Olivia Newton-John (1948-2022)

OLIVIA NEWTON-JOHN
(1948-2022)

La gran majoria recordarà Olivia Newton-John com a Sandy Olsson, la icònica protagonista de "Grease" (1978) juntament amb l'etern Danny Zuko que interpretava John Travolta. No n'hi ha per menys, parlem d'una de les pel·lícules més taquilleres de tots els temps, amb una de les bandes sonores més reconeixibles –i venudes- de la història de la música enregistrada. Té els seus detractors, com tot allò que hagi assolit la categoria de massiu, però la seva condició de clàssic és tan indiscutible com el tàndem interpretatiu que van formar els dos protagonistes.

"Grease" va consolidar la trajectòria de Newton-John tant en l'àmbit de la música com en el del setè art. En termes melòmans, a partir d'aleshores va signar obres com "Physical" (1981) –la peça que el titula, amb el seu corresponent videoclip, gairebé serveix tota sola per explicar la música mainstream de la dècada en què els sintetitzadors van irrompre als gimnassos de mig món-. Molt menys recordats –i igualment reivindicables- són els seus primers discos. Àlbums com "If Not for You" (1971) o "Let Me Be There" (1973), joies country pop gravades a Abbey Road amb el suport de pesos pesants com Alan Hawkshaw o Bruce Welch (sí, el dels Shadows).

Plàstics on la vocalista interpretava amb tota l'elegància del món un seguit de clàssics que anaven de "Me and Bobby McGee" i "Help Me Make It Through the Night" (totes dues de Kris Kristofferson) a "Angel of the Morning" (Evie Sands), passant per "If You Could Read My Mind" (Gordon Lightfoot), "If Not for You" (Bob Dylan), "Take Me Home, Country Roads" (John Denver) la tradicional "Banks of the Ohio" o un "Let Me Be There" que John Rostill pràcticament li havia fet a mida. Newton-John ens ha deixat a l'edat de 73 anys, víctima d'un càncer. Se n'ha anat una llegenda, però la seva estrella brillarà per sempre més.

Bateria, orgue i economia circular

CORCS DRUM&ORGAN
Fires i Festes de l'Ascensió 2022

Plaça de l'Església, Granollers

27 de maig de 2022

Corcs Drum&Organ és un duet vallesà de bateria i orgue electrònic, practicant d'un soul jazz tan refrescant com revitalitzador. En lloc d'invertir fortunes en instruments d'importació, en fan servir de fabricats dècades enrere a Barcelona que ells mateixos han recuperat per donar-los una segona vida –una bateria Miller i un orgue Alton, per ser exactes-. D'aquesta manera posen en pràctica tota una sèrie de valors que d'altres tan sols solen predicar, com els de la sostenibilitat, el reciclatge o l'economia circular. I a sobre sonen de fàbula, ja sigui a l'estudi o a l'escenari.

Ahir van presentar a Granollers el seu primer àlbum, "Una altra excepció" (2020, Adarce). Una hora de repertori que va alternar el mod jazz gran reserva ("Què tal si deixem de guardar les cebes al mateix armari que els productes de neteja?", "Famílies trencades") amb la sofisticació de l'acid jazz ("Mel al pot") o fins i tot els ritmes d'ascendència jamaicana ("No cal tornar sempre a casa"), i on les composicions originals es van amanir amb cites a Ray Charles ("I Got a Woman") Booker T. & The M.G.'s ("Green Onions") i Alan Hawkshaw ("Move Move Move"). Es van acomiadar amb una lectura progressiva del Toc de Castells –rebatejada com a "Tic de Castells"-.

Alan Hawkshaw (1937-2021)

ALAN HAWKSHAW
(1937-2021)

Ens ha deixat a l'edat de 84 anys Alan Hawkshaw, mestre de l'orgue Hammond, músic de sessió i compositor d'incomptables bandes sonores de cinema i (sobretot) televisió –no és exagerat afirmar que el Hammond va entrar de la seva mà a incomptables llars britàniques durant la dècada dels 60-. També l'impulsor de The Mohawks, banda formada per músics d'estudi amb la qual va signar pistes tan irresistibles com "Beat Me 'til I'm Blue" o aquell "The Champ" tantes vegades samplejat en àmbits com el del hip hop.

Deia el text introductori del recopilatori "Mo'Hawk - The Essential Vibes & Grooves 1967-1975)" (2003) que bona part de la música composta pel de Leeds durant els 60 i els 70 s'havia adreçat originalment a executius de la indústria de l'entreteniment, però malgrat tot havia sobreviscut al pas del temps conservant tota la seva frescor –fins i tot incrementant-la, si se'm permet l'apunt-. La prova és la vigència de títols com els anteriorment citats –o "Girl at the Top", i tants altres-, que no solen faltar en trobades de mods i altres criatures amb bon gust.

Com a músic de sessió cal destacar la seva tasca amb gent com Serge Gainsbourg, els Hollies o David Bowie –poden escoltar-lo al recopilatori "Bowie at the Beeb" (2000)-. També amb els Shadows, amb els quals va arribar a fer una gira pel Japó –per petició expressa del mateix Hank Marvin-, un concert de la qual es troba documentat a l'àlbum en directe "The Shadows Live in Japan" (1969). Per la part que em toca, li he d'agrair la composició de peces com "Move Move Move" o la pròpia "Beat Me 'til I'm Blue", que durant dos anys van ser sintonies d'El Garatge, el programa de temàtica mod i sixties que vaig dirigir i conduir a Ràdio Cardedeu.