en Víctor, que va seguir cantant cada estrofa i cada tornada d'aquella i d'altres cançons, visiblement emocionat pel que acabava de viure, llàgrimes incloses. Lluís Gavaldà l'havia obsequiat amb un momentàs que recordarà tota la vida, i això no té preu. I jo, que estava assegut al seu davant, me'n vaig alegrar molt per ell. Perquè, tip com estic del cinisme i dels aires de superioritat moral que solen imperar als ambients melòmans per on m'acostumo a moure, no puc fer res més que admirar a qui ha entès que la música tracta de coses tan simples però alhora tan grans com aquesta.

Un altre moment estel·lar amb participació del públic va tenir lloc mentre Gavaldà presentava "Atracament a la caixa", una simpàtica perla d'ascendència Merseybeat que carrega amb ironia contra els excessos del sector bancari. El vocalista es va referir a algun d'aquests excessos –abusos, de fet- i una dona de la tercera edat que hi havia a primera fila li va donar la raó –no descobrirem ara que la gent gran ha estat i segueix essent la principal víctima de certes pràctiques de la banca-. Gavaldà li va cedir el micròfon: "Has de fer hores de cua i has de saber fer anar la màquina", va denunciar en referència a uns caixers automàtics que no s'adapten ni preveuen adaptar-se a qui vagi néixer abans de l'era digital. I ho va dir amb tota la determinació de qui coneix els seus drets i està disposada a fer-los valer. Visca la gent gran que no s'ha cansat de lluitar malgrat tenir-ho tot en contra, però que alhora sap sortir a passar-s'ho bé un divendres a la nit.

REJOVENITS

Els Pets eren a la capital vallesana presentant el seu darrer treball, un "1963" (2022) on refermen el seu bon estat de forma en plena etapa de maduresa, alhora que es manifesten certament rejovenits en el millor sentit. Sobre el terreny es van mostrar encara més pletòrics, fent del cançoner recent el fil conductor de la nit –"No t'escolto", "Jordi Puig" i "Com un mitjó" van destil·lar refrescants essències New Wave-  i rematant la feina amb una selecció de clàssics que va anar de "La vida és bonica (però complicada)", "Agost" o "La vida és molt avorrida sense el teu cos" –sí, aquesta última ja s'hauria de contemplar com a clàssica-, a tries tan inesperades com la inicial "Descafeïnat" o una recuperada –i revitalitzada- "Bon dia".

Amb una alineació de primera on destaca la presència de Joan-Pau Chaves al teclat i Jordi Bastida (Trau) i Marcel Caballé (Els Trons) a les guitarres, reforçant el trio fundacional –Joan Reig, Falin Cáceres i el mateix Gavaldà-, van alternar passatges malencònics –"Sota un glop de vi", "S'equivoquen"- amb la bateria de vitamínic rock'n'roll que van formar "Tantes coses a fer", "Soroll", "Hospital del Mar" i "S'ha acabat". En tanda de bisos van posar la platea de potes enlaire amb la sempre oportuna –i encara ben actual- "Jo vull ser rei", van subratllar l'accent stonià d'"Una estona de cel" i es van acomiadar amb "Fem riure". Una peça de l'últim disc –i uns aires crepusculars que per moments recordaven als Radiohead més críptics- com a gran final d'un recital que va mirar enrere per confirmar-se com un pas endavant.

Joan Reig, en solitari

Tres dècades llargues ha trigat Joan Reig a debutar amb el seu propi nom, un fet gairebé incomprensible tenint en compte la varietat i la solvència que destil·la el primer disc en solitari del bateria d'Els Pets. Un treball homònim on el de Constantí assumeix literalment la veu cantant per a destapar la seva passió pel rock en la seva concepció més clàssica i polsegosa. "Joan Reig" (2018, RGB), el disc, conté sis talls on ressonen fort referents com Springsteen, Costello, Petty o Dylan -versió inclosa de "One Too Many Mornings", adaptada al català com a "Massa matinades"-. Guitarres acústiques com a fil conductor, ritmes de carretera, orgues pantanosos i la veu profunda de Reig donant forma sense embuts a títols tan inequívocs com "Litúrgia del rock'n'roll". Atenció també a la inicial "La culpa" i a "No et puc acompanyar", un blues original d'Els 4 Gats que el tarragoní aproxima a les textures de Van Morrison.

Prejudicis

Els Pets (foto: Ferran Sendra - El Periódico de Catalunya).

Artísticament, Els Pets van néixer al lloc i al moment equivocats. Comercialment no. Comercialment, van encaixar de ple al mal anomenat Rock Català. Un invent de despatx, i per tant més polític que cultural, que posava en un mateix sac tota producció de música moderna cantada en català, sense importar-ne en absolut el registre o el contingut, i encara menys la qualitat. I quan dic que els de Constantí van néixer artísticament al lloc i al moment equivocats és perquè, si bé el Rock Català els va impulsar a nivell de xifres, també va esdevenir una llosa que encara arrosseguen a dia d'avui. Per molt que hagin sabut evolucionar fins a una etapa de maduresa que els situa molt lluny d'entrebancs com "Tarragona m'esborrona". Per molt que hagin arribat a treballar amb tot un Brad Jones. Per molt que els hagi reivindicat gent com Joan Colomo, Mazoni, Maria Rodés, Senior i El Cor Brutal o Refree -tots ells presents al disc de tribut "Perversions" (2012)-. I per molt que tot un Raül Fernández (Refree) hagi produït el seu nou treball, "L'àrea petita" (2013).

Per entendre'ns, parlar dels Pets no és parlar de contemporanis del Rock Català que prefereixo no citar. Mentre la majoria d'aquells grups es limitaven a reciclar un rock de tall clàssic encaixat amb calçador i amb més de deu anys de retard, Lluís Gavaldà i companyia vivien al present. S'havien educat musicalment en corrents com la New Wave -escoltin "S'ha acabat" o un "Un dimecres qualsevol" i s'adonaran de què parlo-, citaven implícitament referents com Elvis Costello i picaven l'ullet a l'aleshores efervescent i prolífica escena mod autòctona. És clar que res de tot això importava a aquelles masses que no els seguien per motius artístics, sinó lingüístics o fins i tot polítics. Com tampoc els importaran tots els noms que el trio enumerava com a influències en una entrevista signada per Jordi Bianciotto i publicada el passat 3 d'octubre per El Periódico de Catalunya. Noms com els de Big Star, Planetas, Billy Bragg, Bowie o Black Sabbath, gairebé res. Ara bé, tan cecs són els que no veuen en Els Pets res que vagi més enllà del fet lingüístic, com aquells que no s'hi acosten o fins i tot els menyspreen, moguts per prejudicis igualment extramusicals.

"Hi ha un punt de valentia en el fet que un músic amb el seu currículum treballi amb un grup que té unes connotacions determinades", observava Gavaldà referint-se a la seva col·laboració amb Fernández, "segur que algun amic indie li deu haver dit 'Però què fas amb els Pets?'". "Tenim més números d'anar a actuar a l'Acampada Jove que al Primavera Sound", afegia el vocalista, "però a aquestes altures això ja no ens fa perdre el son". És el que té, suposo, viure en un país on les etiquetes, les tribus urbanes i els citats prejudicis encara pesen més que allò que realment hauria d'importar, la música. I així ens va. Si són vostès dels que escolten música independentment de com bufi el vent, de l'idioma en què sigui cantada o de si la coneixen cinc persones o cinc milions, si són vostès melòmans lliures de prejudicis, els convido a escoltar el nou dels Pets. Probablement els sorprendrà.

Els Pets no porten samarretes d'Els Amics de les Arts, sinó dels Beatles i Thin Lizzy.