Un Old Fashioned amb John Denver

M'acabo de fotre un Old Fashioned de Maker's Mark en un 'dive bar' del centre de San Francisco. Deliciós. Si encara no he perdut la fe en l'espècie humana, és per les capacitats de certs barmen –en aquest cas, una barwoman- a l'hora d'alegrar-me les nits.

Al meu costat hi havia un personatge molt entranyable que hauria pogut ser perfectament un secundari de The Simpsons. Però ell no anava d'Old Fashioned sinó de Jack Daniel's amb cola. Quan he arribat ja en portava uns quants a sobre, i quan he marxat ha seguit a la seva (i qui soc jo per jutjar-lo?).

M'ha saludat i m'ha preguntat si jo era un tal Jesse. Li he respost que em confonia amb algú altre. I amb aquestes ha sonat John Denver. "Take Me Home, Country Roads". Momentàs, sobretot si t'estàs fotent un dels millors bourbons que mai s'han parit en aquest món.

Aleshores, l'amic simpàtic m'ha explicat la vida i miracles del senyor Denver, que va morir en un accident d'aviació relativament a prop de Frisco. Li he confessat que desconeixia la majoria de dades que m'ha donat. M'ha respost que "Country Roads" és una gran cançó. I m'ha deixat acabar l'Old Fashioned en pau.

Olivia Newton-John (1948-2022)

OLIVIA NEWTON-JOHN
(1948-2022)

La gran majoria recordarà Olivia Newton-John com a Sandy Olsson, la icònica protagonista de "Grease" (1978) juntament amb l'etern Danny Zuko que interpretava John Travolta. No n'hi ha per menys, parlem d'una de les pel·lícules més taquilleres de tots els temps, amb una de les bandes sonores més reconeixibles –i venudes- de la història de la música enregistrada. Té els seus detractors, com tot allò que hagi assolit la categoria de massiu, però la seva condició de clàssic és tan indiscutible com el tàndem interpretatiu que van formar els dos protagonistes.

"Grease" va consolidar la trajectòria de Newton-John tant en l'àmbit de la música com en el del setè art. En termes melòmans, a partir d'aleshores va signar obres com "Physical" (1981) –la peça que el titula, amb el seu corresponent videoclip, gairebé serveix tota sola per explicar la música mainstream de la dècada en què els sintetitzadors van irrompre als gimnassos de mig món-. Molt menys recordats –i igualment reivindicables- són els seus primers discos. Àlbums com "If Not for You" (1971) o "Let Me Be There" (1973), joies country pop gravades a Abbey Road amb el suport de pesos pesants com Alan Hawkshaw o Bruce Welch (sí, el dels Shadows).

Plàstics on la vocalista interpretava amb tota l'elegància del món un seguit de clàssics que anaven de "Me and Bobby McGee" i "Help Me Make It Through the Night" (totes dues de Kris Kristofferson) a "Angel of the Morning" (Evie Sands), passant per "If You Could Read My Mind" (Gordon Lightfoot), "If Not for You" (Bob Dylan), "Take Me Home, Country Roads" (John Denver) la tradicional "Banks of the Ohio" o un "Let Me Be There" que John Rostill pràcticament li havia fet a mida. Newton-John ens ha deixat a l'edat de 73 anys, víctima d'un càncer. Se n'ha anat una llegenda, però la seva estrella brillarà per sempre més.

Take Me Home, Country Roads

Les Franqueses del Vallès, West Virginia, maig de 2022.

Vaig arribar tard i malament a la música de John Denver. La culpa va ser d'un àlbum seu –el títol del qual sóc incapaç de recordar- que vaig agafar en préstec d'una biblioteca quan tenia 17 o 18 anys i que em va decebre profundament. Més endavant vaig saber que el disc en qüestió distava bastant de les seves obres més definitives. Va ser també més tard quan em vaig assabentar que Denver era l'autor de "Take Me Home, Country Roads", una d'aquelles cançons que has escoltat tota la vida però no saps de qui són fins que un bon dia t'hi topes de nassos.

"Take Me Home, Country Roads" l'havia escoltat a través de les versions que n'havien fet Erin Hay i Toots and The Maytals –de com agafar un estàndard del country i el folk nord-americà i transformar-lo en un clàssic instantani del reggae més genuí-. També de l'original de Denver, és clar, tot i que en un principi no fos conscient que era ell qui la cantava. Va ser quan me'n vaig assabentar que li vaig donar una segona oportunitat, i des d'aleshores la seva música em fa companyia quan la necessito. Sobretot aquesta cançó, la més popular de totes les que va arribar a compondre el seu autor.

Inclosa a l'àlbum "Poems, Prayers & Promises" (1971), la peça en qüestió és tota una postal lírica i sonora dels entorns rurals de West Virginia i de les carreteres que havien de portar el protagonista a casa –no és que Denver fos nascut en aquest estat, de fet era natural de New Mexico-. No cal dir que l'estat de West Virginia l'ha adoptat com una mena d'himne no oficial. I a mi sempre sol venir-me al cap quan passejo per entorns rurals com els de la plana vallesana. A la fotografia, el Turó de les Mentides, en un dels extrems de la Vall del Carbonell, al terme municipal de les Franqueses del Vallès. Un servidor i la seva ombra passejant una tarda de primavera, amb aquella melodia de John Denver al cap...