Jordi Pèlach - "Ningú estima el carter" (2023)

Cal reivindicar el valor de l'obra perdurable en un món líquid on la caducitat pràcticament ha esdevingut la norma. També la determinació de tots aquells artistes que han optat per fer les coses al seu ritme i al seu aire en lloc de seguir dictats, modes i tendències, encara menys els tempos i les dinàmiques d'això que anomenem la indústria. Jordi Pèlach portava vuit anys sense publicar música nova. Una xifra que equival a tota una eternitat en una roda que requereix d'estímuls constants per no deixar de girar.

Poc li deu importar tot plegat al de Santa Coloma de Farners, que no només viu al marge de tota roda possible sinó que fa la música que vol i la interpreta com li ve de gust. Si ara fa vuit anys es va revelar com un alquimista de la cançó a cavall del folk i el pop –també com una veu tan profunda com reconeixible- amb aquell notable àlbum de debut que va esdevenir "La cambra freda" (2015), en plena era de les caixes de ritmes i l'autotune referma l'aposta per tot un seguit de textures orgàniques que segueixen tenint el folk com a punt de partida, si bé ha reduït la pàtina pop d'un discurs que s'emmiralla ara en les formes més àrides i polsegoses del country.

"Ningú estima el carter" (2023, U98 Music), es titula el seu segon elapé. Una obra que ell mateix ha definit com "un àlbum conceptual de western metafísic" fet a partir de "música americana amb lletres catalanes". Si tot plegat sona llaminer, esperin-se a conèixer el fil argumental del plàstic en qüestió –que properament es traduïrà també en una narració literària-. Una història ambientada en un poble sense determinar d'una Catalunya distòpica i desèrtica, narrada en primera persona per un carter pacifista atrapat enmig d'una guerra que, com totes, només serveix per fer mal –tot plegat recorda els marcs conceptuals de l'univers Mad Max i de "The Postman" (1985), la novel·la de David Brin que Kevin Costner va portar a la gran pantalla el 1997-.

Produït per Flavio Ferri (Delta V), qui també es fa càrrec del baix, i gravat amb una banda formada per músics catalans i italians, "Ningú estima el carter" trepitja fort de bon principi amb el country còsmic d'un "Glòria a les pedres" on ressona el fantasma de Gram Parsons. "Darrere dels canons" i la peça titular bé podrien ser el més semblant que mai s'hagi fet en català a l'èpica crepuscular d'un Scott Walker. "Les campanes" és un dinàmic exercici de country rock amb accent fronterer. I els paisatges a contrallum d'"Amor infinit" poden remetre a la unió de Dylan amb Daniel Lanois. La suma de tot plegat és un dels discos més fascinants i ambiciosos –en el millor sentit- que s'han facturat darrerament en la nostra llengua. Vuit anys d'espera que han valgut molt la pena.

Disponible a Bandcamp.

Chet - "La música del azar" (2020)

Una de les peces que conformen el nou disc de Chet explica la història d'una nau espacial que és a punt d'estavellar-se contra el Sol. A mida que l'impacte es va fent inevitable, els seus tripulants comencen a barallar-se els uns amb els altres per motius tan humans com absurds. Arribat aquest punt, tant és qui guanyi, qui cridi més o qui tingui raó. El desastre és imminent i afectarà per igual a tota la tripulació. Si la peça en qüestió, "Caleidoscopio" –amb participació vocal de Dimas Rodríguez (Invisible Harvey)-, es pot interpretar com una metàfora del comportament humà en aquests temps que ens ha tocat viure només ho saben els seus autors, però tant el seu text com la seva simpàtica melodia pop es manifesten certament oportuns a hores d'ara.

"La música del azar" (2020, U98 Music) és el segon àlbum de Chet, arriba poc després de l'ep que Toni Giménez i Olalla Wallin van lliurar des del confinament –"Monowi" (2020)- i revesteix el discurs del combo –reduït ara a duet, però encara amb el suport de vells coneguts com Ferran Resines i Cristian Pallejà a les tasques de producció- amb unes fines capes d'electrònica que contrasten amb els acabats acústics de la seva obra anterior. El resultat són tot un seguit de pistes que eixamplen el ventall discursiu dels barcelonins amb pinzellades de dream pop i fins i tot subtils aproximacions a allò que s'ha anomenat pop metafísic –l'atmosfèrica "Robbie", la vaporosa "La bola de cristal"-, conservant en talls com l'inicial "Olvídate de mi" el gust per aquell folk de regust tardorenc que d'alguna manera havia definit el seu debut discogràfic –"Calidoscopi" (2018)-.

Si els primers discos solen ser cartes de presentació i els segons treballs solen esdevenir arguments a favor o en contra de la consolidació d'un projecte, "La música del azar" es perfila més aviat com un nou punt de partida. Un salt endavant a nivell discursiu que tant es concreta amb el canvi de registre com amb l'adopció del castellà com a llengua vehicular. Però és sobretot una invitació a la calma i a la reflexió en uns temps excessivament sorollosos. Un tractat de tempos baixos en revolucions que suggereixen una plàcida lentitud com a antídot contra la immediatesa i la caducitat d'un món que va massa ràpid. Una successió de vinyetes de caràcter personal però transferibles a qualsevol ànima sensible que decideixi capbussar-s'hi, com a via d'escapament de tot l'excés d'informació –que no pas de coneixement- que sol saturar-nos des de l'altre costat de tantíssimes pantalles.

Escoltin-lo a Bandcamp.

Chet - "Monowi" (2020)

Monowi és una petita localitat de l'estat nord-americà de Nebraska habitada únicament per una única persona, Elsie Eiler, que hi viu tota sola des de la mort del seu marit l'any 2004. Ella mateixa fa les tasques pròpies de l'alcaldia, s'encarrega d'obrir cada dia la taverna del poble –que sol rebre clients que es troben de pas- i fins i tot duu a terme el manteniment de la biblioteca municipal que va fundar en memòria del seu difunt marit, Rudy's Library.

Una història d'aïllament que va més enllà de qualsevol situació d'excepcionalitat, i que ha servit als barcelonins Chet per titular el seu nou llançament discogràfic. "Monowi" (2020, U98 Music) és un ep de dos temes compostos i enregistrats en confinament per Toni Giménez (veu, guitarra i percussió) i Olalla Wallin (veu, piano, sintetitzador), i inspirats en alguns dels esdeveniments que han marcat aquestes últimes setmanes.

El primer, "Trencanormes", és un fràgil exercici de folk pop marca de la casa que es presenta com un cant a la infància i al joc, però també al fet de ser un infant en aquests dies tan incerts. El segon, "Superherois", suposa un homenatge a tot aquell personal sanitari que està duent a terme una tasca efectivament heroica en uns temps d'emergència com els que ens ha tocat viure –el propi Giménez treballa a l'àrea d'Urgències de l'Hospital Clínic, i per tant coneix la situació de primera mà-. La il·lustració de la caràtula és de Gael Jiménez.