Cal reivindicar el valor de l'obra perdurable en un món líquid on la caducitat pràcticament ha esdevingut la norma. També la determinació de tots aquells artistes que han optat per fer les coses al seu ritme i al seu aire en lloc de seguir dictats, modes i tendències, encara menys els tempos i les dinàmiques d'això que anomenem la indústria. Jordi Pèlach portava vuit anys sense publicar música nova. Una xifra que equival a tota una eternitat en una roda que requereix d'estímuls constants per no deixar de girar.
Poc li deu importar tot plegat al de Santa Coloma de Farners, que no només viu al marge de tota roda possible sinó que fa la música que vol i la interpreta com li ve de gust. Si ara fa vuit anys es va revelar com un alquimista de la cançó a cavall del folk i el pop –també com una veu tan profunda com reconeixible- amb aquell notable àlbum de debut que va esdevenir "La cambra freda" (2015), en plena era de les caixes de ritmes i l'autotune referma l'aposta per tot un seguit de textures orgàniques que segueixen tenint el folk com a punt de partida, si bé ha reduït la pàtina pop d'un discurs que s'emmiralla ara en les formes més àrides i polsegoses del country.
"Ningú estima el carter" (2023, U98 Music), es titula el seu segon elapé. Una obra que ell mateix ha definit com "un àlbum conceptual de western metafísic" fet a partir de "música americana amb lletres catalanes". Si tot plegat sona llaminer, esperin-se a conèixer el fil argumental del plàstic en qüestió –que properament es traduïrà també en una narració literària-. Una història ambientada en un poble sense determinar d'una Catalunya distòpica i desèrtica, narrada en primera persona per un carter pacifista atrapat enmig d'una guerra que, com totes, només serveix per fer mal –tot plegat recorda els marcs conceptuals de l'univers Mad Max i de "The Postman" (1985), la novel·la de David Brin que Kevin Costner va portar a la gran pantalla el 1997-.
Produït per Flavio Ferri (Delta V), qui també es fa càrrec del baix, i gravat amb una banda formada per músics catalans i italians, "Ningú estima el carter" trepitja fort de bon principi amb el country còsmic d'un "Glòria a les pedres" on ressona el fantasma de Gram Parsons. "Darrere dels canons" i la peça titular bé podrien ser el més semblant que mai s'hagi fet en català a l'èpica crepuscular d'un Scott Walker. "Les campanes" és un dinàmic exercici de country rock amb accent fronterer. I els paisatges a contrallum d'"Amor infinit" poden remetre a la unió de Dylan amb Daniel Lanois. La suma de tot plegat és un dels discos més fascinants i ambiciosos –en el millor sentit- que s'han facturat darrerament en la nostra llengua. Vuit anys d'espera que han valgut molt la pena.
Disponible a Bandcamp.
